Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Comunitat de Sant’Egidio) Tot i l’absència d’Andrea Riccardi en l’acte inaugural de la trobada de Sant Egidi a Barcelona, el president de la comunitat va llegir el discurs de Riccardi que s’inicia saludant Catalunya -“Ens agrada Catalunya perquè és terra de llibertat i de pensament ampli”- i Barcelona, que es prepara per inaugurar el temple de la Sagrada Família. “El diàleg de les religions està cridat a ser els pilars espirituals d’un món com una família. Família és un terme simple, humà, antic, per a tot el món, amb la seva sàvia ingenuïtat: el món com una família expressa la unitat radical dels pobles. I potser un terme ingenu per la política però la família parla de la unitat”.

Per Riccardi no és suficient per predicar la tolerància, però “hem de fer el viatge més llarg en el cor de nosaltres mateixos per retrobar-se amics de Déu i amics dels altres.” Riccardi va assenyalar com diu l'Alcorà, “Posa la teva confiança en Déu, la seva protecció és suficient per a tu”. Però la prova de la fe, va dir el rabí Jonathan Sacks citat per Riccardi, “és entendre si jo sóc capaç de deixar espai per a diferència: puc reconèixer la imatge de Déu en algú que no es correspon amb la meva imatge, amb una llengua, una fe, un ideals diferents als meus? Si no ho aconsegueixo, ja he fet un Déu a la meva imatge i semblança”. 

Riccardi va recordar que “la pau és dramàticament fràgil en moltes parts del món”, i està acabant la dècada que va veure la “rehabilitació de la guerra com un instrument eficaç per defensar la pau i la seguretat" i tornar a la visió que “la història té la seva pròpia llevadora en el conflicte”. “Moltes persones –va dir Riccardi- criticaven el diàleg i volien posar les religions sota la bandera del conflicte”. “Els homes i les dones fràgils interiorment se sentien forts parlant de força o de guerra. El fanatisme va esdevenir el lloc d'aterratge per a la gent confosa, feble, però es feia dura la seva cara i hi havia odi als seus ulls”.

Però si el nou mil·lenni a molts els va semblar començar l’11 de setembre de 2001, segons Richard “la història pot estar plena de girs i sorpreses”. Hem de tornar al món l’esperança en el futur, perquè “hem vist el fracàs de la guerra per portar la pau i el llegat enverinat que deixem enverinat les guerres i el terrorisme. S'ha posat de manifest el mite del mercat global, però també s’ha de portar l'esperança de construir un món més humà... La renúncia és acceptar ser mediocre, sense somnis, gestors del presents. Això no passa amb els homes de la religió?”.

L'esperança, no la violència, és el motor del progrés de la humanitat a través de totes les generacions: “La construcció d'un món divers significa, abans que res, un món en pau. Perquè la guerra és la més inhumana de la història humana”.

Riccardi, per introduir d'un dels aspectes més destacats de la reunió a Barcelona, va dir que la Terra Santa, s’ha d'arribar a una solució consensuada, sense amagar els problemes. “La reconciliació a la regió, la seguretat d'Israel, desarmar els terroristes i violents, una pàtria per als palestins, és difícil, però serà un signe profètic d'una nova era per al món”. Riccardi es refereix a continuació a dues situacions sovint complexes en el cor d'Àfrica, on Sant Egidi, els homes de la religió i el poder de l'oració han fet una contribució important per evitar conflictes i promoure la reconciliació; és a dir, Costa d'Ivori i Guinea. Sobre la importància de les  delegació asiàtiques present a la trobada -entre les quals la Xina, però també Indonèsia, Pakistan, Japó i l'Índia- Riccardi, va dir que “amb els països asiàtics no només hi ha feina a fer, sinó hi ha una diàleg espiritual a teixir en un món multipolar. Un es pregunta quins canvis aconsegueix l'oració. Però cal preguntar-se què seria d'aquest món sense pregària”

           

Resum de l'obertura:

 

Acte inaugural Palau de la Música: