El catolicisme avui a Catalunya

(Josep M. Carbonell, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Jordi Lòpez Camps, Núria Sastre, Francesc Torralba - La Vanguardia) Molts catòlics percebem la poca rellevància de la creença religiosa en la vida de la majoria dels catalans. Segons el Centre Estudis d’Opinió de la Generalitat, només per a un 9,5 % de catalans la fe és molt important en les seves vides. Alhora, l’Església té una valoració baixa per part de la societat catalana, inferior a la que obté a Espanya, que al seu torn és la menor entre els països europeus. Això contrasta amb l’alta valoració que té en altres entorns, com els Estats Units i Amèrica Llatina, on ocupa els primers llocs o és la institució més valorada. L’Església creix al món i s’encongeix a bona part d’Europa i a casa nostra. Davant d’aquesta situació és normal que els catalans cristians ens preguntem per què la creença religiosa ha esdevingut tan poc central en la vida de les persones i per què l’Església és tan menystinguda.

Una causa que sovint s’addueix és la complicitat de l’Església catòlica amb el franquisme, però la capacitat explicativa d’aquesta interpretació és petita. A Catalunya, on la influència eclesial fou menor, l’estima és menor, i minva com més jove es la població, amb menys record d’aquell període. Des d’aquesta perspectiva, més aviat ens inclinem per pensar que algunes de les causes han estat una insuficient capacitat generacional en la transmissió de la fe, una certa supeditació de l’essència catòlica a ideologies molt locals que la instrumentalitzen i alguns aspectes de la mateixa Església i del testimoniatge dels cristians.

Algunes d’aquestes causes són comunes en la cultura de la secularització i la descreença, estesa a bona part d’Europa, que es manifesta en l’actitud hipercrítica vers el cristianisme i l’Església, multiplicada per una pressió mediàtica, especialment hegemònica a Catalunya, que tendeix a sobrerepresentar-ne els defectes i errors i a marginar-ne l’abundor de bons exemples.

Aquesta situació de desafecció també ens convida a examinar-nos nosaltres mateixos i a preguntar-nos si som testimonis operants i eficaços de la paraula de Déu. No és raonable que tot i l’existència d’institucions cristianes que tenen una gran acceptació social per la feina que fan contra la pobresa i l’exclusió, i a favor de l’ensenyament, l’atenció hospitalària als més desvalguts, el servei als oblidats a les presons i en molts altres camps, tants ciutadans restin indiferents a les motivacions d’aquest compromís cristià que n’és la base.

Massa sovint l’anunci de la fe queda enterbolit per una identitat feble, que es dilueix en testimonis contradictoris i divisions internes, en la facilitat per proclamar els valors del pluralisme, el diàleg interreligiós i l’ecumenisme, i la poca capacitat per dialogar i cooperar amb el germà en la fe catòlica. En aquestes condicions, la Bona Nova no convoca a un canvi de vida, sinó que apareix com l’acomodació a uns interessos que tenen més de mundà que de Regne de Déu.

Cal trobar l’equilibri adequat entre la lluita per la justícia, guiada per la caritat i la misericòrdia, sempre vehiculades en els compromisos temporals, i el sentit escatològic, és a dir el nostre destí final després de la mort, i el de la humanitat i l’univers, que aporta l’experiència cristiana. El sentit de ser sal i llum per al món significa viure immersos en la seva realitat amb la mirada dipositada no en ell, sinó en la Creu i el seu anunci redemptor. Creiem que una part de l’Església, per por de l’hostilitat d’una part de la societat, ha renunciat a l’anunci i testimoniatge de la fe, de la Bona Nova, més enllà dels entorns càlids on la poden viure i celebrar, i és també preocupant la fragilitat moral de molts cristians davant el relativisme del nostre temps.

