Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Direcció General d'Afers Religiosos) És escriptor, poeta i col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació. Antoni Puigverd (La Bisbal d'Empordà, 1954) ha trobat en la religió un tema habitual de reflexió, que queda reflectit en articles, conferències i també en el llibre 'Creients i no creients. Junts cerquem un món millor' juntament amb Francesc Torralba i Melchor Sánchez de Toca. El darrer butlletí de la Direcció General d'Afers Religiosos li dedica aquesta entrevista.

Catalunya és un dels països més secularitzats del món.

Fa anys, en una conferència als capellans de Girona, vaig intentar explicar per què es va produir la laïcització radical de Catalunya. Un procés semblant al de Bèlgica i Holanda, caracteritzat per l’abandonament de la pràctica religiosa i per la paradoxal pervivència de l’anticlericalisme, quan de clericalisme ja no n’hi ha.

Té a veure amb la vostra experiència personal.

La generació anterior i la nostra tot darrere vam viure el procés de substitució de la religió per la política. Aleshores el compromís polític responia a un imperatiu ètic i implicava un compromís cívic (res a veure amb el professionalisme partidista d’ara). Una part de l’Església, la més compromesa, però també la més determinant des del punt de vista de la influència ètica i cultural, es preocupava per la classe obrera, pels desafavorits, pels més pobres; i estava arrelada al país, a la llengua. Passar del compromís religiós al polític, que en aquells moments era arriscat, va ser una evolució sense entrebancs, que, en el meu cas, com en molts altres, venia impulsada pels dubtes que el marxisme, el materalisme filosòfic imperant a la universitat, va anar projectant sobre la fe heretada dels pares.

Vaig viure una ruptura amb la vivència religiosa en el context d’un lliurament total a la política, un lliurament generós, molt propi d’aquells anys, que responia a directament a la llavor ètica del cristianisme. Per viure la fe cristiana radicalment ens acostàvem al socialisme i, en el camí d’aquest compromís, el socialisme ens empenyia a deixar de ser cristians.

Què hem perdut socialment amb aquesta substitució?

Socialment hi hem perdut moltes coses. Una d’elles és, per exemple, la contenció. En podria dir submissió, però aquest concepte té una connotació musulmana que ens allunyaria del concepte bíblic i cristià al qual jo em remeto. La idea és que formem part d’alguna cosa que depassa el nostre desig, les nostres il·lusions, les nostres capacitats. Parlo de la consciència dels límits humans, en el context del reconeixement de la grandesa del món i de l’univers, en el context del reconeixement d’un sentit superior a les dèries i passions individuals. Aquesta consciència et permet acceptar amb naturalitat l’existència d’alguna cosa que et depassa i et supera. Aquesta consciència permet viure sense el típic neguit o malestar contemporani els límits que l’altre imposa, que la natura imposa, que la realitat imposa. Certament, aquesta acceptació dels límits ha estat manipulada històricament per poders i jerarquies. La religió que estructura orgànicament la consciència dels límits humans i l’acceptació d’una realitat superior pot ser usada, ha estat usada com a coartada de tota mena de poders mundans... però això no invalida la importància del sentit dels límits de la nostra condició humana. Quan desapareix aquesta consciència, no hi ha res que contingui els desigs individuals. I per això en el món contemporani, que rebutja la idea del límit i que postula l’imperi del desig individual, la política (en tots els seus corrents: nacionalisme, liberalisme, neomarxisme) tendeix a formular-se en termes estrictament ideològics. Uns termes que, de tant abstractes, esdevenen de seguida extremismes o fonamentalismes. Les ideologies contemporànies són màscares, de fet. Màscares que destil·len els valors més comuns d’avui: l’hedonisme, és a dir, la recerca obsessiva de plaer; i el nihilisme, és a dir, un descreïment cínic, una profunda indiferència per tot, començant per les persones.

Igual que el nacionalcatolicisme…

El nacionalcatolicisme també era un extremisme que negava l’altre, però en canvi un corrent molt viu del catolicisme català no ho era. A partir de les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947, la part més dinàmica de l’església catalana advocava per la reconciliació entre els germans que es van enfrontar a la guerra civil, amb una actitud molt generosa, amb esperit de diàleg i coneixença.

Aquell catolicisme tenia un pes decisiu en els debats culturals, era un ferment viu de la vida col·lectiva, un espai de trobada, una plataforma de diàleg amb els corrents intel·lectuals més rupturistes, un refugi per a l’antifranquisme, una empara per a la classe obrera. L’església catalana ho impregnava tot. El nacionalcatolicisme era fort però havia perdut la batalla cultural i ideològica. L’evolució d’aquell cristianisme dialogant i fraternal en ideologisme polític convencional ha deixat pràcticament sense alè el catolicisme català. Ara, a Catalunya, es fa molt difícil un espai de diàleg i de trobada, encara que molts corrents facin bandera d’aquests valors. A vegades tens la sensació que els valors de la fraternitat i la llibertat, completament abstractes, te’ls voldrien fer entrar a cops.

Aquesta transformació de l’església catalana i espanyola en ideologies no és general al nostre entorn?

