"Claret va respondre a la crida de Déu amb una obediència filial"

(Claretians) Una petita habitació del Seminari de Vic el 16 de juliol de 1849 és l'origen de la Congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, els Claretians. Sant Antoni Maria Claret, reunit amb cinc joves sacerdots, afirma que "aquell dia començava una gran obra", naixia així una congregació amb esperit missioner. Enguany, en l'aniversari de la fundació, el Pare General, Mathew Vattamattam, ha adreçat una carta a tota la congregació.

Missatge del P. General per l’aniversari de la Congregació

«El 16 de juliol, dia de la fundació, ens convida a reflexionar sobre la inspiració que va donar lloc a la fundació de la Congregació en una «petita cel·la» del seminari de Vic l’any 1849. Aquella «petita cel·la» va ser el lloc en el qual la primera comunitat claretiana va rebre com a do de l’Esperit el seu carisma missioner i va experimentar la presència del Cor de Maria en el moment de la fundació. Tots estem cridats a compartir l’actitud d’aquells joves missioners reunits entorn de Claret i emparats per la imatge de l’Immaculat Cor de Maria.

La seva pròpia experiència els havia fet descobrir la set de la Paraula de Déu que tenia el poble i sentir la crida de Déu a anunciar l’Evangeli seguint el model dels apòstols. Si s’haguessin deixat portar pels seus temors i ansietat davant la perspectiva de començar un nou projecte missioner en aquell context històric, haguessin trobat mil raons i assenyalat diversos riscos per ajornar la seva resposta a la crida de Déu o fins i tot per abandonar-la definitivament.

No obstant això, ells van optar per fiar-se del Senyor, el bon pastor, que assenyala el camí (cf. Surt 22). El primer que descobrim, quan contemplem l’escena de la fundació, és la disponibilitat dels fundadors per escoltar la veu de l’Esperit de Déu abans que fixar-se en els seus temors i en les dificultats. Quan som capaços de destriar el que Déu ens demana en cada circumstància, trobem els senders per on caminar en temps difícils.

A més, quan observem la vida missionera de la nova comunitat claretiana i, d’una manera especial, del nostre Fundador, descobrim dues característiques importants que han de marcar la nostra missió: l’obediència i la disponibilitat. Claret va respondre a la crida de Déu amb una obediència filial fins i tot quan no aconseguia descobrir la «racionalitat» del que se li demanava.

No va ser fàcil per a Claret i els seus companys comprendre el pla de Déu sobre la nova comunitat, quan Claret va rebre el mandat d’anar a la llunyana Cuba immediatament després de la fundació. No obstant això Claret va descobrir en això la voluntat de Déu i va obeir amb un cor generós. Això va suposar deixar enrere els seus projectes missioners per a Espanya i sortir de la seva «zona de seguretat», per posar-se en camí cap a aquelles perifèries que Déu li indicava.

Molts dels nostres missioners es troben lligats a les seves «zones de confort missionera», deixant poc o nul espai al Senyor per enviar-los a altres parts on Ell volgués que col·laboressin a la seva missió. Això em recorda l’anècdota d’un grup de futbolistes d’una illa que van ser escollits per participar en una competició a la zona continental. Plens d’alegria i entusiasme per la notícia, van estar bevent un licor local fins a entrada la nit. Després van pujar a una barca i van començar a remar amb força esperant arribar al lloc de destinació abans de la sortida del sol. A l’alba es van sorprendre en adonar-se que estaven en el mateix lloc en què havien iniciat el seu viatge. Van haver de lamentar que, a causa de l’alcohol que havien ingerit, s’havien oblidat de deslligar la barca del lloc on estava lligada en el port.

Quan un missioner queda atrapat per les seves moltes inclinacions i la seva ambició personal, no és capaç de «deslligar» la seva vida per estar disposat a remar cap al lloc al que el Senyor li envia. El cor filial de Claret el va mantenir sempre disposat a la missió del Senyor. Què passa amb cadascun de nosaltres en aquests temps?».

Mathew Vattamattam, cmf.