"El drama dels refugiats implica que ens adonem de la tossuda realitat"

Entrevista a Jordi Calvo Rufanges, professor del Grau en Relacions Internacionals

(Blanquerna) Jordi Calvo treballa al Centre Delàs d'Estudis per la Pau, un centre independent que es dedica a estudiar el militarisme, l'armamentisme, la proliferació d'armes i la tendència a buscar solucions militars als conflictes; i ho fa des d'un punt de vista de cultura de pau, és a dir, buscant alternatives emmarcades en el pacifisme. Des de fa dos anys imparteix el seminari 'Anàlisi de conflictes' de segon curs del Grau en Relacions Internacionals. Es va apropar al món pacifista quan va conèixer més pacifistes durant les mobilitzacions del No a la guerra d'Iraq. A partir d'aquell moment va començar a preguntar-se el perquè de la guerra de l'Iraq, la d'Afganistan, què hi havia de veritat i de mentida. Explica que "volia tenir, com a mínim, una foto més àmplia. Tot va sorgir igual que si ara et comencessis a preguntar el perquè de la guerra de Síria".

Aquesta és la curiositat que demanem als nostres estudiants. Preguntar-se per què, anar més enllà del que ens estan dient.

Exacte. De fet, la metodologia és aquesta: tenir una visió crítica de la informació i saber que segurament el que ens han dit té un interès al darrere. Saber que han de buscar informacions diverses d'altres actors amb altres interessos. Perquè cadascú té uns interessos: des del pacifista fins al polític o fins al militar. I s'ha de saber que els tenen.

Què hi ha al darrere de les guerres?

Això és el que analitzem en el Seminari IV, fem una anàlisi de conflictes. I intentem discernir entre allò que en el sector anomenen causes visibles o aparents, que són les que ens diuen (per exemple: anem a l'Iraq perquè tenen armes de destrucció massiva o anem a Afganistan per buscar Bin Laden), i les causes reals o fonamentals, que són les que hem de buscar. I aquestes causes sempre es mouen entre les respostes de grups, de pobles o de països que opten per la lluita armada perquè senten que han rebut algun greuge, i la cobdícia, grups o exèrcits que lluiten per més poder, aconseguir una situació d'hegemonia en alguna zona del món, per interessos econòmics, per controlar recursos...

Evidentment, aquests conflictes tenen conseqüències i ara estem assistint a un dels drames més punyents de la història recent de casa nostra, els milers de refugiats que arriben a Europa. Per què ara?

La gran diferència del que està passant ara és que aquest drama apareix als mitjans de comunicació. A més, els comunicadors, que hi tenen un rol molt important, han optat per explicar-ho des de la seva experiència sobre el terreny, i això es nota en la humanitat del seu missatge.

Però per què ara? Síria ja fa temps que està en guerra. Abans no marxava la gent?

Sí, evidentment, la gent marxava igualment. Les decisions del refugiat van madurant a mesura que avança el temps, i al principi són lentes. Moltes vegades, el primer pas és moure't dintre del mateix país, a una zona més segura i esperar que la situació millori. Després, quan veuen que el conflicte continua i que aquella zona ja no n'és tant, de segura, prenen la decisió d'anar al país del costat. On més refugiats siris hi ha en l'actualitat és en els països veïns: Jordània, Turquia, Líban. Allà hi ha milions de refugiats. I el que està passant és que en els països fronterers de Síria ha arribat un moment en què les persones refugiades veuen que no poden tornar a casa seva, no són tan ben acollides com al principi i que la seva integració està sent difícil i, de mica en mica, van prenent la decisió d'anar més enllà, més lluny, fins a decidir venir a Europa.

Es converteix en un problema per a Europa i, quan ho és per a Europa, ho és per als mitjans.

Sí. I una cosa alimenta l'altra. Hi ha hagut una avanzadilla de pioners que s'han atrevit a entrar a Europa per terra, al contrari del que havia ocorregut fins ara, quan venien principalment per mar. I els mitjans han mostrat aquest camí de fugida com a legítim i necessari per a aquestes persones que fugen de la guerra, que ja són centenars de milers, la qual cosa ha impactat l'opinió pública i ha sobtat els nostres governs i la mateixa Unió Europea.