L’església catalana i espanyola han estat protegides fins fa uns 25 anys. Per això tenen tantes dificultats per enfrontar-se al nou anticlericalisme i a la indiferència religiosa general. En canvi, l’església francesa s’ha hagut d’espavilar des de finals del segle XVIII. El catolicisme francès és molt intel·ligent, amb molta arrel cultural (a més dels corrents pietosos, tradicionalistes, etc…) Encara que també tingui enemics, a França hi ha un corrent catòlic molt intel·ligent. S’hi troben escriptors i pensadors molt potents. Per això queden encara espais de diàleg on floreix la riquesa del debat tant a Catalunya com a Espanya és impossible l’aparició d’una novel·la com El Regne, d’Emmanuel Carrère. Novel·la extraordinària, i també inquietant. El risc que té la cultura catòlica a França és esdevenir només cultura literària, però quina cultura literària! Això aquí és impossible. Estic llegint Gaspar, Melchor, Baltasar..., de Michel Tournier, que és una meravella. Imagina la vida, les dèries i els anhels dels tres reis. Llibres com els seus són impensables aquí i ara. La generació d’Espriu sí que ho podia fer; la de Baltasar Porcel ja no ho va voler. El tall comença amb ells.

Per tant, podem equiparar l’evolució de l’església catalana i l’espanyola?

A Catalunya hi ha hagut intents de crear una cultura catòlica preparada i culta. Montserrat ho ha intentat però no aconsegueix impregnar el conjunt de la cultura. Personatges com Vilaseca i Marcet i editorials com Nova Terra treballaven un catolicisme obert, d’inspiració francesa, però en un moment donat, cap a final del franquisme, van fer una mutació cap a la política i pràcticament desapareix: deixa de tenir impacte.

Pel que fa a l’església espanyola, malgrat Tarancón i tots els esforços de reconciliació política, el gruix es va mantenir en el tradicionalisme i amb Joan Pau II es va trobar una justificació de la posició més ultraconservadora. El llarg pontificat de Joan Pau II va donar ales al catolicisme català que s’havia malfiat o mirava amb reticència el compromís polític i cultural de l’església. Un corrent que pugna per trobar l’especificitat eclesial, però que sovint es converteix en ferment d’altres formes ideològiques: neoconservadorisme. És un corrent que entenc i respecto però que tendeix a l’aïllament.

I a Catalunya sorgeix un anticlericalisme contra una església poc clerical.

Les manifestacions eclesiàstiques de la conferència episcopal molt coincidents amb les posicions més dretanes han servit d’estímul a l’anticlericalisme tant el madrileny (més polititzat: Podemos) com el català (més transversal i amb tendència a l’irònic menyspreu: Polònia). No m’estranya que hagi passat entre els qui no han conegut l’església catalana conciliar, però aquest anticlericalisme també s’ha escampat entre els que en provenen, l’havien coneguda i segurament se n’havien beneficiat. Per mi, aquest comportament és incomprensible. L’Església catalana ha fet un intent de ser francesa però no ho ha aconseguit. L’obertura al diàleg ha esdevingut la negació de la pròpia opció, amb vergonya. Com a exemple, sectors com Església Plural només fan declaracions sobre l’església quan els bisbes no coincideixen amb el discurs dominant de la societat catalana.

I això és específic de Catalunya?

A la regió de Bolonya hi ha una tradició d’esquerres molt forta. El bisbat va fer un estudi preguntant-se per què aquella regió la pràctica religiosa era la més baixa d’Itàlia. I es van adonar que quan l’església feia discurs i pràctica coincident amb el discurs progressista era molt aplaudida: l’acció de Càritas, per exemple. Però quan l’Església acomplia la seva missió, en parlar de Déu, en assenyalar els límits de la humanitat, aleshores era mal vista, molt criticada. Això els portava a avergonyir-se de la seva especificitat. És el primer pas a la irrellevància. Reconèixer la superioritat moral de la ideologia dominant. Hi ha molts catòlics que tenen vergonya de manifestar-se com a tals.

Davant d’aquest catolicisme avergonyit, hi ha altres grups, tant catòlics com musulmans i evangèlics, amb una presència pública creixent. Quin paper han de tenir la religió en la societat? Com s’ha de regular?

No crec que es pugui regular. La humanitat avança a batzegades d’acord amb dos principis: la realitat inevitable i les hegemonies ideològiques. No sé què s’ha de fer, però analitzo què passa. 1. Desapareix el catolicisme. 2. L’Islam creix i serà molt fort. Ara té una força imprecisa perquè no s’ha consolidat encara. La primera generació sempre és molt discreta mentre que la segona s’expressarà amb força el seu pes demogràfic, que serà molt decisiu no només per nombre sinó perquè es trobarà una societat de mantega. Faig servir el símil de la simitarra i la mantega no només perquè un sector de l’islam és violent, sinó perquè la cultura islàmica és contundent davant la tebior. Ho he escrit com a símbol de la seva expansió en el nostre món tou. De seguida ocupen espais de visibilitat forts. 3. El món extrem oriental s’expandeix a través de l’interès mercantil i comercial, i no es preocupa gaire de la fe. 4. I finalment caldrà veure els cristians ortodoxos, que mantenen uns forts vincles amb la tradició.

