Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Cristina Sánchez/CatalunyaCristiana) Després d’una vida entregada a la diòcesi, Sebastià Salom, sacerdot diocesà, tornà fa tres anys a Burundi, on l’any 1969 ja va fer-hi una primera experiència d’acompanyament. Amb ell parlam d’esperança, de reptes i d’incertesa en el futur d’un continent cada vegada més pobre.

No és la primera vegada que residiu a Burundi.
L’any 1969 vaig arribar per primera vegada a Burundi i hi vaig estar cinc anys que era el compromís que els capellans contrèiem en aquell temps. Sis anys més tard em vaig tornar a oferir per anar-hi, i així ho vaig fer. Després d’un llarg parèntesi de vint-i-busques anys hi vaig tornar fa tres anys. A Burundi faltava gent i si esperava una mica més els anys se’m tirarien a damunt.
 
Com recordau aquella primera estada a Burundi?
Jo no vaig ser dels primers que hi anaren. Quan arribàrem els de la segona promoció, els mallorquins ja tenien dues parròquies confiades. La independència del país era recent, del 1962, i em vaig trobar una nació que no estava preparada per ser independent. Hi havia una lluita per obtenir el poder, però entre la gent es vivia una certa calma encara que a les altes esferes hi hagués tensions polítiques. Ara bé, el 1972 va començar un conflicte seriós de races que ha durat fins fa poc. Ara pareix que tornam a entrar en una fase de relativa pau i tranquil·litat, que és el primer que es necessita no tan sols perquè els missioners puguem fer feina, sinó perquè els organismes internacionals ajudin, les ONG s’animin a anar-hi, els comerciants vulguin invertir..., i el país surti endavant.
 
Com rep un jove sacerdot aquest canvi tan radical?
Jo tenia clar que anava a ajudar el grup de mallorquins, i si et trobes a gust amb el grup, les dificultats passen a un segon terme, encara que hi són. A Burundi hi ha dues llengües oficials, que són el francès i el kirundi. Jo vaig arribar allà sense saber-ne cap de les dues. I comences en un centre de llengua que explica en francès la llengua kirundi. Jo tenia 25 anys, i es veu que en aquesta edat hi ha més capacitat d’aprendre... (rialles) A més, hi ha el cop del contrast. Veure una gent tan pobra, i alhora tan feliç perquè no han conegut altra cosa. I comparar-ho amb el nostre món et crea molts d’interrogants, fins i tot que afecten la teva fe: «Com és possible que siguem tots germans fills d’un mateix Déu? Déu vol això? Déu ens ha creat rics i pobres?» Déu demana que tots siguem germans i si a Burundi hi ha el 50% d’infants que moren abans dels tres anys no és perquè Déu ho vulgui, sinó perquè la humanitat no ha sabut progressar plegats, no ens hem sabut conèixer i ajudar. Per tant la culpa no és de Déu, és nostra, de no haver sabut fer costat als germans pobres.
 
Ja n’estau curat, d’aquesta impressió?
Ara les reflexions han anat d’una altra manera. És cert que en trenta anys Burundi ha progressat: la gent vesteix millor, va més arreglada, les cases estan millor, els nins no es moren tant per mala alimentació... Però resulta que si ells han avançat deu quilòmetres, Europa n’ha avançat cent. Ara encara estam més enfora uns dels altres. I crec que ells ho han detectat. Em pensava veure fa trenta o quaranta anys que Burundi tenia il·lusió i esperança per sortir de la seva pobresa per ell mateix. Ara sembla que han posat les regnes damunt el mul i han desistit. Veuen aquest món europeu tan enfora d’ells que ara només paren la mà. Si han de fer una escola o menjar bé, és gràcies als europeus.
 
Aleshores?
És vera que els hem d’ajudar, però hauríem de saber-ho fer perquè ells mateixos se’n sortissin. És el famós proverbi: no els hem de donar el peix damunt la taula, cuinat i ben arreglat, sinó la canya de pescar. I fins i tot els hem d’ensenyar com trobar una canya. Això és molt més difícil que donar-los coses. Si al Tercer Món només els donam coses no sé quin favor els feim.
 
