Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Entrevista a Joan Estruch, sociòleg de la religió

(Direcció General d'Afers Religiosos) Joan Estruch, catedràtic jubilat de sociologia, ha estat el gran referent de la sociologia de la religió al nostre país. Durant més de quaranta anys, ha impartit aquesta matèria a la Universitat Autònoma de Barcelona, des d’on va dirigir el grup 'Investigacions en Sociologia de la Religió'. El darrer butlletí de la Direcció General d'Afers Religiosos publica aquesta entrevista arran de la publicació del seu darrer llibre.

Editorial Mediterrània acaba de publicar la vostra darrera obra Entendre les religions. Una perspectiva sociològica. Per què ara?

He impartit l’assignatura de Sociologia de la Religió durant més de quaranta anys, i molts alumnes em preguntaven si no tenia escrites les lliçons. Em resistia a fer-ho perquè no esdevingués un llibre que jo mateix em veiés obligat a seguir. Cada nou curs actualitzava i adaptava el contingut i un text tancat m’hagués forçat a referir-m’hi. Una vegada jubilat, ja no hi ha aquest perill i val la pena fer arribar els principis d’aquesta disciplina a un públic més ampli.

Per què? Què aporta la sociologia de la religió a la societat?

Com diu el títol del llibre, aquesta disciplina ajuda a entendre les religions. En la nostra societat, les religions són enteses a través d’una sèrie de clixés que no es corresponen amb la realitat: “la religió va de baixa”, “la religió té els dies comptats", etcètera. Analitzant el fenomen amb més atenció, ens adonem que hi ha una crisi de determinats models d’expressió religiosa, que coincideix amb l’aflorament de noves manifestacions.

Però si la religió no tendeix a desaparèixer, com hem d’entendre la seva evolució? Perquè la religió no és igual ara que fa cinquanta anys...

El llibre ho aborda des de dos vessants. Una primera part explica com ho han estudiat els clàssics: Weber, Durkheim, Marx i Freud. Les seves aproximacions ens ajuden a entendre diferents concepcions del fenomen i, per tant, diverses característiques. La segona part tracta de tres processos contemporanis sense els quals, no es pot entendre els canvis en la religió i el seu paper en la societat: la secularització, el pluralisme i el fonamentalisme.

Justament del fonamentalisme, ara se’n parla molt.

Es parla molt de l’extremisme islàmic i en el llibre també en parlo. Però trobem corrents fonamentalistes a totes les religions. Més habitual en les religions monoteistes que en les politeistes, i més propens en les universalistes que en les que es dirigeixen a un sol poble. En ser transversal a totes les religions, explico el fenomen des del protestantisme, perquè és l’única religió que té un corrent que s’autodenomina així. A la resta de religions, també hi trobem corrents amb trets comuns i, per això, podem parlar de fonamentalisme, integrisme o fanatisme per extensió.

Segons el Baròmetre sobre la religiositat, sabem el percentatge de persones que s’identifiquen amb una religió, que és més gran que el percentatge de persones que es defineixen com a creients, el qual també és superior dels qui es diuen practicants, que alhora és diferent dels qui habitualment van al culte. És a dir, que cadascú entén la seva religiositat d’una manera particular. Els sociòlegs teniu una definició de religió?

La religió sol confondre’s amb l’expressió de fe fortament institucionalitzada. Es parla de religió, però es pensa en església (o comunitat islàmica, o jueva). No es tenen presents les formes no institucionalitzades, que cada vegada són més importants. La privatització consisteix en la pèrdua de força de les institucions religioses per a imposar una ortodòxia i una ortopraxi: les comunitats religioses ja no tenen prou poder per coaccionar l’individu fent-lo creure determinades doctrines i captenint-se segons una moral concreta. Independentment de la presència pública de la fe, la persona viu la seva fe com una qüestió de consciència, privada, personal.

I, aleshores, què és la religió?

Jo he estudiat la religió amb una noció molt àmplia, sense excloure les formes no institucionalitzades. El punt central és allò que dóna sentit a la vida. De fet, hi ha una pregunta que sol respondre-ho: per tu, què és sagrat? Aleshores ens adonem que les respostes solen allunyar-se molt del que ofereixen les institucions religioses, i sovint es prescindeix tant d’estructures jeràrquiques com de divinitats.

I personalment, què heu aportat a la disciplina?

Em vaig especialitzar en sociologia de la religió a la Universitat de Lovaina (Bèlgica) i, en tornar l’any 1971, vaig introduir conceptes molt habituals en la sociologia europea, i sobretot nord-americana, que aquí no en parlava ningú, com la secularització i el pluralisme.

Repassant els vostres temes de recerca, sembla l’índex d’un manual: ecumenisme, protestantisme, Opus Dei, capellans (Els fills del Concili), secularització, diversitat religiosa... De quines recerques n’esteu més orgullós?

Costa de dir. En tot cas, en destacaria tres. 'Plegar de viure', recerca sobre el suïcidi a Menorca, realitzada amb Salvador Cardús, va ser la primera recerca de la maduresa. La recerca sobre l’Opus Dei, seriosa i rigorosa, es manté vigent al cap de vint anys, la qual cosa significa que les preguntes eren pertinents. I finalment, el Mapa religiós, descriu la diversitat religiosa a Catalunya en el moment àlgid de la seva visibilització, en un treball que s’ha demostrat molt útil.

En tots tres projectes, veiem el procés complet de recerca: des de l’elaboració d’indicadors i recollida de dades, fins a les conclusions que transcendeixen l’estricte objecte d’estudi.

Efectivament, quan parlava del 'Plegar de viure' com a primera obra de la maduresa em referia que les obres de joventut eren més especulatives. Des d’aleshores, he treballat amb una concepció de l’ofici de sociòleg que parteix dels fets empírics per disciplinar la reflexió teòrica, que hi ha de ser. Ni especulació teòrica ni elaboració acrítica de dades. Fins i tot, es pot afirmar que aquesta manera de fer ha creat escola.

I queda alguna recerca pendent?

Hi ha dos temes sobre els quals volia treballar però finalment no n’he escrit cap llibre. Per un costat, la secularització de capellans a partir dels anys setanta m’interessava particularment, i ja va ser estudiada per Francesc Núñez amb la tesi publicada amb el títol de 'Les plegades'. Per altra banda, vaig començar a investigar la transformació de la vida monàstica. Em preguntava quin sentit té la vida del monjo, i vaig arribar a completar totes les entrevistes que havia previst en els monestirs femenins catalans. No està acabada, però vaig arribar a trobar el desllorigador. Els canvis en el sentit de la vida monàstica es poden comprendre a partir de l’anàlisi de la seva vida quotidiana: les relacions amb l’exterior, les relacions dintre de la comunitat, la concepció de l’autoritat, la feina...

I com a conclusió, hi ha alguna pregunta subjacent en les investigacions d’aquests quaranta anys?

Hi ha un fil conductor, què és la qüestió per què tenim la impressió que la religió va de baixa, si constatem que la societat és tan religiosa com sempre. I per a respondre això, m’agafo a les paraules de G. K. Chesterton: “Quan un deixa de creure en Déu, esdevé capaç de creure en qualsevol cosa”.