Bisbe Camprodon: “‘Arrels Cristianes’ continua essent de plena actualitat”

(CR) Recuperem un dels darrers articles del bisbe Jaume Camprodon, mort aquest dilluns. El va escriure el 2010 a la revista del bisbat de Girona, El Senyal, coincidint amb els 25 anys de la publicació d'Arrels Cristianes de Catalunya. Camprodon era el darrer bisbe viu de l'episcopat català que va signar el text col·lectiu més citat dels bisbes catalans.

Camprodon defensa que aquest document episcopal de 1985 “continua essent de plena actualitat, i més si tenim en compte la situació d'indiferència religiosa que viu la nostra societat, i afegiu-hi encara la problemàtica política i social agreujada darrerament per la dissortada sentència sobre l'Estatut”. També explica que no tenia un “afany restauracionista” i que “la raó més profunda de l'escrit no era fer història, sinó, a través d'ella, desvetllar la vitalitat de les arrels cristianes expressades vitalment i de formes diferents en el decurs dels segles i desvetllar-ne la consciència, el reconeixement i la responsabilitat” El bisbe emèrit de Girona també explica que després d’alguns esborranys “s’encarregà l’afer al qui més tard seria el bisbe Joan Carrera”, que va presentar un text que van assumir els bisbes amb poques esmenes.

(Jaume Camprodon –El Senyal) En demanar-me unes ratlles en ocasió de complir-se els vint-i-cinc anys del document dels bisbes de la Tarraconense Arrels cristianes de Catalunya, no m'hi podia negar. Sóc un dels tres supervivents que el signàrem. En aquells anys de la transició política calia deixar clar el pensament de l'episcopat. Després d'algun esborrany no reeixit, s'encarregà l'afer al qui més tard seria el bisbe Joan Carrera i Planas. Val a dir que el text fou el tema central de dues reunions de la Conferència per tal de fer observacions i esmenes, encara que poques, i a la vegada fer-nos-el del tot nostre. Més tard el document s'incorporà a les resolucions del Concili Provincial del 1995. Als vint-i-cinc anys és un deure fer-ne memòria ja que continua essent de plena actualitat, i més si tenim en compte la situació d'indiferència religiosa que viu la nostra societat, i afegiu-hi encara la problemàtica política i social agreujada darrerament per la dissortada sentència sobre l'Estatut.

L'objectiu de l'escrit pastoral fou recordar i actualitzar les arrels cristianes que, entre altres, contribuïren a forjar el poble català, el qual, "nascut políticament de la soca europea carolíngia i projectat a partir de la 'Marca Hispànica', es desprenia de tota submissió ultrapirinenca i iniciava el seu propi camí a través de la història" (Arrels cristianes...). El document formula sense ambigüitats l'entitat personal, individual i irrenunciable del poble català: "Com a bisbes de l'Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys de la història, i també reclamem per a ella l'aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d'un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats...".

Tanmateix, la raó més profunda de l'escrit no era fer història, sinó, a través d'ella, desvetllar la vitalitat de les arrels cristianes expressades vitalment i de formes diferents en el decurs dels segles i desvetllar-ne la consciència, el reconeixement i la responsabilitat. No pas amb afany restauracionista, ni de bon tros, ja que els esdeveniments que marquen una època de la història no són estàtics sinó que contribueixen a fer-la avançar per camins sovint no previsibles a primer cop d'ull, amb la responsabilitat per part dels creients de descobrir-hi senyals salvadors de Déu. La fe en Jesucrist mort i ressuscitat ens "obliga" a donar testimoni de la "Bona Notícia" sempre actual, malgrat el temps i les males jugades dels homes que, algunes vegades, fins i tot confessant-se creients, sembla que s'entesten a treure-li tot sentit de justícia actual i perenne. "L'Església –escriu el bisbe Torras i Bages– té tant de treball per defensar-se dels enemics com dels amics" (L'elevació del poble).

Al final del document figuren dos apartats de plena actualitat: "La Justícia social" i "Els qui han vingut de fora". En el primer es diu: "L'assoliment d'una societat justa, que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la població de sentir-se ciutadans lliures d'aquest país, ha de ser un objectiu absolutament prioritari de la Catalunya d'avui. Un objectiu al qual caldria que tothom –persones i institucions– aportessin els seus esforços mancomunats, des de les respectives opcions". Pel que fa al segon, el fenomen és tot un altre: avui, persones vingudes de tots indrets –"homines undecumque venientes"– arriben en recerca de treball per integrar-se, a la llarga, a la vida del país. Una problemàtica no gens fàcil. Caldran unes quantes generacions per assimilar el fenomen. Pel que fa als cristians fidels, és urgent envigorir les arrels originàries. Amb accions diversificades caldrà mantenir al dia la missió encomanada pel Mestre: "Tenia fam i em donàreu menjar... Tot el que feu a un d'aquests germans meus més petits a mi m'ho feu". Tanmateix, l'Església, alliberada d'abillaments superflus amb què l'ha anat carregant cada època, i aplegada per celebrar "el Memorial del Senyor", recuperarà, no sense sofriment, la transparència i bellesa del pessebre i el coratge sense límits de la creu, per anunciar sense complexos l'amor indiscriminat del Pare del Cel.