Hi ha motius per a l’esperança?
El món occidental fa tanta via i ells avancen tan a poc a poc en relació amb nosaltres! És cert que ells han augmentat el preu dels productes que venen, però en una proporció molt inferior a allò que han de comprar que els ve de fora. Així l’abisme entre el primer i el tercer món es fa més gran. I és en certa manera el que passa a nivell més petit entre les empreses grans i les petites. Les grans van creixent i enriquint-se, i les altres cauen dins el pou de la crisi.
 
Quina és la vostra ocupació actualment?
Ajudam en allò que podem, conscients que no resolem el problema de fons. Tenim la parròquia, amb el que suposa de predicar la paraula de Déu, ajudar-los a entendre la fe cristiana..., però va unit necessàriament a qualsevol projecte de progrés. Ara hem engegat una fusteria, però també una escola de fusters. I no amb maquinària moderna, tot i que amb ajuda de Mallorca la podríem tenir. Per què comprar aparells sofisticats amb electricitat si no en tenen? Val més ensenyar-los a treballar amb les seves eines tradicionals. Cada any, sis o set joves surten amb les eines i elements bàsics per fer el mobiliari que es necessita en una casa. També tenim un petit restaurant —tal vegada sigui pretenciós dir-li restaurant— on, amb l’equivalent a 15 cèntims d’euro, tenen una menjada. No interessa guanyar-hi, però tampoc perdre-hi, perquè si un dia ens n’anam els qui regenten aquest restaurant l’han de poder mantenir no amb les ajudes de fora sinó ells mateixos. Hi ha un taller de cosir, amb un bon grup d’al·lotes, sense interès de molt de lucre però que puguin subsistir.
 
I pel que fa a l’educació?
A la parròquia es fa una alfabetització a les persones que no han tengut oportunitat d’anar a escola, i també una catequesi als al·lots escolars. La meitat de la població no és catòlica, però intentam oferir allò que tenim. Durant aquest tres anys he fet classe a les escoles secundàries, i d’una seixantena d’alumnes només n’hi ha 20 de catòlics. És gratificant perquè veus un interès que aquí seria impossible.
 
Com veis el futur de la missió de Burundi?
La resposta és o «malament» o «que haurà de canviar». Actualment som tres capellans mallorquins de més de 60 anys. I tres germanes de la Caritat més o manco d’aquesta edat. Si no hi ha un relleu, si no vénen capellans o monges joves, la nostra presència haurà d’acabar. Però tal vegada pot continuar d’una altra manera. Potser amb altres projectes, amb seglars, amb ajudes d’altres tipus, amb un compromís econòmic..., però tot això està per concretar.
 
És possible la cooperació seglar?
A Burundi és especialment difícil la cooperació amb seglars per mor de la llengua. Allà només sap francès la gent que té estudis superiors. I si ajudes en un dispensari necessites sempre qualcú que t’ajudi amb la traducció. És necessari que les persones tenguin un parell d’anys per aprendre la llengua, conèixer la situació i llavors aportar qualque cosa.
De fet a Burundi a la nostra diòcesi hi ha moltes ordenacions de capellans natius. Fa 30 anys la nostra presència era necessària perquè no hi havia capellans suficients per atendre els cristians; actualment no és tant per suplir una manca de capellans sinó que és més testimonial. Veure que esglésies d’altres països venen a ajudar-nos aquí. I l’intercanvi és molt interessant. A la nostra diòcesi hi ha set o vuit capellans que han estudiat a Espanya, a Burgos i Toledo, per exemple. Crec que som jo el primer que me n’he enriquit, i la presència de Mallorca a països de missió al final ens dóna vitalitat a les comunitats d’aquí.

Cristina Sánchez. Text publicat a Catalunya Cristiana.