«Els monestirs els tenim com a monument, però la vida la posa en relleu la comunitat»

Els monjos creiem que a Catalunya hi ha institucions i persones que mereixen més que no pas nosaltres aquest reconeixement de la Generalitat. Tanmateix, la lectura del decret de concessió de la Medalla d’Or ens ha causat una impressió molt positiva, per dos motius. En primer lloc, quan destaca la nostra vocació monàstica de viure, per damunt de tot, una experiència espiritual, amb senzillesa i discreció. Això posa en relleu la sensibilitat del president de la Generalitat i el seu Govern davant els valors monàstics. En segon lloc, el fet de destacar que Poblet ha assumit un llegat històric, i al mateix temps el compromís de treballar per enriquir aquest llegat. No pot ser d’una altra manera, ja que la vida espiritual, la fe, cal que tingui una projecció en la vida concreta. I la història ens ensenya que la fe i la vida religiosa autèntica han estat sempre, en totes les èpoques, font d’una veritable riquesa cultural per al poble. I Poblet no n’és una excepció.

La comunitat monàstica, d’acord amb la tradició de l’orde cistercenc, busca de viure els valors genuïnament monàstics: la pregària, el treball, l’acollida, el silenci... és a dir, tot allò que és patrimoni propi d’aquesta vida. I això viscut amb senzillesa, amb discreció, sense fer gaire soroll. Perquè estem convençuts que aquest és el camí millor del nostre servei, important i necessari, a la societat d’avui, el camí millor per donar a la nostra vida de monjos un sentit més autèntic. I tot això, és clar, viscut en el marc incomparable d’una «casa única al món», el monestir de Poblet, que de vegades resulta incòmoda, però que d’altra banda ens posa a l’abast la seva bellesa singular, que ajuda molt a posar-se en el camí de la recerca de la bellesa de Déu.

És veritat que la història de Poblet fa sentir als monjos el seu pes. Les necessitats de restauració d’un «monument únic al món» són permanents, per bé que institucions catalanes com la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, i també les Autonomies de l’Antiga Corona d’Aragó, són molt sensibles davant la singularitat de Poblet. Estimen Poblet. Tenen cura de Poblet. També és veritat que gestionar les visites porta la seva preocupació als monjos, al Patronat de Poblet. Però, d’altra banda, aquest és un servei cultural al poble, i cal fer-ho amb joia i molta cura. Per això, no oblidem mai d’actualitzar i millorar aquest servei al poble. En aquest moment estem fent un estudi, un treball important amb vista a millorar el servei cultural de Poblet.

És evident que sí. Cal estimar el que tenim a casa, i això sempre suposa conèixer, donar a conèixer... i recuperar. En aquest sentit, una de les moltes preocupacions que tenim actualment és recuperar el llegat arxivístic de Poblet. Recuperar, si més no, una còpia de l’Arxiu de Poblet, que constitueix l’Arxiu monàstic més important a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. Una gran part de tot aquest material està encara per obrir i catalogar. En aquest àmbit, els monjos podem i hem de fer un gran servei cultural al nostre país.

Seria diferent. Ho diuen els mateixos visitants quan vénen a Poblet, sobretot quan abans han visitat altres monestirs sense comunitat monàstica, com Santes Creus, per exemple. Per bé que els monjos no es veuen, la presència de la comunitat dóna un «plus» de vida a les pedres i espais del monestir... D’altra banda, hi ha monjos que tenen encontres espirituals amb grups de visitants que ho demanen, sobretot quan es tracta d’escoles. La nostra espiritualitat és senzilla. Es diu amb dues paraules: ora et labora. Pregària i treball de cada monjo dintre d’una vida comunitària. Una vida comunitària que valora també la persona individual. La Regla monàstica de sant Benet ensenya un perfecte i savi equilibri entre la persona individual i la comunitat. Per això, la Regla continua sent viva avui. Per això també la Regla té molt a dir avui a aquesta societat deshumanitzadora.

Ens sentim cridats a viure senzillament la nostra vida, que cal que sigui, per damunt de tot, en cada monjo, una veritable «recerca de Déu». I vivint senzillament i amb fidelitat aquesta «recerca» posem la vida monàstica al seu lloc en aquesta societat confusa i atabalada.