Què implica això?

Implica que ens adonem de la tossuda realitat. No pot ser que passin coses al món i que no tinguin cap tipus de repercussió a casa nostra. Moltes de les guerres, dels conflictes i d'altres injustícies que estan passant en el món vénen donades per les nostres actuacions. És cert que en el cas de la guerra de Síria és molt difícil trobar un culpable únic, no podem assenyalar directament l'OTAN, com en els casos d'Afganistan, l'Iraq o Líbia, però està tot relacionat. I a Síria, com a mínim, no s'ha actuat per part de la Comunitat Internacional i d'Occident amb la responsabilitat de posar tots els esforços diplomàtics possibles per donar una sortida al conflicte sense l'ús de la violència. Les principals potències simplement s'han mantingut en la posició que creien que els aportaria més beneficis futurs; és a dir, ajudant l'oposició esperant a veure si guanya, o fent-ho amb qui encara està en el poder, si és que és ell qui ha de guanyar. Per tant, en una guerra que no s'acaba, és inevitable que passi el que havia de passar, que la gent acabés fugint massivament del país i de la regió. El que ha passat és el que havia de passar, i si quedava algú que no ho sabia, òbviament, no eren els governants. Aquestes anàlisis es fan contínuament des de tot arreu; si ho sabem nosaltres o Nacions Unides, que ho ha anunciat repetidament des de l'ACNUR i altres de les seves agències sobre el terreny, també ho devia saber la Unió Europea.

Sentim alguns discursos contraris a atendre aquestes persones esgrimint raons econòmiques, a Espanya, per exemple.

A part de les implicacions locals que aquesta fugida tindrà, no serà cap problema per a l'economia del país. Més aviat tot el contrari: ens pot donar l'oportunitat de fer alguna cosa amb un tema que ens fa sentir malament. A Barcelona no en vindran 300.000, però sí 300 o 3.000, i això no canviarà la dinàmica de la ciutat. Tanmateix, sí que ens ajudarà a entendre per què passen les coses, com en aquest cas la guerra de Síria. Ara el repte ja no és tan sols explicar com de greu és la situació i la necessitat que hi ha de fer-hi alguna cosa, sinó saber explicar el perquè, les causes de la guerra, i fer tot el possible per aturar-la. També ser capaços de saber que en el món no solament està Síria en una situació així, sinó que hi ha 10, 20 o 30 conflictes armats amb gent en una situació similar a la de les persones refugiades síries. I aquesta gent també té dret que l'ajudem, que l'escoltem i que l'acollim. Parlem de Síria, de l'Iraq, d'Afganistan, del Congo, d'Eritrea, de zones de molts països de l'Àfrica, de l'Àsia i de l'Amèrica Llatina que tenen dret a buscar un lloc en el món en què viure amb dignitat. Es tracta que sortim de la bombolla, de la zona de confort, i que fem tot el possible per ajudar qui ens demani ajuda.

Com diferenciem els refugiats dels immigrants? Es crea un dilema ètic important.

Aquesta és una de les principals preguntes que ens hem de formular en relació amb aquesta situació. Existeix un risc que és dir "sí" als refugiats sirians però "no" a d'altres perquè no compleixen els requisits per ser considerats refugiats. Per saber si una persona té dret a l'estatus de refugiat polític se li fa una entrevista en què es valora si la causa de la seva fugida és que la seva seguretat estava en perill. En canvi, un immigrant és definit habitualment com aquella persona que se'n va del seu país per buscar una vida millor, sobretot des d'un punt de vista econòmic. Per descomptat, demostrar això és molt difícil, i trobar la diferència real entre les raons que mouen cada persona a decidir anar a un altre país també ho és. No va tot junt? Fer aquest debat és molt perillós perquè acabarem categoritzant immigrants de primera, de segona i de tercera, i donarem recursos als de primera, als de segona potser els tolerarem i als de tercera els voldrem expulsar, com passa ara amb els immigrants irregulars. Seria una gran irresponsabilitat dels governants no gestionar tota aquesta situació adequadament.

