Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Eva Queralt –Estris) El salesià Emili Marcos, rector de la parròquia Sant Joan Bosco de la Meridiana a Barcelona, reconeix que avui la relació entre fe i educació en el lleure té "dificultats però també brots verds". Ho explica en l'entrevista que li dedica la revista Estris, en el marc de la celebració del bicentenari del naixement de Don Bosco. Podeu llegir-la a continuació.

Marcos va estudiar amb els salesians des de petit i el seu sistema educatiu ja el va captivar. Després va estudiar Magisteri a Blanquerna i Pastoral Juvenil i Catequètica a la Universitat Pontifícia Salesiana de Roma. Va ser ordenat sacerdot al 1984, però ha estat animador de grups de fe i catequesi des dels 15 anys i fins encara avui. La seva trajectòria gira en torn a 3 eixos: Don Bosco, joves i fe, i de fet, ha ocupat càrrecs com Responsable Provincial d’Esplais i Centres Juvenils Salesians o Delegat Provincial de Pastoral Juvenil. També ha estat membre del Patronat de la Fundació Pere Tarrés (1994-2006).

Com a gran coneixedor de la vida i obra de Don Juan Bosco (1815-1888) i del seu sistema educatiu, en el bicentenari del seu naixement ens apropa a la figura d’aquest sant i ens explica la seva influència en l'ensenyament, l'educació en el lleure i en la societat en general.
 
De petit, vostè va estudiar a l’escola dels Salesians de Rocafort, però com va descobrir l’estil educatiu de Don Bosco?
 
Entrar als Salesians de Rocafort va fer que visqués un ambient que m’agradava. Jo havia estat en altres congregacions i podia comparar, i vaig copsar que els salesians estaven molt bolcats i presents a les nostres vides, un fet què vèiem en positiu. També veia que jugaven amb nosaltres i si calia s’arromangaven la sotana, cosa que em sorprenia.  En aquell moment no entenia perquè ho feien, però és l’estil educatiu de Don Bosco. Un altre aspecte que em va enganxar era veure el bon ambient que hi havia entre ells.
 
I després, de jove, què l’atreia més del seu ideari?
 
Diria que més que l’ideari, de Don Bosco em va atreure el seu estil de vida i educatiu. No és tan important què pensava o què escrivia sinó què feia. És un estil que a mi em va molt: era un capellà que s’estimava molt els joves i que per ells es jugava la pell. Això és l’aspecte que sempre m’ha impactat més de Don Bosco, que sent un sacerdot del segle XIX, es va entregar als joves i especialment als més massacrats i exclosos per la societat d’aquell moment.
 
Precisament en relació als joves, com resumiria els punts clau de la filosofia de Don Bosco?
 
Allò que és fonamental és l’estimació als joves per sobre de tot. És un estimar sense esperar res a canvi, és buscar sempre el bé del jove, i no un bé limitat sinó un bé per sempre, és a dir, volia que fossin feliços a la terra però també en l’eternitat. També és fonamental la seva manera de buscar allò més positiu de cadascú. Per molt que un nen semblés desestructurat o molt entremaliat, ell sabia trobar el punt positiu que feia possible engegar tot el procés educatiu. Finalment, destacaria la confiança que tenia en els joves en una societat que era fonamentalment d’adults i la importància de l’optimisme en el seu sistema educatiu: hi havia sacrifici i esforç, però mai es perdia l’alegria.
 
Sembla una filosofia molt actual. La importància rau en fer-ho fa 200 anys?
 
És que jo crec que és un sant molt modern, especialment el seu estil educatiu i també el tipus de relació amb els altres. En aquest sentit, sempre he pensat que aquest punt de modernitat pot enganxar en totes les èpoques, també en l’actual, i que pot servir fins i tot per qualsevol laic.
 
Quina influència va tenir Sant Francesc de Sales en la manera com Don Bosco enfoca el seu sistema educatiu?
 