¿Què podem fer els catòlics davant d’aquesta situació? En primer lloc, entendre que és una oportunitat per recuperar el sentit original de la fe i la seva vivència comunitària en l’Església. Els moments actuals poden semblar difícils, però tenim un passat que avala la represa i la renaixença. L’Església, al llarg de la seva mil·lenària història, ha viscut situacions semblants i ha continuat perquè Déu no s’acaba malgrat les limitacions humanes. Estem cridats a ser testimonis de la Llum en temps de foscors espirituals, però amb anhel de plenitud i resurrecció. Hem de continuar caminant al costat de les persones, obrint camins d’esperança per aquells que cerquem respostes a les preguntes que han acompanyat sempre la humanitat. Atesa aquesta situació, l’Església ha d’oferir a la societat la joia de la fe, la misericòrdia que transforma els cors i l’espiritualitat destil·lada a través de la contemplació i l’acció a favor de la justícia.

Els cristians hem de testimoniar l’amor obstinat de Déu pels pobres, els desvalguts i marginats. El seguiment de la causa de Jesús ens proporciona un camí per vèncer els egoismes que ens endureixen el cor en el dolor de la humanitat. En una societat en què tants vincles han estat destruïts, la comunitat és essencial com a experiència de vida, treball i projecte, com a lloc on transmetre, educar, servir i celebrar, i compartir uns acords fonamentals. La família i la parròquia són dues comunitats fonamentals que cal reforçar.

Ens toca ser més pedagògics a l’hora d’explicar el sentit i el missatge de la nostra fe. L’Església ha de fer-se present en el món renunciant als antics monopolis de la creença i aportar el projecte de salvació que dóna sentit a la tradició cristiana, sense complexos d’inferioritat, convençuts que encara és vigent el seguiment de la causa de Jesús.

El tipus de conducta, el model de vida, de família i de compromís social que proposa el cristianisme aporta avantatges concrets que s’han d’exposar amb nitidesa. Hem de fer renéixer l’educació i l’experiència en les virtuts, sense les quals els valors són inassolibles. Avui necessitem reflexionar sobre el sentit del pecat i les virtuts. Per respondre a la menor rellevància cultural de l’experiència cristiana en la nostra societat, hem de construir i difondre un projecte cultural capaç de proposar un marc de referència que aporti més sentit humà, més plenitud i harmonia a la vida quotidiana. La doctrina social de l’Església és un referent útil per vèncer les greus injustícies que són causa de pobresa i marginació. És necessari parar més atenció a la preparació dels sacerdots per desenvolupar la seva activitat pastoral i formar millor els laics a fi de testimoniar la fe en els diferents àmbits de la vida.

La qüestió de les estructures i significants eclesials té rellevància especial pel que fa als joves. La joventut catalana no ha tingut una experiència viscuda de pertinença eclesial i les notícies que tenen sobre la fe estan mediatitzades pels mitjans de comunicació, que projecten una imatge eclesial distorsionada. L’Església ha de saber acostar-se als joves amb un llenguatge i uns mitjans que els resultin comprensibles.

Finalment, s’han millorar molts aspectes de la vida eclesial. El catòlics hem de saber proposar a la societat la riquesa litúrgica que manifesta la bellesa sensible de la relació dels individus amb Déu. S’ha de parar més atenció a la proclamació i predicació de la Paraula, a la preparació dels laics per tal de poder participar activament en aquest servei. És necessari obrir més temps les esglésies a fi d’oferir un lloc d’acolliment, repòs i pau. S’ha de transformar el concepte d’església diocesana. Totes les estructures diocesanes han de ser llocs privilegiats on viure i trametre la fe, endins i enfora. Les diòcesis han de transformar les seves estructures fent-les més participatives, ampliant els àmbits de responsabilitat als laics i testimoniant progressos significatius en relació a la participació de les dones en la vida eclesial.

Cal envigorir l’Església catòlica a Catalunya. Si no ho sabem fer, correm el risc d’esdevenir una minúscula realitat de fe submergida sota grans estructures que aparentment funcionen però poc reeixides per transmetre a la ­societat l’anunci joiós de la Bona Nova.