Humanament és difícil establir diferències.

S'ha d'acollir a tothom des d'un punt de vista humà, ètic i moral. Tenim l'obligació d'acollir a tothom. Però no és una obligació perquè ho digui una llei o un tractat; és una obligació que ens ve donada per la nostra condició humana. Davant de situacions d'emergència, i la meitat de la humanitat viu en aquestes circumstàncies, hi hem de respondre amb solidaritat. És veritat que la lectura política o econòmica és diferent de la lectura humana, però, com prenem la decisió en aquests casos? Prendrem algun dia les decisions basant-nos en el que és important per a les persones? O sempre estarem fent càlculs polítics i econòmics que només beneficien uns pocs?

Vivim en la zona de confort per diferents motius, però el canvi climàtic, per exemple, pot provocar que un dia hàgim de marxar. Vull dir que tots podem acabar sent refugiats en un moment o altre.

Probablement aquest exercici d'empatia i de posar-nos en la pell de l'altre que estem fent ara amb la qüestió de les persones refugiades que estan arribant a Europa, ens pot ajudar a no ser egoistes sinó solidaris. Quan dic solidaritat em refereixo a ser conscients que tots som responsables del que està passant i estem disposats a donar el que tenim per a ajudar qui ho necessiti. El que crec que també està fent que la ciutadania respongui positivament a aquesta crida de solidaritat és que encara queda molta gent espanyola viva que ha sigut refugiada, i que ho recorda, i a Mèxic o a Argentina, on van anar després de la Guerra Civil espanyola, no va haver-hi tant de debat sobre si tenien dret a entrar o no. Podria tornar a passar que ens trobem en la situació d'haver de deixar casa nostra per alguna catàstrofe conseqüència del canvi climàtic o d'algun altre desastre natural o humà? Sí que podria passar, tot pot passar. És veritat que és difícil imaginar que un conflicte armat passi en territori espanyol o a l'Europa occidental. Però el tema d'emigrar per buscar una vida millor, el tema de ser refugiat econòmic, està passant ja. Avui dia hi ha centenars de milers d'espanyols joves que durant la crisi han anat a Europa, als Estats Units i a l'Amèrica Llatina. Molts espanyols són emigrants econòmics. Per tant, hem d'aprendre a gestionar la situació, òbviament, sense ser alarmistes.

Parli'm de la responsabilitat d'occident.

Si ho analitzem bé, els conflictes més greus i les grans injustícies que hi ha en el món són resultat que hi ha estats com els nostres amb una potència militar molt forta com ara l'OTAN darrere i amb grans empreses transnacionals, que contribueixen al fet que aquests conflictes s'eternitzin per raons econòmiques, polítiques, geoestratègiques, etc. I fins i tot pel comerç d'armes. Espanya i el seus aliats són els principals exportadors d'armes del món. Les guerres de Síria, l'Iraq, Afganistan... i totes les que puguem trobar en qualsevol anuari de conflictes armats es fan en bona part amb armes fabricades a casa nostra. Ens estem beneficiant del patiment de la meitat de la humanitat, i això no és just. És una riquesa que algun dia ha de caure pel seu propi pes, perquè vivim amb una part dels recursos dels altres, i algun dia això haurà de canviar. Vivim en un món en què la principal resposta que es dóna davant d'un conflicte és la militar; de fet, Europa ha gestionat la immigració reforçant el control militar fronterer. Alemanya, Hongria i altres països plantegen els controls dels fluxos migratoris amb l'exèrcit. Però les mesures d'aixecar murs cada cop més alts i de reprimir, perseguir i criminalitzar la immigració tampoc no serà la solució, perquè la gent sempre trobarà altres maneres per aconseguir anar allà on puguin tenir una vida digna.

Com veu el paper d'Alemanya? De fet, va ser el primer estat que els ha acollit amb una certa dignitat... I el paper d'Espanya?