Moltíssima. Ja d’entrada, aconsellat pel seu director espiritual, Don Bosco inicia la seva obra sota l’advocació de Sant Francesc de Sales. Era un sant que li agradava molt per la seva dolçor i per la seva amabilitat amb el tracte. Va veure que de cara a la seva metodologia educativa enfocada a joves que necessitaven estimació i autoestima i que podien ser de tracte difícil, l’estil de Sant Francesc de Sales era molt apropiat. Curiosament, la congregació que funda jurídicament es diu Congregació Sant Francesc de Sales, i d’aquí venim els salesians, tot i la distància en segles entre Sant Francesc de Sales i Don Bosco.
 
La influència del missatge de Don Bosco va més enllà dels centres i entitats de la família  salesiana. És prou coneguda o reconeguda aquesta herència per la societat en general?
 
Diria que no és prou coneguda i això està en els deures i mancances que tenim com a congregació, no hem sabut fer propaganda i ens hem mogut molt en el dia a dia, la senzillesa, i tot i que per a Don Bosco van ser molt importants els mitjans de comunicació social, curiosament crec que no els hem acabat d’explotar del tot. Potser hem estat una congregació més pendent de mirar cap endintre que cap enfora. Ara s’estan fent les coses una mica diferent però el bagatge ens ha passat factura.
 
La celebració del bicentenari, ha ajudat a difondre el seu missatge?

Aquesta ha estat, almenys, la intenció. S’ha fet una aposta seriosa per conèixer millor la seva figura, tant per al públic en general com dintre de la família salesiana, ja que sovint nosaltres mateixos ens quedem amb les quatre idees principals i hauríem d’aprofundir més en el seu missatge. De fet, s’ha avançat molt en la difusió dels petits detalls del seu estil educatiu i s’estan publicant estudis i llibre seriosos sobre la seva figura i vida.
 
Actualment, quina és la presència de la família salesiana a Catalunya?

Dintre de la família salesiana hi ha àmbits que estan presents a Catalunya de fa molt temps, com tot el que fa referència a l’escola professional. No podem oblidar que la primera presència a Catalunya és amb els Tallers Salesians de Sarrià, a finals del segle XIX i que es poden considerar l’inici de l’escola professional. Aquest camp no l’hem perdut, però a més, hi hem sumat tot el que fa referència a escoles, esplais i centres juvenils, i també s’han desenvolupat dos àmbits més, com són les parròquies i les plataformes d’educació social, centres oberts, Unitats d’Escolarització Compartida (UECS), Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAES)... i mantenim la secció de publicacions a través de l’editorial EDEBE. Paral·lelament, hi ha la família salesiana laica, formada per gent molt formada que ha anat assumint càrrecs de responsabilitat i que viu aquest esperit salesià i aquest estil de vida i educatiu en el dia a dia.

Entre aquestes branques, com comenta, hi ha escoles i centres d’educació en el lleure. Com es vincula l’educació formal i la no formal?

Tenim una mica de tot, alguns esplais estan vinculats a un col·legi i tenen l’avantatge de disposar de molts més recursos materials, instal·lacions... i d’altres centres d’esplai depenen d’una parròquia o són més autònoms i tenen més precarietat. L’element més interessant seria assenyalar que l’escola pot detectar quins infants necessiten el lleure per desenvolupar- se millor o per aprendre a relacionar- se amb els altres, de manera que l’educació formal els porta a la no formal i això els aporta una experiència d’amistat, de lleure, de contacte amb la natura, que potser l’escola no li pot donar. L’estil educatiu, però, es viu tant a l’escola com a l’entitat de lleure.

La realitat dels infants que arriben al lleure des de l’escola i la dels que hi arriben des de la parròquia del barri, és molt diferent?
 
Certament, una de les glòries de l’esplai salesià és que és un espai d’àmplia acollida i on ve la gent més senzilla del barri. En general, són espais en zones populars i els infants són de famílies amb dificultats, sobretot econòmiques... Els centres oberts fan possible també un altre tipus d’atenció, amb infants amb necessitats ja més específiques. En llocs on conviuen esplais i centres oberts és interessant la relació. Amb el triangle ‘escola, centre obert i esplai’, els infants disposen de molts recursos i mitjans per al seu desenvolupament i per millorar la seva situació.
 
