(Josep Miquel Bausset) Aquest cap de setmana va morir a Albacete el bisbe Alberto Iniesta, l’anomenat pel franquisme, bisbe “roig”, un dels referents dels sectors més oberts de l’Església espanyola. El bisbe Iniesta va ser un pastor senzill, un home bo, un cristià convençut i ferm, que sempre va estar al costat de la gent més compromesa en la lluita per la justícia. Bisbe auxiliar de Tarancon, Iniesta, que ha estat l’últim de l’equip del cardenal de Borriana, va desenrotllar el seu servei episcopal en una zona conflictiva i difícil, com va ser la Vicaria de Vallecas i en una època de gran tensió social i política, durant el final del franquisme i els primers anys de la Transició.
Nascut a Albacete el 4 de gener de 1923, Alberto Iniesta va ser consagrat bisbe el 1972, i va ser, amb el també bisbe Ramón Echarren i el pare Martín Patino, un dels col·laboradors més pròxims del cardenal Tarancon en la missió d’aggiornamento de l’Església espanyola i en acabar amb el nacionalcatolicisme.
Iniesta, que va presentar la seua renúncia com a bisbe auxiliar de Madrid el 5 d’abril de 1998, va ajudar l’Església a “assumir, amb mirada de fe, el pluralisme, i a acceptar-lo amb respecte i amb convicció”. Alberto Iniesta va ajudar el cardenal Tarancon a construir una “Església nova per a una Espanya nova”, després dels anys del Règim franquista. Per això Iniesta es va convertir en la mà dreta del cardenal de Borriana, per fer possible un “cristianisme de rostre humà”, que estiguera “per damunt de legalismes”.
Obert i dialogant, el bisbe Iniesta volia actualitzar al si de l’Església algunes postures teològiques, com per exemple “el concepte d’autoritat”, per tal que el ministeri episcopal i presbiteral fóra un servei i no un honor. A més, desitjava la independència de l’Església i l’Estat, i per això volia que “les relacions de l’Església amb els poders públics” foren “molt sòbries”. Per a Iniesta, l’Esglesia s’havia de fer present en la societat sense tancar-se en unghetto, però alhora, “renunciant al poder”. Iniesta estava convençut, com també ho creia el cardenal Tarancon, que una aliança amb el poder porta sempre l’Església a debilitar-se, a aburgesar-se, a instal·lar-se i a claudicar, perdent, d’aquesta manera, la força evangelitzadora.
Home d’esperit lliure, en morir el papa Pau VI el 6 d’agost de 1978, el bisbe Iniesta expressà el seu desig per tal que el futur bisbe de Roma fóra “un home amb experiència religiosa” i un creient que “creguera més en Jesucrist que en l’Església terrena, molt més en les benaurances que en els Concordats”, i que visquera més “d’Evangeli que del Dret Canònic”. El bisbe Iniesta demanava que el nou papa fóra un “home amb gran sentit de poble, amb un tarannà profètic, ple de coratge i d’audàcia, no només per treballar, sinó també per lluitar per la causa de Jesucrist”, i així transmetera als cristians “una santa audàcia, un sant coratge i una il·limitada esperança”. El desig del bisbe Iniesta es va vore acomplert, ja que va ser elegit el cardenal Albino Luciani com a nou bisbe de Roma.
El bisbe Iniesta era partidari “d’afirmar i confirmar la necessitat i el propòsit de l’Església, de continuar el seu procés de renovació”, per tal que les comunitats cristianes avançaren “amb valor, amb esperança i amb alegria”.
Per al bisbe Iniesta, l’Església s’havia de comprometre en la “lluita per la justícia”, posant-se al costat dels hòmens que busquen una societat “més justa, més fraterna i més lliure, una societat sense classes”, ja que només així el cristianisme esdevé una “força alliberadora”. Durant l’etapa del papa Joan Pau II, Iniesta tenia por del triomfalisme i de la parafernàlia, dels avions especials en els viatges del papa polonès, de “la gent poderosa, de les catifes i els domassos, els trons” i sobretot de la possible “capitalització dels viatges del papa per alguns pietosos i catòlics econòmics”.
D’Alberto Iniesta recordem sobretot el seu paper en l’Assemblea Conjunta bisbes-preveres, que se celebrà a Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971, i que serví de reflexió (malgrat els atacs del Règim) per aplicar el Vaticà II en l’Església espanyola. Quatre anys més tard, el bisbe Iniesta va haver d’acceptar com un fet consumat, la prohibició per part del Govern de l’Estat, de la I Assemblea Cristiana de Vallecas, que s’havia de celebrar el març de 1975 i que havia de presidir el cardenal Tarancon. La Dirección General de Seguridad, amb una actitud despòtica, va prohibir aquesta Assemblea, argumentant que hi havia “peligro de alteración del orden público” i fins i tot la Policia Armada i els membres de la Brigada de Investigación Social (BIS) van impedir als assistents a l’Assemblea que arribaren al lloc de reunió.
Amb un esperit lliure, Iniesta volia per a l’Església la comunió, la col·legialitat i la corresponsabilitat entre el papa i els bisbes. Tampoc no li agradava a Iniesta “un ministeri episcopal de tarannà autoritari, distant i merament doctrinal”. Per a Iniesta, “l’ideal del bon pastor estava en la proximitat, el diàleg, la paciència, l’esperança, la comprensió i la compassió”. Alberto Iniesta propicià un esperit de diàleg al si de l’Església espanyola, i en la Transició, desaconsellà, juntament amb Tarancon, de patrocinar un partit polític “catòlic”.
Amb cognom de futbolista, Iniesta va ser un bon davanter, que ajudà el cardenal Tarancon a fer avançar l’Església espanyola en la línia conciliar de diàleg i de respecte a la pluralitat.
Iniesta volia, com ara ens demana el papa Francesc, pastors que fomentaren “un esperit de tolerància, de respecte, d’amistat i de solidaritat”, característiques que ell encarnà al perfecció. Per això crec que el bisbe Iniesta va ser un pastor “bergoglià”, que certament va fer “olor d’ovella” en l’exercici del seu ministeri episcopal.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.