Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Jordi Llisterri –CR) Si és un dret reconegut i regulat, com és que hi ha molts centres que no ofereixen la classe de Religió? Aquest és el punt de partida del documental sobre l'ensenyament de la religió que es va presentar aquest dimecres al Seminari de Barcelona: “Hem perdut l'oremus?”. No hi ha prou alumnes, som una escola laica, seria un “bitxo raro”... Són algunes de les excuses habituals que denuncia el documental que es troben els pares de les escoles públiques quan pregunten per la classe de Religió.

La producció és una defensa de la presència de la religió a l’escola. I vol ser un instrument per mobilitzar les entitats cristianes, i sobretot els pares, a favor de la classe de Religió. Per això, se’n fa una distribució gratuïta i està a disposició de qui en vulgui fer projeccions públiques per a promoure el debat.

Les traves que es posen en alguns centres públics a la classe de religió, el documental l’emmarca en una ofensiva laïcista, una actitud hostil que es generalitza a qualsevol manifestació pública del fet religiós. Com a exemple, la utilització de les famoses Festes d’Hivern per no haver de parlar d’una festa religiosa com el Nadal. El documental parla “dels qui volen imposar el laïcisme des del poder”, una frase que il·lustra amb imatges de la façana de l’Ajuntament de Barcelona.

La conclusió és que s’està substituint la sentència erròniament atribuïda a Torras i Bages de “Catalunya serà cristiana o no serà” per “Catalunya serà laica o no serà”. Una manera d’afavorir la introducció de cultures alienes i de prendre com a referent les arrels cristianes del país.    

El documental va ser presentat amb la presència dels l’arquebisbes Jaume Pujol i Joan Josep Omella. L’arquebisbe de Tarragona va defensar el dret dels pares a demanar l’assignatura per als seus fills, “no només per tenir una cultura religiosa sinó per afrontar les grans preguntes de la vida”. Per a Pujol, “el pitjor enemic que té Déu és la ignorància religiosa, perquè llavors no hi ha llibertat per escollir”.

Omella va recordar que ell també havia estat professor de Religió, però “quan hi havia menys dificultats que les que hi ha ara”. I va animar la tasca d’aquest professorat amb un consell: “Si estimes els alumnes, finalment et fan cas. Sobretot estimeu-los”.

Fins i tot en la pastisseria

En 30 minuts el documental incideix amb els principals arguments que justifiquen una assignatura de religió. Arguments que van desgranant les intervencions de l’arquebisbe Jaume Pujol, l’abat Josep Maria Soler, el monjo de Poblet Lluc Torcal, la religiosa i pedagoga Montserrat del Pozo, el teòleg Francesc Torralba, ¡ la professora de religió en un centre públic Mercè Prevosti.

En primer lloc argumenta sobre el buit que deixa la ignorància religiosa i la impossibilitat d’entendre la història i la cultura del país sense aquests coneixements. Un exemple és que fins i tot les postres tradicionals estan lligades a les festivitats religioses: el tortell de Reis, el bunyols de Quaresma, la Mona de Pasqua... “Els dies que el mossèn té feina, nosaltres també en tenim”, diu el pastisser en un del moments més rodons del documental.

L’altre argument és la complementarietat entre ciència i fe, perquè “cap llibre científic explica què hem vingut a fer al món”, tot i que també es remarca que una assignatura de religió avaluable en coneixements no s’ha de confondre amb fer proselitisme. I finalment, s’insisteix en el dret dels pares a escollir una formació dels seus fills d’acord amb les seves conviccions, un dret reconegut per diversos tractats internacionals.

El documental ha estat una iniciativa de la Federació de Cristians de Catalunya. El seu president, l’exconseller Antoni Comas, va remarcar la importància de “formar persones íntegres”. Com a exemple, va posar la figura del beat Francesc Castelló, militant de la Federació de Joves Cristians assassinat el 1936. Castelló va ser proclamat recentment patró dels químics de Brasil: “Creieu que això ho va aconseguir només estudiant Química? Doncs, no”.

També va intervenir el productor del documental Arturo Méndiz, guanyador de dos premis Goya. Va explicar que assumir aquest encàrrec va ser “un projecte especial” perquè era un món que no coneixia. Fins i tot no sabia que hi havia tants professors de religió.