De fet, Don Bosco va fomentar l’educació sobretot entre els infants i joves més pobres. Tenint en compte l’elevat índex de pobresa infantil que vivim avui, com veu la tasca dels centres diaris?
 
La veig fonamental. Crec que a nivell de la nostra institució s’ha fet una aposta molt seriosa per aquestes plataformes d’educació social que abans comentava i un esforç econòmic fins i tot amb diners propis on no arriben els ajuts públics. Potenciar aquestes plataformes és imprescindible perquè molts d’aquests infants no tenen institucions que els donin suport en horari no escolar. És una mica el que feia Don Bosco, en cada moment facilitar allò que feia falta, si era a la nit feia una escola nocturna, si era en diumenge organitzava alguna activitat, adaptava l’horari i les accions a les necessitats dels altres.
 
Creu que la figura de Don Bosco ha influït en la manera de fer de l’educació en el lleure?
 
No sé si se l’ha tingut molt en compte o no, però hi ha elements del lleure que enganxen perfectament amb l’estil educatiu de Don Bosco. La seva insistència en crear un bon ambient per millorar l’experiència educativa és fonamental a l’esplai, i també el foment de les relacions personals, l’amistat, l’estimació als infants, buscar que cadascú desenvolupi els aspectes que li van més, l’alegria..., són petits detalls que apropen el món del lleure i els valors salesians.
 
Vostè és mestre de pastoral i ha ocupat diferents càrrecs vinculats a joves i pastoral, com delegat provincial de Pastoral Juvenil. Com creu que s’ha de treballar el transcendent amb els joves?
 
És una pregunta complexa. No és fàcil, ni per part dels joves ni pel que implica la vivència religiosa. El jove actual té molts valors però l’ambient religiós que hi havia abans ara no es té. Potser abans aquesta religiositat era una fal·làcia, perquè era molt externa, sociològica, i no penetrava en la persona, per tant tampoc crec que sigui bo tenir nostàlgia del passat ni comparar els joves d’abans amb els d’ara. Els joves d’ara són com són i això és el que hem d’assumir. Avui, crec que és important donar-los l’oportunitat de viure experiències, potser experiències que d’entrada no són del món de la transcendència, però que poden preparar-lo, com treballar el silenci, la contemplació, o treballar la interioritat i les relacions més enllà de l’immediatisme.
 
Això serien fases prèvies per després anar a altres alternatives. Es tracta d’un procés, un itinerari d’educació en la fe, on la relació amb el transcendent ha de venir per un seguit d’experiències que t’hi apropen i no per una experiència puntual ni per grans discursos i predicacions catequètiques. Les vivències els han de fer reflexionar, pensar, que vegin que en aquest camí s’hi troben a gust, que són feliços i que comencin a entrar en contacte amb aquest món misteriós del transcendent fins a arribar a l‘experiència que per a mi és més bonica i que és pensar que aquesta vida val molt la pena perquè hi ha tot un Déu que t’estima.
 
Si aquest procés ha de ser vivencial, l’educació en el lleure és un bon espai per fomentar la fe?
 
És fonamental. Sempre he cregut molt en l’educació en el lleure com un espai d’experiències amb oportunitats per al món religiós, tot i que és molt complicat en aquests moments per com vénen els monitors i com vénen els infants. Crec que és una plataforma evangelitzadora privilegiada perquè els infants hi van lliurement, van a passar-s’ho bé, i poden viure-hi coses que poden ser mitjans per arribar a la transcendència: l’alegria, la festa, el contacte amb la natura... tot això pot formar part del camí al transcendent.
 
Per què diu que ara és més complicat apropar els infants al fet religiós?
 
