L’advertiment vaticà del bisbe Camprodon

(Míriam Díez Bosch) M’assabento de la mort del “meu bisbe” de Girona, Jaume Camprodon, tornant d’una festa d’aniversari, enèsim exemple de que la néixer i morir són no només dues cares de la mateixa moneda, sinó la moneda mateixa. El bisbe, que havia vist la llum del primer sol també un desembre, els ha aclucat el mateix mes. Dic el meu bisbe, perquè durant molt de temps, els de la meva generació només teníem només un bisbe, un president, un alcalde i un Papa. Camprodon, Pujol, Nadal i Wojtyla. Quatre homes –públics– que van marcar la nostra existència.

El bisbe Camprodon, que signava les cartes amb aquella frase generosa i totalitzant de “ben vostre”, em va fer un advertiment, quan va saber que volia marxar a estudiar el doctorat a Roma.

Era un dia que recordaré sempre més, el mes de març de 1999. Va ser la darrera tarda que vaig veure el meu pare, que moriria un dia després. Les paraules episcopals, per tant, formen part d’una tarda inesborrable, una tarda que he reviscut milers de cops. Em va donar un consell que he repetit sempre més dins el meu cervell. Les seves paraules, amb aquell parlar tan pausat, van ser: “I quan travessis la plaça de sant Pere, i vegis el Vaticà, i t’adonis de com funciona l’Església, recorda sempre: malgrat tot, malgrat tot, jo crec en Déu”.

El bisbe Camprodon, que tenia aquella finor dels seus anys parisencs barrejada amb la rural fermesa de Torelló, ha estat un bisbe brúixula que va saber, amb aquell seu to, indicar que cal destriar el gra de la palla. Que les estructures eclesials sovint entelen l’Evangeli, quan no l’enterren. I ho va dir en temps del pontificat de Joan Pau II, en què travessar la plaça de sant Pere no feia el mateix efecte que amb el Papa Francesc. Ara que el Papa ha dit, sense embuts, que al Vaticà no tots són angelets, aquestes paraules, encara són més pregones.