“La Casita va començar acollint nenes que vagaven pel poble”

Entrevista a Clara Villoslada, filla de la Càritat i fundadora de La Casita de Salt

(Càritas Salt) Sor Clara Villoslada, amatent, ens atén en una saleta de La Casita. Al llarg de l’entrevista, sorneguerament, es lamenta del pes dels seus ja propers vuitanta anys. Però les seves idees i la seva energia tenen la mateixa empenta i frescor d’aquella determinació que va prendre de ben jove. Tot i el seu aparent posat seriós, amb la seva senzillesa i amb la seva expressió planera va creant un clima de proximitat i calidesa. Més enllà de les preguntes, desvetlla records i ens explica, amb passió i tendresa, la fundació de La Casita i evoca escenes de la seva lluita aferrissada perquè els malalts poguessin sortir del Psiquiàtric i compartir la seva vida amb la gent de la nostra població. La seva és una opció per als pobres. Té gravat al cor aquell pensament de Sant Vicenç de Paül que diu que, si estàs pregant i et criden per assistir un malalt, has de deixar l’oració i atendre primer el malalt. Sor Clara agraeix els homenatges i els reconeixements, però desitjaria que tot això es traduís en un suport més decidit cap a la seva acció social.

Parli’ns una mica dels seus orígens, de la seva família.

Vaig néixer a Olmedo, Valladolid i vaig ser batejada a l’església de Santa Maria i als pocs dies vam traslladar-nos a viure a un poblet a 8 km, Fuente de Santa Cruz, de Segòvia. Allà vaig passar la meva infància i anava a l’escola com tots els nens. Els meus pares eren molt humils i treballaven la poca terra que tenien i també feien jornals per algun propietari. Som quatre germans i sóc la més gran. Jo pertanyia a les Filles de Maria. Sempre he estat posada en la religió. Els meus pares em van ensenyar a resar i tenir respecte cap els altres. L’esperit del treball i la convivència. A ells els dec els valors que tinc, conjuntament amb els que m’ha donat la meva comunitat.

Què la va impulsar a fer-se religiosa de les Filles de la Caritat?

Jo no coneixia cap religiosa. Només havia conegut les Germanetes dels Pobres que venien a demanar pels pobles. Sempre m’agradava atendre els pobres i els malalts. Si en el poble hi havia un malalt, l’anava a visitar. Vaig haver d’anar a Madrid per una operació de la gola i allà vaig conèixer les Filles de la Caritat i em va semblar que era allà on Déu em cridava per atendre els malalts. Les Filles de la Caritat estan esteses per tot el món, tot i en aquests moments hi ha poques vocacions. Encara tenim totes les obres: hospitals, presons, psiquiàtrics, llars infantils, col·legis, leproseries…de tot.

Quin any va arribar a Salt?

L’any 1959. Vaig estar aquí durant 16 anys seguits, després vaig ser destinada a Barbastro i vaig tornar l’any 1975.

Quan va començar la seva labor La Casita?

Vam començar l’any 1982 però hi va haver un incendi, es va cremar el pati i això va fer que es retardés algun temps.

Com va començar la Casita?

Doncs acollint nenes que vagaven pel poble i no tenien on anar fora del col·legi, no hi havia res més per a elles. Un dia, tot tornant de Càritas, vaig demanar a la senyora Anna Mascarell si ens podia facilitar un pis per a poder començar l’obra que volíem fer. Ella em va dir que ho encomanéssim a Déu, i que si era obra de Déu, ben segur que el seu marit ens donaria el pis. I així va ser, al cap de sis mesos ens va dona la casa.

Quants nens i nenes atenen regularment al centre?

Actualment, vénen uns cinquanta nens i nenes. Hi ha quatre monitores que es fan càrrec de les diferents activitats que es fan en aquest centre. També ens ajuden alguns voluntaris.

Ha canviat el tipus de nens que vénen ara a La Casita?

