Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Rosa María Jané Chueca/ Catalunya Cristiana) Davant l’expulsió de grups de gitanos romanesos de França, el secretari del Consell Pontifici per als Migrants i Itinerants, Mons. Agostino Marchetto, ha denunciat que aquestes deportacions són contràries a la llei. De la seva banda, Benet XVI, tot i que sense fer-hi referència directa, convidava a «saber acollir les legítimes diversitats humanes i a seguir els ensenyaments de Jesús, que va venir a aplegar els homes de totes les nacions i de totes les llengües». Per parlar sobre aquest tema, entrevistem el director del Secretariat de Pastoral Gitana de l’arquebisbat de Barcelona, Sergi Rodríguez.

Mons. Agostino Marchetto ha dit que la qüestió dels gitanos afecta tota Europa. Per què es continua girant l'esquena a aquest col·lectiu?
El procés de globalització serveix també per estendre un models de vida similars a tot el món. La pluralitat se sol acceptar quan fa referència a la raça, la llengua, la indumentària, els gustos, les idees... però molt poc, i amb molta dificultat, quan afecta qüestions relacionades amb l’economia. Els gitanos tenen una identitat molt marcada, de clares arrels orientals. Amb la família, sempre com a centre de la vida, es treballa per viure, no a l’inrevés, i es compra només allò indispensable. Això els fa poc «útils» al sistema productiu, com a treballadors o consumidors. No en va, els gitanos són la minoria més antiga, nombrosa i discriminada d’Europa. Són un poble transnacional, present a tot el continent. La forma com se’ls tracta a cada lloc és un bon termòmetre per conèixer l’estat dels drets humans en aquell país.
 
Quina reflexió hauríem de fer davant les expulsions dels gitanos de França?
És la clara mostra que costa d’entendre la diferència quan aquesta comporta una forma de viure. En una economia basada en l’adquisició d’habitatges, no s’entén que encara hi hagi un sector de la població que vulgui viure de forma itinerant i que, per fer-ho, en tingui prou amb una petita caravana. És el que passa amb un 15% dels gitanos de França, fet pel qual són coneguts com a gens du voyage. A causa de l’especulació urbanística, fins a quatre reformes legislatives diferents fetes des de l’any 2000 han eliminat l’obligatorietat de disposar d’espais d’acampada per als municipis de més de 5.000 habitants. Això ha convertit en il·legals uns assentaments perfectament condicionats, amb preses d’aigua i llum, així com una escola permeable a les necessitats d’aquest tipus d’alumnat. Cal acceptar que hi ha diversos models de vida, sempre que aquests respectin els valors comuns d’Occident, i que els recursos públics han d’atendre aquesta diferència i permetre a les persones viure segons aquests projectes vitals.
 
Al nostre país, quina és la situació?
A Espanya viuen més de 600 mil gitanos (uns 75 mil dels quals a Catalunya), xifra que el situa en el segon país de la Unió Europea amb més població gitana, darrere de Romania. A tot Europa ens posen com a exemple per la sensibilització que hi ha entre les administracions envers el poble gitano, amb una entitat pública destinada a promoure la seva cultura, diverses línies estables de subvencions, reconeixements oficials... i un respecte acceptable cap els drets fonamentals dels gitanos. Des dels anys seixanta s’ha avançat molt, en bona mesura gràcies a la tasca pionera i constant de l’Església. Hem passat d’un analfabetisme del 95% (1969) al 15% (2008). I avui els infants i joves gitanos estan majoritàriament escolaritzats. Els grans nuclis d’infrahabitatges pràcticament han desaparegut i les famílies gitanes tenen accés a l’habitatge. També s’han transformat aquells barris sense infraestructures, com la Mina, Sant Roc, Sant Cosme, la Font de la Pólvora (Girona) o Camp Clar (Tarragona). Però encara resta molt per fer.
 
Per on passa la integració?
És un procés de doble direcció, d’assumpció mútua de responsabilitats. El sistema escolar encara ha de ser més inclusiu i donar entrada a la cultura gitana als currículum escolars. Només així les famílies confiaran en l’escola, col·laboraran en la tasca educativa i superarem un fracàs escolar que encara ronda el 60%. També cal ajudar els gitanos a deixar les ocupacions tradicionals, ja obsoletes, i a incorporar-se massivament al mercat laboral normalitzat, per superar una taxa de pobresa que encara és del 50%. Els mitjans de comunicació han de superar la imatge estereotipada del poble gitano i ajudar a visualitzar-lo en la seva pluralitat i la seva riquesa: ni tots els gitanos són delinqüents o pidolaires, ni tots són antiquaris o artistes. Només així millorarà la percepció dels gitanos entre la societat majoritària, perquè un 24% de la població encara defuig tenir un gitano com a veí. La diferència, quan es desconeix, fa por. Però la pilota és, en bona mesura, al sostre dels propis gitanos, que han de destriar cultura i costums per fer una reflexió col·lectiva sobre aquells valors que han de conformar la seva identitat en el segle XXI a Europa. Una renovació del moviment associatiu gitano, permetent que els joves s’hi incorporin, serà el primer pas.
 
Quin treball fa el Secretariat de Pastoral Gitana?
És una tasca molt variada, basada en l’evangelització explícita i implícita, duta a terme sempre des de les pautes de la cultura gitana i el protagonisme dels gitanos en l’evangelització del seu propi poble. El Secretariat organitza regularment misses gitanes de caire itinerant que apleguen les famílies catòliques de les vuit demarcacions parroquials amb població gitana. També organitza xerrades formatives, en temps de Quaresma i Pasqua, i algunes sortides a l’entorn de la figura del beat gitano Ceferí Giménez. El Secretariat col·labora amb Càritas en l’atenció de les famílies gitanes als barris i enguany, en col·laboració amb el SEPAP, hem començat a treballar amb la població gitana reclusa. El gran projecte és la posada en marxa, aquesta tardor, del Centre García-Díe de Cultura Gitana, que serà un dels més importants d’Europa en la seva especialitat. Entre els projectes hi ha també posar en marxa sessions de lectura comunitària de la Bíblia i col·laborar amb la Fundació Pere Tarrés per tal que els infants gitanos participin en la tasca dels esplais cristians.
 
Com és la fe del poble gitano?
Els gitanos són un poble amb una fe molt profunda, viscuda sempre en comunitat. Mai no he conegut gitanos ateus o agnòstics. Senten la presència de Déu molt propera i de forma molt providencialista. Són gent de pregària, molt constant al llarg del dia a dia. Viuen els sagraments (especialment l’eucaristia, el baptisme i el matrimoni) com un moment de trobada comunitària amb el Senyor, viscuts sempre des dels sentiments (una religiositat a flor de pell) i la seva cultura (sobretot la música). Potser el més important és que reconeixen Déu d’una forma radical en el rostre dels altres. Fan de les seves vides una ofrena a través del lliurament a la família. Tot i la pobresa extrema, mai no he sabut de cap gitana que avortés, de gent gran que visqués sola ni de fills de pares despreocupats. Mai no abandonen una persona propera, ni en la desgràcia o la malaltia, com es pot veure als hospitals. Confien plenament en Déu. Viure amb poc i al dia, en un món que fa de l’acumulació previsora de coses el centre de la vida, n’és una bona mostra.

Rosa María Jané Chueca. Entrevista publicada a Catalunya Cristiana.