Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Pere Dalmau/ Església de Tarragona) Entrevista a Montserrat Roig, des de fa uns nou anys, laica en missió pastoral (LMP) a les parròquies de Vilallonga del Camp i del Rourell.

Sempre havies fet serveis a la parròquia; com a Laica en Missió Pastoral (LMP), quins canvi has notat?
El canvi principal consisteix en que passes de tenir una visió d’una part de la pastoral parroquial a tenir una visió de conjunt. No et dediques només a la catequesi, als malalts, a la litúrgia o a un determinat grup parroquial, sinó que has d’aprendre a tenir en compte tothom, a tenir al pensament, a la pregària i a la vida el conjunt de persones de la parròquia. I no només a elles, sinó també els allunyats, els que passen, els que demanen: informació, diners, consell... Tot plegat és molt enriquidor i comporta una gran responsabilitat.
 
Hi ha moltes persones disposades a ajudar a les postres parròquies, però tenir aquesta Missió, en què es diferencia?
A les tasques parroquials tots hi podem ajudar; és més, crec que és necessària aquesta acció d’ajuda si volem ser, veritablement, part de la comunitat tots hem de cercar-hi el nostre lloc i l’acció a fer-hi d’acord amb les pròpies possibilitats. L’acció d’un LMP és diferent, es caracteritza pel servei a la comunitat en relació estreta amb el prevere, rector de la parròquia. Serà d’aquest treball en equip, compartit, que es derivaran les tasques que li seran confiades i les responsabilitats que tindrà.
 
El bisbe et crida, et fa un nomenament i t’envia. Això se’n diu vocació. Per la teva experiència, creus que els cristians de Vilallonga valoren el teu servei més enllà d’una qüestió personal? Posa algun exemple.
Després d’una experiència de quasi nou anys al servei de la comunitat de Vilallonga i ara també de la del Rourell crec que he fet prou coses bones i també he comès bastants errors; malgrat tot, sento que la meva tasca segueix viva i que la comunitat a la que pertanyo valora el servei. He vist el creixement en el compromís de les persones de la parròquia. Una qüestió de simple “estimació” vers la meva persona pot explicar accions puntuals, però no les hores de dedicació i de servei que he vist.
 
La responsabilitat que has assumit, fins on et deixa arribar?
Crec que els límits tenen dues fonts. Una sóc jo mateixa i les meves possibilitats de temps i disponibilitat, la meva dedicación depèn de les responsabilitats laborals i familiars, de la preparació quetingui sobre un determinat camp dela pastoral o de si necessito formaciónper dur a terme una tasca determinada...Crec que aquestes circumstàncies sempre s’han de tenir presents i és important reflexionar i considerar totes les possibilitats. L’altre límit és el treball en equip amb el rector de la parròquia, crec que el respecte mutu, el diàleg, la coordinació, la confiança..., fan que es trobi una línia de treball que afavoreixi la pastoral parroquial i ajudi al bon treball de tots. El cert és que —superats aquests límits— la tasca és àmplia, en una parròquia (fins i tot en les més petites) la feina no s’acaba mai: les tasques de despatx, la coordinación de la catequesi a tots nivells (grans i petits), el treball amb les associacions o ajuntaments, l’economia, el consell de pastoral, la relació amb l’arxiprestat o amb el mateix arquebisbat..., i moltes més.
 
En el conjunt de la nostra diòcesi, creus que s’haurien de promoure moltes més vocacions d’aquets nivell?. On et sembla que hi ha més dificultats?
—Com pots suposar estic d’acord en que fan falta moltes més vocacions, a tots nivells (preveres, religiosos/es...), també com a LMP. Les dificultats venen de diversos fronts. Pel fet de ser una vocació personal hi ha el factor de superar les pròpies limitacions: familiars, de feina... Cal no oblidar, però, que també hi ha altres factors que es plantegen: aquesta vocació és relativamente nova i, per tant, desconeguda, hi ha persones que es preocupen molt per les “garanties”, el treball en equip té les seves dificultats, també l’actitud de certes persones que no accepten aquest paper dels laics/ques com a corresponsables de la comunitat parroquial ...
 
Com vius això de sentir-te enviada?
Ho visc com una part integrant de la meva vida, del meu ser cristiana compromesa. És una oportunitat de servir, d’estimar, d’apropar-me més a Déu i als meus germans, en el món on visc, on treballo i on tinc el meu lloc com a persona, i en mig de la societat, que malgrat els seus defectes i problemes, estimo.
 
Et sembla que hauries de treballar pastoralment amb els preveres de l’Arxiprestat?
—El treball d’una parròquia en solitari pot ser molt important, fins i tot impressionant. Es pot fer una tasca magnífica, sobretot si és una parròquia gran, si té persones decidides, formades, cultes, que l’enriqueixen i la fan créixer. Hi ha però un problema: aquest ideal no existeix. Sempre hi ha alguna faceta a millorar, però no sempre la veuen els propis integrants de la comunitat. El treball amb altres parròquies de la zona enriqueix a tots, als petits perquè tenen la pobresa de la seva limitació numèrica, econòmica..., als grans perquè tenen la possibilitat d’ajudar i ser ajudats a descubrir les seves febleses i la possibilitat de compartir. Tot aquest treball és dirigit, animat i estimulat pels preveres; per tant, crec que és bàsic el treball entre ells i amb ells. Un laic/a pot aportar-hi moltes coses: una visió des d’una altra perspectiva, la de qui viu immers dins la societat. L’entrada a les cases a través de les persones amb qui es relaciona. La detecció de problemes. La possibilitat de descobrir solucions diferents.
En definitiva, una mirada diguem-ne “externa” i no “corporativa”.