Les pedres de Poblet guarden, quan arriben els primers dies freds de la tardor, la calor de l’estiu. I a l’estiu guarden quelcom dels darrers freds de l’hivern. I això dóna lloc a unes experiències sensibles molt agradables quan entrem en l’espai físic del monestir... Crec que així és l’acollida de Poblet, així la desitjo per a tots els monjos que l’han d’exercir, i crec que és així: quan a una persona li arriba el «fred» de la vida, que trobi l’escalf d’una bona paraula en l’acolliment d’un monjo. O quan ve, cremada pels rigors i l’angúnia de la vida, que trobi una paraula amable, una bona escolta que li retorni la serenor i la pau interior... I a Poblet hi ha monjos que saben fer bé, molt bé, aquest servei.

Som 33 monjos. El Senyor és bo amb Poblet. Jo crec que Poblet té amics que l’estimen, i que preguen per Poblet, per la comunitat. I a Poblet mateix hi ha hagut i hi continua havent monjos d’una gran categoria humana, d’una gran riquesa espiritual... Tot això, n’estic convençut, fa que el Senyor ens mostri la seva bondat tot donant-nos noves vocacions. Si els monjos ens mantenim dintre de la fidelitat a aquesta riquesa humana i espiritual, Poblet i qualsevol monestir tenen avui un futur, perquè tindran els valors humans i espirituals dels quals té necessitat avui la nostra societat.

No té sentit comparar Poblet amb Monserrat. Els monjos de Montserrat i de Poblet vivim sota la mateixa Regla de sant Benet, però amb matisos diferents, propiciats pels llocs mateixos on vivim: Montserrat, el santuari de la Mare de Déu, patrona de Catalunya, un veritable centre espiritual de tot el poble català. Poblet, un lloc lligat al naixement de Catalunya com a nació, potser no tan conegut del poble català en aquest aspecte, segurament pel fet que ha estat un monestir sense monjos més de cent anys. Però, en qualsevol cas, dos monestirs que per a Catalunya són un referent singular que cal estimar.

Els monestirs els tenim com a monument, però la vida la posa en relleu la comunitat, el monjo. I el monjo, per damunt de tot, té una missió, un horitzó molt clar: la recerca de Déu. Si viu seriosament aquesta «recerca» i arriba a un encontre amb Déu, s’adonarà que Déu no és un «estrany» per als homes. Que si hi ha algú d’humà, molt humà, aquest és Déu mateix. Per això, un monjo que viu com a veritable monjo, una comunitat que viu fidelment la seva vocació monàstica, haurà de ser molt humana. S’haurà de posicionar sempre a favor de l’home. El seu servei cal que sigui sempre un veritable servei a l’home, en allò de més valuós de la dignitat humana.

I si Poblet té una certa connotació política, que potser sí, d’acord amb les seves arrels, aleshores, el servei que hauria de prestar el monestir és el de ser una invitació als polítics a fi que visquin el seu servei a l’home i al poble amb molta generositat, amb molta dignitat i humanitat.

Cal que el monestir digui això amb senzillesa, amb molta discreció, però amb claredat. Cal ser humans, molt humans, perquè això dignifica el servei polític, i crec que també els mateixos polítics ho desitgen.

El P. Maur Esteva tornarà les pròximes setmanes a Poblet, ja que és un membre d’aquesta comunitat, i després del seu servei a l’orde com a abat general, un servei que cal dir que ha estat molt generós i eficaç, és lògic i desitjable el seu retorn a la casa de la seva professió i la seva comunitat. És per a la comunitat també un motiu de profunda satisfacció aquest retorn. El P. Maur ha estimat sempre molt Poblet, i n’ha estat l’artífex principal de la restauració. És bo que torni a respirar l’aroma entranyable de les pedres de Poblet. I a més, la seva experiència encara pot aportar molt d’enriquiment a la comunitat de Poblet, així com a altres monestirs.

Pel que fa al nou abat general elegit, el P. Mauro Giuseppe Lepori, és l’abat de la comunitat monàstica d’Hautrive (Suïssa). És el començament, evidentment, d’una nova etapa, un nou repte, en uns temps també difícils per a la vida de l’Església i per tant també per a la vida monàstica.