I com us imagineu que es resoldrà?

La societat catalana haurà de negociar amb l’islam, i ho farà com fins ara amb concessions, acomplexats com l’Església catòlica, concedint a l’islam coses que no s’havien transigit fins ara. Vegem el cas de Rotterdam, que van aconseguir que en el teatre principal es dividís la platea en butaques per a homes i per a dones. Com s’hi ha arribat? Determinats regidors musulmans van posar algunes condicions com aquesta en el pacte de govern. Quan es parla de l’extrema dreta a Holanda i Bèlgica no s’explica aquesta part, i ens hem de preguntar si són expressions d’extrema dreta o si són manifestacions d’una certa afirmació cultural de gent que no vol perdre les seves tradicions.

I hi ha cap alternativa?

No s’ha de tractar els musulmans amb paternalisme, com si fossin nens que no ens poguessin entendre. Jo els considero persones intel·ligents i, en el meu entorn personal, entro en polèmica amb ells. Jo els interpel·lo sobre el fons ètic de la seva religió quan hi ha atemptats que apel·len a la paraula Al·là. Des de Filipines fins aquí es produeix una constant de violència i jo els pregunto per què. Em responen que Al·là no és un Déu de guerra. I jo els contesto, per què no us oposeu més decisivament a tota aquest devessall de sang? Per què no us manifesteu contra la manipulació bèl·lica de l’islam com els catòlics de tot el món es van manifestar contra la guerra a Iraq?

Jo entenc que s’ha de discriminar positivament el feble, i que als musulmans se’ls ha d’acollir fraternalment. Però alhora crec que se’ls de tractar com tractem a qualsevol altre ciutadà. Per exemple, davant de tantes manifestacions quotidianes de masclisme, per què no els interpel·lem amb més claredat?

Ben mirat, els musulmans adopten valors propis de la societat on s’estableixen: majoritàriament assumeixen valors laïcistes a França, a Catalunya es mostren partidaris de la cooperació interreligiosa, etc. En canvi, plantegeu l’Islam com una força que no acceptarà consens.

Nosaltres estem assistint al principi d’un fenomen, mentre França i altres països europeus passen per terceres i quartes generacions i han estat agents colonitzadors de primer ordre. La primera generació sempre és molt diferent. A França veurem com es desenvolupa. Estat Islàmic i AlQaeda han portat unes brases que cremen de fa temps a Pròxim Orient, passa pel Nord d’Àfrica i el Sahel i acabarà arribant. Tot just comença a manifestar-se. Fixem-nos que els autors dels atemptats francesos i anglesos són nacionals, i no justament marginats depauperats. Això és molt inquietant, encara que també es doni l’altra cara de la moneda, com l’alcalde musulmà de Londres. Una cosa no treu l’altra. No n’hi ha prou que alguns imams facin declaracions pacificadores. Es paternalisme no atrevir-se a qüestionar la religió de Mahoma en una Europa on fa més d’un segle que Nietzsche va qüestionar ben àcidament la de Crist.

Qui té la responsabilitat de revertir-ho? El conjunt de les religions, els intel·lectuals, l’escola?

L’escola com a generadora de discurs no m’agrada. Hauria de ser la societat amb els instruments que té, com els mitjans de comunicació. S’hauria de promoure un debat públic sobre aquestes qüestions. Potser caldria donar més visibilitat als líders musulmans i alhora interpel·lar-los més i abandonar amb ells l’actitud hiperprotectora i paternalista. Els canvis socials es produeixen batzegades. La societat catalana nega la realitat i algun dia ens hi haurem d’enfrontar.

Al cap i a la fi, les religions tenen un element comú de pau i austeritat.

Estic en recerca de la fe i hi estic interessat. El cristianisme que vaig redescobrint és específicament diferent de les altres religions (bo i admetent que no sé gaire res a fons de les religions orientals). El cristianisme és una religió de pobres, però no m’atreviria a dir-ho de les altres. Fraternitat universal, parar la galta, reconeixement de l’altre fins i tot quan no et reconeixen. El cristianisme és un fenomen insòlit i inèdit en la humanitat i que ha contribuït als millors canvis de la humanitat, sense oblidar que també ha comès gravíssims errors històrics i que sovint ha negat el seu propi discurs. Però el despreniment sense límits i la fraternitat universal són filles de l’especificitat cristiana.

En una formació sobre diversitat religiosa, un alumne estranger ens va fer adonar que durant dos dies havíem parlat de religions, i fins i tot havíem visitat dos centres de culte, i en cap moment s’havia parlat de Déu.

La generació anterior a la meva va agafar la destral i es va carregar 2.000 anys d’història. I amb orgull. Quin menyspreu tan gran pel passat! Gran part dels intel·lectuals catalans tenen una obsessió: no perdre el fil de l’actualitat. Una pruïja de l’actualitat. No perdre mai l’última moda. Això fa impossible la imprescindible tensió intel·lectual entre modernitat i tradició.

Entrevista: Joan Gómez i Segalà