Jo, al principi, veia el paper d'Alemanya amb un cert escepticisme, no me l'acabava de creure. Esperava una reacció diferent, com la del govern de Rajoy, que va dir des d'un primer moment que no podíem acollir la gent. En canvi, Alemanya va optar per acceptar que s'hi havia de fer alguna cosa; és cert que en un primer moment han tingut una resposta exemplar, que ho han fet bé. El que no sé és si és una decisió que ve de baix o de dalt, perquè fa uns quants mesos vaig estar a Berlín i casualment vaig anar a una mena d'acte reivindicatiu en forma de concert amb el lema "Welcome refugees". És a dir, a Alemanya hi havia certa consciència en la societat civil i en els partits polítics de la necessitat de fer front a aquesta situació.

Aleshores pot ser que la decisió institucional arribés arran d'un moviment ja social?

Sí, ja s'estava creant alguna cosa. La mateixa demanda ciutadana ha servit per obligar el govern a no fer una cosa completament contrària a allò que la gent ja demanava. De fet, a Alemanya és molta la gent que ha anat voluntàriament, no obligada pel govern, a acollir les persones refugiades. Jo crec que si la resposta del govern ha sigut en cert grau digna és també per dos motius. Un és que sabien i saben que la gran majoria dels refugiats volen anar a Alemanya, de manera que el millor que podien fer era avançar-se a la situació, mostrant-se suficientment solidaris i demanant a la resta de la Unió Europea que els ajuden a acollir-los. L'altre motiu és que Angela Merkel, quan tota aquesta situació va començar a aparèixer en els mitjans, va fer una declaració que va passar desapercebuda per l'opinió pública referent a l'espai Schengen. En concret va afirmar que si Schengen no funciona, està previst la seva paralització. I quina és la mesura que Alemanya i molts altres governs han pres?: recuperar els controls fronterers, és a dir, deixar sense efecte l'espai Schengen, la qual cosa suposa un replantejament de les fronteres a Europa que pot portar a un control d'aquestes fronteres més militaritzat.

Parlem dels estudiants del Grau en Relacions Internacionals. Pel que fa a la comunicació, és evident quin paper hi tenen els periodistes. Però, quin paper hi tenen els graduats en Relacions Internacionals?

Entendre el món és una cosa dificilíssima, i en aquest grau ho intentem. Entendre per què es prenen certes decisions, per què hi ha guerres, rics i pobres, desigualtats, països que controlen les Nacions Unides, etc. Perquè les coses són com són, i com podrien ser? Per entendre el món i fer el que es pugui per millorar-lo cal tenir un punt de vista crític; saber que no hi ha dogmes ni veritats absolutes, sinó que ens hem de crear la nostra pròpia opinió, i ser conscients que som responsables dels nostres actes, i que allò que diem o fem serà important perquè el món sigui d'una manera o d'una altra. I, a més a més d'aquesta visió més humanista, la carrera també serveix per treballar en empreses que necessiten persones que tinguin una visió global del món, que sàpiguen que han d'interactuar de manera responsable amb poblacions, amb la societat civil, amb estats, amb mitjans de comunicació... per aconseguir els seus objectius. Aquesta formació en Relacions Internacionals també contribueix al fet que tinguem una nova fornada de gent que es dediqui a la política, però amb una visió humanista. Es tracta de pensar què podem fer perquè el món sigui millor i fer-ho des de la política, des de les Nacions Unides, des de la diplomàcia... I, sobretot, aquesta carrera també està enfocada a treballar des de la societat civil. Les ONG i altres entitats de la societat civil seran les que marcaran els canvis en positiu del món, perquè la democràcia que tenim avui dia funciona així, a través de les interaccions entre societat civil, administració i ens governamentals, i el sector empresarial. I la societat civil creixerà molt i necessitarà gent cada cop més preparada, tècnicament i en valors.

Què li aporta com a professor el contacte amb els estudiants?

Em manté en relació amb gent jove que s'enfronta al món amb optimisme, alegria i il·lusió, amb ganes de voler menjar-se'l. I és clar, això es transmet i es contagia. T'anima a donar-ho tot no només a l'aula, també a fora.