×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Cristianisme al Segle XXI) Aquest dissabte dia 7, a la Sala d’Actes dels jesuïtes de Casp, Cristianisme al Segle XXI va celebrar una doble sessió d’”Espai Obert”, un cicle que enguany porta per títol “Espiritualitat i ecologia entorn de la Laudato si’”.

La primera sessió va anar càrrec del pare Josep Manuel Vallejo, i duia per títol “Espiritualitat cristiana i naturalesa”. El caputxí va posar en relleu els valors derivats de considerar la naturalesa com a creació de Déu a partir del salm 19 i com la interacció amb ella pot fer feliç perquè Déu parla en la creació amb el llenguatge del silenci. I va recordar uns versos de Marius Torres: “Les veus de la muntanya / en l’alta soledat / en una llengua estranya / parlen en nom de Déu”. El problema d’avui és que no sabem escoltar prou, no sabem silenciar-nos per escolar més enllà de nosaltres mateixos i contemplar la creació amb el mateix Esperit que fou creada. I ho va corroborar amb textos de Panikkar (La nova innocència) i Frederic Raurell (L’home és terrigen). La dolçor de la natura, la serenor i tants altres valors són epifanies de la realitat; la còlera, l’ira, la ràbia i altres vicis, no ho són en tant que vicis, sinó perquè trenquen l’harmonia del real. Després d’una mínima antropologia bíblica (tot contraposant el binomi grec ànima-cos a la tríade hebrea nefeix-basar-ruah en referència al llibre del Gènesi), va passar a la concepció cristiana de la Creació en un equilibri entre el dualisme (Déu no és la Natura ) i el Panteisme (però s’ha endinsat en la naturalesa) pouat del pare Soldevila. Tot seguit va explicar breument en quin sentit es pot considerar la creació com a vestigi de la Trinitat i va demanar una actitud de pobresa i no de possessió davant d’ella a partir d’un article del 2004 de Cristina Kaufmann. A continuació es va aturar minuciosament a explicar l’actitud de Sant Francesc amb la natura i va explicar punt per punt el Càntic de les Criatures com un exponent de tot el que havia volgut exposar. Entre el més de mig centenar de persones assistents es va obrir un col·loqui molt viu.

A continuació va començar la segona ponència a càrrec de la filòsofa Bernadette Bensaude-Vincent, directora del Centre d’Ètudes des Conaissances et des Practiques (CETCOPRA) de la Sorbona (París), sobre el tema “Com s’ha ‘pensat’ la naturalesa al llarg dels temps i quins referents culturals se’n deriven”, un títol que en el power point que va emprar per facilitar la comprensió —la xerrada va ser en un francès pausat i comprensible, de manera que els assistents va rebutjar la traducció que s’havia preparat— va sintetitzar així: “Natura(lesa) & artifici(alitat)”. En efecte, va començar per palesar que la diferència entre allò natural i allò artificial (llana versus nylon) és poc robusta i va exposar que hi ha quatre ontologies culturals més enllà de la natura: el totemisme, l’animisme, l’analogisme i el naturalisme, que seria l’occidental. A partir d’aquí, va fer un repàs panoràmic a partir de Plató i Aristòtil sobre les concepcions de natura (physis) enfront de la tècnica (la techné produeix objectes manufacturats) i la convenció (nomos) fins al punt d’arribar a conceptuar la natura en funció de l’art(ifici). L’alquimisme respongué a l’escolàstica (que veia la forma substancial com la diferència ontològica de les coses de manera que l’or alquimista no era or, sinó un trampa d’or) demostrant que l’artifici podia perfeccionar la natura. I a partir d’aleshores va exposar una panoràmica de la filosofia de la ciència (de Bacon i Descartes per Linneu i Lavoisier fins a l’edat dels plàstics del segle XX, amb el triomf d’allò sintètic, lleuger, flexible i rebutjable) a l’actual concepció de la natura com un codi genètic a manera de màquina reprogramable gràcies a la nanotecnologia, amb tots els interrogants que això obre al dia d’avui, des dels cyborgs als transhumans. Amb contínues referències a la Laudato si’, la professora va insistir que caldrà una conversió i prendre consciència que no es tracta d’adaptar la natura a l’home sinó a l’inrevés: l’home fa part de la natura amb totes les conseqüències metafísiques, econòmiques i polítiques que comporta. El col·loqui que va seguir, amb opinions contrastants, va ser d’una gran alçada.