Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Miquel-Àngel Ferrés i Fluvià - Capellà de Girona i rector a Figueres) Ell solia acabar els seus escrits pastorals al Full Parroquial amb un “Ben vostre” i la signatura. Vam ser força els capellans gironins actuals, ja granats, que vam rebre l’ordenació de mans del bisbe Jaume Camprodon i que ens el vàrem sentir “ben nostre”, ja que la seva trajectòria com a bisbe va durar 28 anys, del 1973 al 2001. 

Ens va plaure que ens arribés un pastor, un capellà de Vic, un home que no venia avalat pels seus títols acadèmics sinó per la seva eficiència pastoral. Amb l’aval del bisbe Masnou i de la terra de Torras i Bages. Aviat ens el vam fer nostre i nosaltres, seus.

Va arribar als seus 47 anys, en plena època d’aplicació del Concili Vaticà II i abans d’iniciar-se encara la transició política cap a la democràcia. Eren molts reptes, i tots il·lusionants. El bisbe ja es va encarregar que no fossin il·lusoris.

Era un home obert de pensament, reflexiu, pausat i ponderat. No volia posar mai l’arada davant dels bous. Conscient del moment i del lloc on vivíem, amb altres bisbes catalans va saber aclimatar-se “avant la lettre” a l’entorn social d’una Església que venia d’on venia i que havia de retrobar el camí més adient, és a dir, no el més rellevant sinó el més evangèlic.

Massa fred al Palau Episcopal

Només d’arribar va sorprendre a la societat gironina amb decisions d’austeritat com és anar a viure a un pis normal de la ciutat i no al palau episcopal. “Hi fa massa fred!”, deia ell quan li demanaven el per què. Una mica preludi de decisions agradablement sorprenents com les del papa Francesc?

Aquesta “reconversió evangèlica”, treballada i viscuda en uns moments de davallada d’efectius i de presses pel canvi, va tenir una fita memorable en l’article del bisbe Jaume titulat “Tornar a Natzaret”, que representà tot un programa de vida i de pastoral.

Aquest escrit, publicat al Full Parroquial de Girona del 5 d’octubre de 1976, deia coses com aquestes: “L’Església ha de tornar a Natzaret. És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure”. “És necessària la renúncia als privilegis per trencar llibants i purificar-se el rostre”. “En una societat existencialista com la present, l’Església tindrà credibilitat, no tant per les veritats que predica com per la vida dels qui hi creuen”.

Discret però decisiu

Ens va fer bé el seu tarannà acollidor, respectuós amb les persones, i catequètic, amb paraules, amb escrits i amb fets. Va ajudar preveres i laics a destriar el gra de la palla, centrant-se en el missatge de Jesucrist, i recordant-nos que les estructures eclesials sovint entelen l’Evangeli però no l’enterren, una idea apuntada per la periodista gironina Miriam Díez en un altre article. No es deixava encasellar fàcilment ni eclesialment i políticament. Sempre se n’escapava sorneguerament per la tangent evangèlica... Així ajudava també a relativitzar tot el que no era la centralitat de la seva missió.

Es va fer a la diòcesi un esforç remarcable d’aplicació de l’esperit del Vaticà II, procurant fomentar la participació i la corresponsabilitat dels laics, amb iniciatives com la Jornada Diocesana, els plans de pastoral, els equips de zona, consells pastorals... I aquest procés va culminar amb la celebració del Concili Provincial Tarraconense, on el bisbe Jaume va tenir un paper que feia honor a la seva manera de ser i de fer: discret i pastoral, però decisiu.

Va ser un home i un bisbe bo, que no vol dir bonista; dialogant, que no vol dir condescendent; fidel a l’Església, que no vol dir intransigent; compromès amb el país, que no vol dir excloent; comprensiu i paternal amb la gent, que no vol dir paternalista. Sempre conscient que estava en una diòcesi formada per gent del terròs de soca-rel, per nouvinguts i amb una Costa Brava oberta al turisme de masses.

I tot ho amania amb el seu posat pacífic, amb la seva expressió acurada, amb l’accent de la plana vigatana. Com diu un altre periodista gironí, Josep M. Fonalleras, “amb una llengua pulcra, llimada i alhora acollidora, una prosòdia clara, rítmica. Com en Modest Prats, però diferent”. I rebla el clau dient: “El bisbe Camprodon era la imatge de la placidesa cristiana i del compromís moral”.