“Estimar mai no és un fracàs”, la lliçó de Viqui Molins en rebre el doctorat Honoris Causa

(Jordi Llisterri –CR) Un Honoris Causa poc habitual. L’acte ha seguit tot el protocol de processó d’entrada i de sortida, i de birrets per als doctors, que marca el ritual. Però la teresiana Maria Victòria Molins ha portat la seva manera de ser, la de la gent del carrer, a l’acte d’investidura Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull. S’ha celebrat aquest divendres al matí a la seu de la Facultat d’Educació Social i Treball Social de la Fundació Pere Tarrés.

“De discurs no n’he donat mai cap” i sense citar la llista d’autoritats ha demanat que “es donin tots per saludats”. Ha estat acompanyada de tres consellers de la Generalitat, Anton M. Espadaler, Germà Gordó i Santi Vila, de la regidora Mercè Homs, i de representats de nombroses institucions eclesials i socials. També de companys del món de les lletres i dels mitjans de comunicació. Però també s’ha sentit acompanyada dels seus amics del carrer, la seva universitat, “on he aprés les lliçons” i on ha viscut la seva mística, la “mística del carrer”. I ha començat el discurs d’agraïment demanant un aplaudiment per aquests amics.

“La pobresa fa llàstima però la marginació acostuma a fer nosa” és una de les lliçons de la seva trajectòria en el Quart Món. Molins ha recordat diverses persones, els seus mestres, que la van acompanyar a principis dels anys 80 -“que van ser molt durs”- a l’altra Barcelona. Gent com la Filla de la Caritat Genoveva Masip, el germà de La Salle Adrià Trescents o el jesuïta Jordi Ginestà.

“No em considero una voluntària, em considero una persona consagrada als altres” ha explicat per resumir la seva feina. Molins va veure que al Raval no era el moment de crear noves obres –“jo no podia ser ni Teresa de Jesús, ni Vicenç Ferrer”-, sinó de col·laborar i complementar el treball que ja es feia. És a dir, fer “la tasca d’aquells que només sabem estar al costat dels altres”. Una tasca que es complementa amb la dels treballadors socials com els que forma la Pere Tarrés i dels voluntaris: “No es pot treballar per lliure, com un franctirador”.

Darrera de totes les hores que Molins ha dedicat a la gent, ha explicat que hi ha la constatació que “és molt difícil veure Déu en els altres, i vaig pensar si estimant als altres podrien veure Déu en mi”. I va veure que “només hi havia un camí: estimar amb l’amor amb què Déu estima”. Així ha anat definit la seva “mística del carrer”, que és el punt de trobada del seu amor a Déu i a les persones.

I una altra lliçó apresa al carrer és que no som salvadors de ningú: “És la persona la que s’ha de salvar, nosaltres no podem. I per això no podem parlar de fracàs: estimar mai no és un fracàs”.

Molins ha farcit la seva intervenció de cites a Santa Teresa, un dels seus referents vitals juntament amb el sentit de compassió pels més pobres i l’enamorament de Jesús.

Coincidint amb la lectura que n’ha fet Viqui Molins, el rector de la Universitat Ramon Llull, Josep Maria Garrell, ha explicat que amb la distinció “també homenatgem a totes aquestes persones anònimes i a tota la seva tasca i exemple”.

Garrell també ha defensat la dimensió mediàtica i la capitat de relatar de Molins: “Donem gràcies a Déu que la Victòria Molins s’hagi convençut que val la pena pregonar la seva tasca, per moure consciències, més enllà de la seva tasca personal”.

El padrí de la nova doctora ha estat Òscar Mateos, vicedegà de Recerca i Relacions Internacionals de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, que ha resumit en quatre punts la personalitat de Molins. Primer, “la seva passió per la vida, una passió en majúscules, desbordant i engrescadora”. Segon, “una cerca constant pel sentit de llibertat, de plenitud i de voluntat de resposta a la seva vocació última”. Tercer, “una conjugació constant entre la vida intel·lectual, de reflexió i pensament social, amb la vida a peu de trinxera”. I quart: “la seva capacitat comunicadora i de narradora”.