Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Bernabé Dalmau) La mort de mossèn Josep Maria Ballarín ens deixa orfes del qui va ser durant una bona colla d’anys el capellà més mediàtic de Catalunya. Alguns el recorden de la televisió, d’altres eren assidus a l’article setmanal del Punt-Avui o a la frase quotidiana del Matí Digital. D’altres, encara, coneixien els seus llibres o li havien sentit conferències o prèdiques.

Mossèn Ballarín era bàsicament ocell de bosc impossible d’encabir en cap gàbia eclesial, però alhora prou gat vell per a veure venir els galls estarrufats del postconcili i els reinventors polítics de la sopa d’all. Per això, a més d’amics envers els quals era summament exquisit, tenia notoris enemics.

S’havia forjat una pròpia cultura, a partir de la disciplina acadèmica del seminari de Solsona de l’època Tarancon i sobretot de lectures dels seus autors preferits. Aquests autors eren bàsicament clàssics d’espiritualitat: els castellans del segle XVI i els apologetes catòlics del segle XIX, però no exclusivament, perquè el seu saber literari, també del món profà, era enciclopèdic.

La predilecció d’uns certs autors que el configuraren com a conferenciant i escriptor notori el feia xocar amb una certa casta intel·lectual que no suportava els seus estirabots. Ballarín era considerat un “carca” en època de postmodernitat, sobretot per part dels detentors de les reformes estructurals i litúrgiques del poble de Déu, però els autèntics carques –civils o eclesials– no se’n van poder apoderar mai.

Sí, Ballarín era home d’estirabots. El primer que sortí estampat, després d’omplir pàgines de text i dibuixos al Serra d’Or de l’etapa prehistòrica, fou el Francesco. Les veritats que hi insinuava no les podien acceptar ni la gauche divine universitària ni la serietat clerical del moment.  Per això el llibre i sobretot el seu autor eren incompresos pels qui es consideraven seriosos. Algun prelat de l’època del nunci Dadaglio que tenia la virtut i el mandat d’acollir tothom intuí en el personatge estrambòtic certes qualitats necessàries a l’episcopat català de l’època.

No deixà mai de ser un gran creient i un prevere profundament eclesial. Sempre deia que l’Església era una institució més acollidora que els cercles socials i els grups polítics, perquè feia dècades que el suportava. Però continuava essent incomprès en certs ambients. Només un exemple d’aquesta incomprensió. El seu llibre més conegut i divulgat va ser Mossèn Tronxo. Era una manera de descriure un tipus de capellà que anava desapareixent i que ara ja ha desaparegut del tot. Alguns van interpretar el llibre com una sàtira dels clergues solsonins del moment. Llàstima que ell hi reaccionés amb un cert victimisme verdaguerià, que li complicà la possibilitat de jubilar-se elegantment del santuari de Queralt.

Però no és aquest el millor Ballarín. El millor és el que brodà La paràbola dels retorns. Per a mi, és el seu llibre més profund. I, a més, m’agrada especialment perquè reflecteix la faceta més noble i important de la seva persona. M’explico. Allò que el papa Francesc diu ara de “sortir cap a les perifèries existencials” –que no necessàriament coincideixen amb la pobresa i la marginació materials- Ballarín ho practicava ja fa quaranta anys. Són moltes les persones que d’una manera o altra reberen el seu mestratge espiritual i el suport humà que necessitaven en moments de dificultat. Això només ho saben els interessats, que, sigui dit de passada, són legió.

Mossèn Ballarín era únic. Deixa un munt d’admiradors però no crec que tingui cap deixeble. Imitar-lo fóra un missió impossible i ridícula. Deixem-lo tal com és i quedem-nos amb el seu record i el seu mestratge singular que ha impregnat també la cultura catalana. O si no, que em demostrin qui convertí en adjectiu el mot “kumbaià” que figura oficialment al diccionari.

Bernabé Dalmau és monjo de Montserrat