(Direcció General d'Afers Religiosos) Osvaldo Doldan és frare caputxí i viu al convent d’Arenys de Mar. Va néixer al Paraguai fa 23 anys i va créixer a Mallorca, on va conèixer la comunitat caputxina. L'últim butlletí de la Direcció General d'Afers Religiosos li dedica l'espaiu de l'entrevista. Hi parlen just quan anava a preparar el pessebre de la seva comunitat, a les portes de l’Advent, per preparar el seu primer Nadal com a frare.
A l’abril vau celebrar la professió simple. Com es viu el Nadal des de la nova condició de frare?
Pau i bé. La professió va ser l’anunci públic de la meva voluntat de ser caputxí, amb els vots d’obediència, pobresa i castedat, i l'acceptació per part de la comunitat. Però per a mi, la gran novetat en la vivència del Nadal va venir quan el vaig viure per primera vegada en comunitat, com a postulant.
Quina importància té el Nadal per als caputxins?
Els caputxins, com a part de la família franciscana, tenim molt present la devoció que sant Francesc d’Assís sentia per la Nativitat. Ell va ser el primer en fer un pessebre vivent, a Greccio, per poder veure amb els propis ulls la senzillesa del naixement de Jesús. Restava corprès davant del misteri de l'Encarnació, la humanitat de Crist. Per a Francesc d’Assís, Nadal és la contemplació del Crist pobre.
Quin sentit té la vida caputxina al segle XXI?
Francesc d’Assís volia viure amb els pobres, els leprosos, els exclosos. I em sembla que manté tota l’actualitat que els cristians visquem pobres amb els pobres. Els frares també intentem, malgrat les nostres mancances, observar la Regla de sant Francesc, que té com a cor l'Evangeli.
Recentment, l’Església catòlica ha celebrat la beatificació dels caputxins màrtirs del 1936. Què ens aporta fer-ne memòria?
Per a mi, el gran testimoniatge d’aquests caputxins és que es pot respondre la violència amb el perdó. Van estimar tant la vida que no els va fer por la mort. Entenc que no es tractà de temeritat, sinó de confiança, deixar el seu destí a les mans de Déu.
Sou el membre més jove de la comunitat, amb 23 anys. No hi ha gaires joves interessats per la vida religiosa. Us preocupa?
Jo dono gràcies per la realitat que viu l’Església, pels qui vénen a missa, pels qui s’acosten a nosaltres. Encara que l’Església sigui pobra, Crist hi és i en dono gràcies. Estem en mans de Déu, i no faig cabal del nombre.
Les noves xarxes socials han introduït una nova manera de relacionar-se. En sou usuari?
Jo tinc compte de facebook i twitter, que faig servir sobretot per estar en contacte amb la família. Amb tot, també m’han permès conèixer persones llunyanes i parlar-los de Déu: sense les xarxes socials, no hi hauria arribat.
Quins reptes teniu personalment de cara al futur?
Ara em dedico principalment als estudis i a la sagristia. El que em fa més il·lusió és ser fidel a la crida a la vida caputxina. Jo només desitjo ser frare: pregar i estar amb els pobres. I respondre la crida amb alegria!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.