Molt. Abans eren fills de pares immigrants, però nascuts aquí. Venien de Santa Eugènia, Sant Narcís i de tot Salt. Mai no hem fet cap mena de propaganda, simplement s’ha anat coneixent corrent de boca en boca. Ara els nens són bàsicament de procedència magrebina i africana. La majoria són musulmans. Abans aquí jo feia catequesi. Els pares saben que nosaltres no els imposarem la nostra religió. De bon començament els informem que el centre té una orientació cristiana i que jo sóc religiosa.

Es fa algun tipus de treball amb els pares dels nens?

Sí. No solament treballem amb els nens. Sempre he dit que fa molta falta, també, atendre els pares. M’han vingut mares dient-me que no podien preparar el biberó, que no tenien minipimer, que no disposaven d’aliments, que els havien tallat la llum o l’aigua. Sempre els hem ajudat, facilitant-los menjar, roba, fins allà on hem pogut.

Ha pogut comptar amb la col·laboració de l’administració pública?

L’Ajuntament, per exemple, ens ha estat pagant una monitora fins l’any passat. També ens dóna una subvenció. El bisbe actual és l’únic que ha visitat La Casita i al cap de vuit dies ens va fer arribar un donatiu. L’Ajuntament ens deixa les piscines i el col·legi del Veïnat per als grans perquè aquí només hi cabem els petits. També ens han ajudat des de la Generalitat i l’Obra Social de la Caixa. Veu una possible continuïtat d’aquesta seva tasca més enllà de la seva persona? Ho intentem. Les monitors tenen el mateix carisma que jo, perquè totes havien vingut a La Casita de petits. Hem inscrit el centre a nom de les dues parròquies de Salt.

Quins són els valors més importants a transmetre als infants, per a vostè?

El respecte entre tots, la col·laboració, que sàpiguen compartir, que sàpiguen demanar perdó quan s’han ofès, una bona convivència sense baralles... Són valors cristians i humans alhora.

Com veu de la nostra societat actual?

Hi ha persones de tota mena, però veig molt de materialisme i que tots portem un jo molt fort dintre nostre. Crec que fa falta apuntalar les famílies ja que n’hi ha moltes de desfetes.

Quines són les seves preferències personals en el seu temps lliure?

M’agrada la lectura i també m’agrada molt la costura. La veritat, però, és que tinc molt poc temps lliure. Com veu la marxa de l’Església en aquests moments? A mi m’agrada molt el papa Francesc. Està re tornant als temps de Jesús, i predica l’ajuda als més pobres. S’està comprometent molt. De vegades em preocupa que no li passi res. Diu unes grans veritats.

Com veu el fet que algunes monges participin en la vida pública, en la nostra societat?

Jo ho veig molt bé. Per exemple, sor Lucía Caram va venir a presentar un llibre aquí a Salt i va venir a visitar-nos a La Casita. Tinc unes fotos amb ella d’aquest dia de la seva visita.

Què han suposat per a vostè aquestes recents mostres de reconeixent per la seva tasca educadora?

Jo sempre he pensat que personalment no he fet res. Considero que tot és obra de Déu. Jo sempre estic a les seves mans i procuro estar atenta als signes dels temps i fer el que Déu em demana a cada moment. No esperava cap d’aquests premis que m’han donat. En tot cas, estic contenta que s’hagi reconegut el bé que hagi pogut fer aquesta obra.

Què és per a vostè la fe?

Un do que Déu ens dóna i que s’ha de continuar demanant i cal seguir-la cultivant. És un petit granet que Déu ens posa en el baptisme de fe. La fe consisteix en donar-se a Déu pel que Ell vulgui de cadascú de nosaltres.

Com és la convivència en la seva comunitat religiosa?

Som totes jubilades, el dia 5 d’agost faré 80 anys. A la nostra comunitat hi ha els seus més i els seus menys, com en totes les famílies. Ens ajudem molt i ho compartim tot.