Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

¿Quina era la situació sacerdotal de Raimon Panikkar? Aquesta és la pregunta que respon un article de revista Foc Nou d’aquest octubre. El filòsof va morir el 26 d’agost i l’endemà el bisbat de Vic va publicar-ne una esquela com a capellà incardinat a la diòcesi índia de Varanasi. El funeral va estar presidit pel bisbe de Vic, però a la cerimònia, com es va veure per TV3, va també hi va assistir la dona i els fills de Panikkar.

Un reportatge de Marta Nin explica aquesta aparent contradicció. Certament Panikkar es va casar pel civil poc després de retornar a Catalunya amb María González-Haba, una dona amb qui compartia sobretot les inquietuds espirituals. Segons recull el reportatge de Foc Nou “María pertenyia al cercle d’amistats més proper a Panikkar, però segons totes les persones que els coneixien bé, entre ells dos el lligam sempre va ser únicament i exclusivament fraternal. El casament va ser només civil, i va ser motivat com un ‘acte profètic’ per impulsar l’Església catòlica a una profunda reflexió sobre el celibat sacerdotal”.

Tot i que va circular que aquest casament va ser tolerat des de Roma, l’article desmenteix aquesta versió: “el dicasteri vaticà dels clergues comunica oficialment que ‘la Congregació per al Clergat mai no va donar un permís especial a favor del sacerdot Raimon Panikkar amb vista a poder contraure matrimoni civil’”. El que si que va passar és que el bisbe hindú, Patrick D’Souza, de la diòcesi on pertanyia Panikkar, tot i que “tampoc li havia donat un permís especial per contraure matrimoni, a diferència del bisbe Guix, va ser molt flexible amb aquest fet, possiblement a causa de la diferent tradició oriental pel que fa al celibat. D’Souza va intentar mediar en diferents ocasions entre el bisbat de Vic i Panikkar, sempre de manera infructuosa”.

Finalment, “Panikkar va acabar admetent, davant de persones que li eren molt properes, que el fet que el casament -tot i voler ser un gest profètic- havia estat un error” però es va mantenir la prohibició del bisbe Josep Maria Guix d’exercir el ministeri a la diòcesi de Vic, i des del 2003, amb Romà Casanova, la situació no va variar. No va ser fins a la última etapa de la vida del filòsof que va intervenir en l’afer Jesús Silvestre, rector de l’església de Tavertet i confessor de Panikkar. Silvestre explica que “donades les dificultats d’entesa entre Guix primer -i Casanova després- i Panikkar, va acabar decidint regularitzar ell mateix directament a Roma aquella situació”.

D’aquelles gestions finalment la Congregació per la Clergat el 2008 va demanar al bisbat de Vic que es permetés l’exercici del ministeri a Raimon Panikkar: “Una falta pública implicava una remisió pública i va ser així com Panikkar, davant testimonis, va demanar disculpes en el cas que hagués pogut ofendre algú amb algun gest seu. Tot i així, el lligam civil amb María González-Haba no es va dissoldre, perquè la Santa Seu no ho va requerir explícitament”.

D’altra banda, l’article de Marta Nin aclareix que els fills d’aquest matrimoni són adoptius. Són un noi i una noia que María va portar d'un orfanat de la Índia amb la intenció que ella i Panikkar els adoptessin. Finalment, només es va produir l’adopció legal de la filla            -present en el funeral- i no del noi que va retornar al seu país d’origen al cap de pocs mesos d’arribar a Catalunya.