Perquè a nosaltres, tot i ser una institució religiosa, ens vénen monitors no creients. Com a institució salesiana hem d’acollir tothom, creient i no creient, i ens pot passar que un nen que ha crescut amb nosaltres vulgui ser monitor tot i que potser no és creient. La gran glòria dels esplais és ser un espai d’acollida per a tothom, però això té contrapartides. Podem tenir grans monitors i educadors, però si no són cristians no tenen una identificació total amb el carisma d’aquell esplai i si una institució religiosa té esplais és precisament per donar una oferta de lleure amb un carisma determinat, que és el cristià.
 
Aquests joves sovint no veuen la importància que tenen en el sistema educatiu la fe i la religió i aquí hi poden haver conflictes. Diuen que estan “en comunió amb els valors”, però hi ha valors que tenen un nom i un cognom i el seu valor només té nom. Jo mateix faig formació de monitors i quan parlo de la part de transcendent alguns m’escolten només per respecte.
 
Amb els infants també passa però és diferent. Podem tenir infants creients i no creients però si optem per una normalització religiosa dintre de l’esplai, ho acceptaran tot de bona gana. Igual com podem fer un joc que no els agradi massa, també podem fer una reflexió al final de la tarda o una celebració de la paraula... o fins i tot una missa! Crec important el concepte de normalització religiosa, ha de ser normal que el fet religiós sigui present a l’esplai.
 
Així, com definiria la relació actual entre fe i educació en el lleure?
 
Hi veig dificultats però també brots verds. Des de la meva experiència, aquests brots vénen quan ajuntes esplais amb grups de fe oferint als grups de fe ofertes de voluntariat en entitats de lleure. Un exemple seria proposar en grups de confirmació que facin de monitors voluntaris. Que hi hagi monitors integrats en grups de fe facilita el camí moltíssim. A nivell salesià, jo he estat defensant molt aquest apropament com a línia de pastoral de futur. Si el monitor no té un grup de fe, crec que almenys hauria de tenir obligatòriament un grup de
reflexió educativa.
 
D’on sorgeixen aquests grups de fe?
 
De les parròquies, de les escoles... Normalment, als nostres centres es fa l’oferta perquè vagin als grups de la parròquia. Don Bosco també va ser un propulsor de les arts.
 
Quin paper creu que juguen les arts com el teatre, malabars, música... en el desenvolupament dels joves?
 
El jove s'expressa a través del cos i de mil maneres. Don Bosco ho va fer amb els mitjans que tenia, bandes de música, teatre, jocs de mans... Ara tot el món artístic s’ha desenvolupat moltíssim i ha esdevingut un repte.
 
L’expressió artística hauria de ser un filó a partir del qual treballar millor als esplais i centres juvenils. Entre nosaltres, últimament s'ha desenvolupat molt el teatre, però jo no em quedaria només amb això i aprofitaria expressions més actuals com els grafitis, la música actual i d'altres que s’haurien de potenciar més. Seria una manera d’actualitzar la proposta de Don Bosco d’unir l’art i la música amb l’esplai, el lleure i la fe.
 
Quin missatge creu que donaria avui Don Bosco als joves monitors i monitores que dediquen el seu temps lliure a fer de voluntaris amb infants?
 
Estic convençut que els hi diria: “Estimeu molt els infants i joves de manera que se sentin realment estimats, viviu la seva vida, estigueu entre ells i no tireu mai la tovallola quan vegeu que algú no segueix el procés”.
 
Don Bosco va ser un somniador. Per acabar, com es pot transmetre l’esperança d’un futur millor als joves d’avui?
 
En primer lloc, cal que recuperin l’autoestima i en això Don Bosco era un artista. El fet de donar-los l’oportunitat de desenvolupar els aspectes en què se sentien millor, més còmodes i més capacitats, és important. I d’altra banda, cal ajudar-los a concretar aquestes esperances i acompanyar-los per tal que es puguin realitzar. O sigui, posar els mitjans amb beques o buscant els llocs més adients on puguin desenvolupar millor allò que desitgen, encara que sigui removent cel i terra com feia Don Bosco. Crec que no s'ajuda gaire dient, “noi, noia, tu vals molt", i després no fer res perquè aquesta vàlua sigui efectiva.

 

[Entrevista: Eva Queralt –revista Estris]