(Bisbat de Lleida) Aquest dimarts, 11 d’agost, festivitat de Santa Clara, serveix d’excusa a l’escriptor i periodista Jordi Curcó per fer un repàs de què ha significat el pas de les germanes clarisses per Lleida. Curcó vol recuperar la memòria perquè no s’oblidi, aprofitant que enguany s’ha rehabilitat l’antic convent del centre històric de Lleida, per convertir-lo en seu de diverses entitats culturals ciutadanes, i que el passat 25 de març va morir al convent de Pedralbes, Maria Lluïsa Pujol, una de les darreres germanes que va estar a la casa de la congregació a Lleida.
Podeu llegir l’article tot seguit:
Les clarisses i el convent de Santa Clara, 769 anys d'història i presència a Lleida
Avui 11 d’agost és la festa de santa Clara, la fundadora juntament amb sant Francesc d’Assís de la branca femenina de l’ordre franciscana. I quin és el motiu de fer esment d’aquesta festa?. No és altre que fer alhora memòria, aquesta de vegades molt feble, del que han estat i significat per la història de Lleida les religioses Clarisses.
El passat 14 de març vaig tenir l’ocasió d’assistir a l’acte d’inauguració de la recuperació de l’antic convent de Sant Clara i del seu hort, ara jardí públic al carrer Lluís Besa, al rovell de l’ou del barri antic de la nostra ciutat, envoltat d’altres edificis històrics com l’antiga Maternitat, avui seu del Museu de Lleida; l’antic convent de Santa Teresa, seu del Centre de Titelles, la Catedral Nova o l’església romànico-gòtica de Sant Llorenç. Tot un luxe d’art i d’història encara poc ponderat.
La meva presència responia alhora a la invitació que vaig rebre de la Paeria en qualitat de director del SSTT de Governació, pel fet que la Generalitat ha participat en el finançament d’aquesta obra mitjançant el Pla de Barris. Fou per a mi un acte singular, viscut amb emoció tot rememorant el que havia estat aquest convent per molts lleidatans, que com jo mateix, sempre hem viscut en el barri antic i pel que Santa Clara sempre ha format part del nostre habitual paisatge urbà i humà alhora.
Tot i la importància de l’acte, crec que per les circumstàncies i preses, no vam ser en aquell moment prou curosos en reconèixer i fer justícia del que el convent de Santa Clara i les clarisses han significat per la història de Lleida durant gairebé vuit segles. Un bon detallar per part de la Paeria va ser convidar a l’acte a les clarisses de Balaguer, que hi foren presents amb la seva superiora al capdavant Mª Victoria Triviño, unint així en una simbòlicament el passat, el present i el futur.
“Lleida recupera un dels elements patrimonials més valuosos del Centre Històric i un dels racons amb més encant d’aquest barri”, digué en aquell acte el Paer en Cap i jo mateix, en unes breus paraules vaig referir-me al testimoni humà i cristià que des de la clausura religiosa, havien donat les religioses als lleidatans al llarg de tants anys i segles.
Però anem per pams i referim-nos a aquest patrimoni tant valuós, no solament de pedres sinó en presència i acció espiritual potser menys tangible, per valorar-lo com li pertoca. Amb la recuperació de l’antic convent que s’ha convertit en seu de tres entitats culturals de la ciutat com són l’Escola de Música del Sícoris, la Coral Shalom i els Castellers de Lleida a més a més d’encabir-hi un Centre de Dia encara sense inaugurar; s’ha obert és cert una nova pàgina de la seva història, que s’havia estroncat el 8 d’agost de l’any 1997, ha fet 18 anys. En vigílies de la festa de la seva fundadora i després de 751 anys de presència ininterrompuda a Lleida, amb tot el dolor dels seus cors i la tristesa de molts lleidatans(en soc testimoni), les clarisses van tancar el seu convent degut a la manca de vocacions, traslladant la seva petita comunitat al monestir del Sant Crist de Balaguer i posteriorment al de Pedralbes a Barcelona. En aquest monestir, on encara viuen la que n’era superiora aleshores Sor Concepció i també Sor Maria José, va morir el passat 25 de març al 82 anys Sor Maria Lluïsa Pujol. Totes tres van ser clarisses a Lleida.
La seva història, la de les clarisses de Lleida, es remunta a l’any 1246, quan en vida de Santa Clara les seves religioses funden monestir al Secà de Sant Pere, essent aquesta la primera fundació a Catalunya i la segona a Espanya. Posteriorment el 1480 es traslladarien a l’anomenat des d’aleshores Clot de les Monges, ocupant un antic edifici fins l’any 1708, quan han de marxar com a conseqüència d’un esfondrament de bona part del convent, ocupant provisionalment l’antiga casa del Marques de la Tallada, a l’actual carrer Tallada, fins el 3 de setembre de 1719 quan es traslladen definitivament al nou convent del carrer Lluís Besa, on varen romandre 278 anys, esdevenint un espai d’oració i acollida. Molts lleidatans com jo mateix, recorden el vestíbul d’entrada del convent on hi havia pintat a la paret l’escut franciscà amb el lema “Pau i be”. De petits hi entravem per anar a demanar retalls de “pa d’àngel” al torn de les monges, que sempre tenien apunt unes petites bossetes de plàstics que contenien aquella per nosaltres “llaminadura” desitjada. Qui no recorda també les parelles de nuvis que duien una dotzena d’ous a les monges la vigília de la boda, tot demanat pregàries per a que no els plogués?.
Retornant a les paraules del nostre alcalde en aquell dia, es referí també a la “recuperació” de l’antic convent. Certament ha estat recuperat i cal felicitar-nos, però he de dir en honor a la veritat que no va ser aquesta la intenció de la Paeria quan adquirí l’immoble i tot seguit anuncià el seu enderrocament, d’acord amb un informe tècnic encomanat per l’Oficina del Centre Històric dins del programa ARI, que així ho recomanava.
Alguns vam clamar aleshores per impedir-ho. Jo mateix vaig fer-ho publicant un article en el diari 'La Mañana' el 2 d’agost de 1997, amb el títol “Cal enderrocar santa Clara?”. Si aquelles reflexions van ajudar a canviar el criteri municipal, me’n dono per satisfet!. A hores d’ara quan passo per davant de Santa Clara, no deixo de pensar que s’ha fet justícia amb les pedres i amb les persones, amb la història i amb tantes i tantes dones, clarisses de Lleida, que durant gairebé vuit segles, i no es poca cosa, van ser unes veïnes més de la nostra ciutat lliurades a la pregaria en un espai de “Pau i de Bé”. Espai que adaptat ara al nous temps i a les noves necessitats socials, continuarà al servei de la Pau i del Bé dels lleidatans.
Calia avui fer-ne memòria oi?
Jordi Curcó, historiador i periodista
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.