Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Laura Mor –CR) En Xavier Padilla i la Meritxell Donaire reconeixen el distanciament entre la vivència de família que té la gent i la forma que en proposa l'Església. Una situació que angoixa moltes persones i que clama resposta al Sínode sobre la Família, que aquests dies se celebra al Vaticà. Tots dos formen part de la pastoral familiar de Santa Maria del Mar, on col·laboren en l'acollida de matrimonis, i van dinamitzar el taller 'Noves situacions familiars, nous reptes' al Congrés Laicat XXI celebrat a Poblet. CatalunyaReligió.cat els ha preguntat què esperen d'aquest sínode. En la resposta s'hi barreja el rigor que dóna la perspectiva i la il·lusió davant d'una trobada que marcarà, asseguren, “un bon abans i un bon després”.

“Nosaltres som optimistes: només pel fet d'haver obert la capsa ja s'han promogut petits canvis”, considera Donaire. Ho confirma el seu company de pastoral: “Hem estat al cas de tota la dinàmica que s'ha generat a partir d'aquest sínode: d'estudis, escrits, llibres, propostes... Aparentment això crea una sensació de divergència i d'un cert risc, però nosaltres creiem que el sínode serà positiu”, defensa Padilla.

Tenen arguments per a l'optimisme. Recorden com el papa Francesc ha impulsat la reforma del dret canònic per simplificar els tràmits de nul·litat matrimonial i ha convocat l'Any de la Misericòrdia. Padilla apunta: “És un element imprescindible per apropar-se a totes aquestes situacions: persones grans que viuen soles, dones que han estat abandonades, o que han hagut de deixar els fills al seu país i vénen aquí a guanyar-se la vida, persones que han tingut un trencament però que refan la vida amb una nova unió”.

Davant d'algunes veus escèptiques, de qui diu “Si no hi ha canvis molt clars, això serà un fracàs”, en Xavier considera que “ja hi ha hagut canvis”. Quins? “Canvis d'actitud, de llenguatge... ja és molt l'empenta que cal per donar la volta al mitjó i que no s'estripi l'Església pel mig!”.

Passar de les paraules als fets

Meritxell demana concreció i respostes clares davant de la multiplicitat de casos que queden fora del cànon de família que estableix l'Església: “Esperem que el Sínode sobre la família es tradueixi en fets, que no quedi només en paraules i que hi hagi una aproximació de l'Església a la gent”. En la seva explicació posa sobre la taula “temes que no estan clars”, com la comunió dels divorciats tornats a casar, les mares que estan soles o el reconeixement de les parelles homosexuals.

“La varietat de famílies amb què ens trobem avui és tan àmplia que necessitem d'aquest acompanyament que l'Església dóna. I quin paper tenim els laics? I els clergues? Les decisions que es prendran tindran repercussió a com la gent viu l'Església i a com l'Església es fa present en les famílies d'avui”. Hi haurà un abans i un després. Hi creiem fermament, conclou.

El per què del distanciament

“L'Església no pot tenir sotmesa la realitat sota una cotilla. Perquè la realitat té autonomia i evoluciona quan se sent constreta”, diu Xavier Padilla. Recorda l'esforç d'adaptació que es va viure durant el Concili Vaticà II; però aquelles propostes ja no són suficients, perquè la realitat ja és una altra: “Cal girar el focus i continuar parlant amb la mateixa estimació, sense jutjar ni condemnar res. Com diria el papa: qui som nosaltres per jutjar?”

Els dos entrevistats intenten entendre les raons del distanciament entre la doctrina i el carrer: “Fins ara s'ha presentat allò que es volia com a Església i s'ha tractat la resta com si fos 'fora de la normalitat'. Però aquest enfocament fa que, espontàniament, la gent que no viu d'acord amb aquest model, se senti exclosa de l'Església i desconnecti”, assegura en Xavier.

I es pregunta: “Què cal? Seguir insistint a veure si la gent ho entén, repetint el mateix una vegada i una altra? O cal un canvi d'aproximació?”. I aquí fonamenten el seu argument en favor d'un canvi d'actitud eclesial: “Acostem-nos primer a la realitat, sense jutjar-la, sense condemnar-la, sense adjectivar-la. Acollint-la. Veient ombres i llums. I veient que la família és una resposta canviant a una necessitat permanent, que és acollir la vida i fer-la créixer”.

“Aquestes noves realitats familiars, en el fons, estan demanant un fonament, una esperança, un acompanyament... que és on l'Església juga el paper de proposar l'evangeli”.

No proposen un canvi de doctrina, sinó de plantejament. I creuen que “ja és prou difícil” tenint en compte “les resistències dins del propi sínode”. Per en Xavier, alguns sectors tenen por que “acollir aquestes realitats equivalgui a donar per bo allò que hi ha de més bo i de menys bo dins de la realitat”. Però, diu, “no és així necessàriament, perquè acollir la realitat no és per deixar-la allà on està, sinó per fer-la créixer”.

Creiem que el papa vol que l'Església corri aquest risc de sortir. Ho va dir amb aquella expressió “prefereixo una Església accidentada que no una Església que es queda a casa seva”.

Posar el focus en la família

La Meritxell està convençuda que “posar el focus en la família és, ha estat i ha de continuar sent clau” perquè “tingui la forma que tingui, és realment on es couen valors com la lleialtat o el respecte”. Recorda que Jesús va néixer en una família humil: “Déu no el va posar de rei, no el va posar de cap d'un exercit”. I es pregunta què va passar mentre Jesús no va arribar a l'edat pública? I suggereix: “Durant aquell temps Jesús es va amarar del que era una família. Quan ell parlava, sabia el que deia, sabia on posar el focus”.

Una moral inclusiva

“Jesús era com un rodamon, sortia a buscar gent de diferent índole, de diferent origen, llengua... Tothom venia de diferents camins, però el punt comú era ell. Aquesta és la visió de l'Església avui dia: que allà on estigui cadascú sempre hi ha un punt en comú”.

En Xavier considera que “l'estimació que Déu té per la humanitat pot capacitar-nos per sobrepassar el que diuen les lleis”. Per tant, proposa “arribar a una certa via moral, sense posar-la com a primera condició, que és incomprensible; sinó com a conseqüència del descobriment de l'evangeli”.

I conclou: “L'Església ens diu que Déu no vol que l'home estigui sol. L'Església ha de saber articular mecanismes perquè la gent senti que en forma part”.