Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Valentí Serra –Caputxins) La cuina dels frares caputxins, tot i la seva austeritat, tenia una tradició i fesomia pròpia que s’anà configurant al llarg dels anys. D’aquella austeríssima dieta practicada pels fundadors de la Província caputxina de Catalunya, a finals del segle XVI a la introducció e els dies festius, a partir de la segona meitat del segle XVIII, del plat anomenat argamassa (que era el nom que els caputxins donaven al puré de cigró, formatge i rovell d’ou dur) i també als plats extraordinaris i pitances dobles (dits també pitotes) ingerides pels frares en els anys previs a l’exclaustració del segle xix, hi ha un llarg recorregut. Tanmateix, cal assenyalar que a la taula dels caputxins habitualment es mantingué el to d’austeritat que imprimiren els fundadors de la Província catalana des de la seva arribada a Barcelona l’any 1578.

Aquesta austeritat en les menges conventuals fou minuciosament descrita pel primer cronista dels caputxins de Catalunya, el pare Miquel de Valladolid († 1619). Aquest religiós explica que: “Yo vi el día de Ntro. P. San Francisco comer la comunidad en Santa Eulalia pan cocido con óleo por no tener carne ni otra cosa mejor. Al comenzar los ayunos de la cuaresma vi cenar a la comunidad de Monte Calvario de Barcelona no otra cosa sino obra de media docena de hojas de borrajas fritas con un poco de harina y media cebolla. Puedo dar testimonio de que en el convento de Bañolas se comieron en dos años que estuve allí muy pocas pitanzas de carne ni pescado, y que los días de Carnestolendas no se comió otra cosa sino un poco de pasta de harina de trigo cocida, y que la comida ordinaria fuesse siempre una sola escudilla de legumbres o de yerbas cocidas y una lechuga cruda con vinagre sin otro principio ni postre”; (Libro primero de la fundación, I), vet ací, doncs, una descripció de les menges dels frares caputxins quan s’establiren a Catalunya!

Fra Valentí Serra de Manresa;
religiós caputxí i col·laborador de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus