Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Gerard Fontanals/ Església d’Urgell) L’execució de la primera fase de la restauració de l’església parroquial de Les Avellanes (La Noguera) ha permès substituir les cobertes de la teulada, molt malmeses pel pas del temps, i consolidar la volta de canó de la nau central del temple, així com la volta del cor. L’equip tècnic que ha dut a terme les obres ha estat integrat per l’arquitecte Gerard Fontanals, redactor del projecte de rehabilitació, i les arquitectes tècnics Marga Bernadó i Núria Farreny; a més de comptar amb la col·laboració de l’arqueòleg Josep Benseny. Les obres han estat patrocinades pel Departament de Cultura de la Generalitat, l’Institut Català del Sòl, l’Ajuntament de Les Avellanes i Santa Linya i el Bisbat d’Urgell.

L’església parroquial de Santa Maria de Les Avellanes, dedicada a la devoció de l’Assumpció de Maria, es troba a la part baixa del nucli urbà de la població. Antigament depenia del monestir de Santa Maria de Bellpuig de Les Avellanes, i entre les seves singularitats artístiques i arquitectòniques destaquen un capitell tardoromà i una talla gòtica de la Mare de Déu del Remei, en pedra policromada, que es venera a la capella gòtica meridional del temple. A l’antic cementiri, contigu a la façana nord l’església, es conserva també una estela funerària possiblement de l’època romana.
 
El temple actual hauria estat construït en diverses fases als segles XIXII, XIII i XVIII. L’església és d’origen romànic, aixecada amb grans carreus de pedra calcària. És de nau única i té un absis semicircular a l’extrem est. La nau única és de volta lleugerament apuntada. Hi ha dues capelles gòtiques, una a cada costat de l’absis, i posteriorment foren afegides Quatre capelles barroques (dos a cada costat i a continuació de les gòtiques). Més tard es construí la sagristia, es perllongà la nau central (seguint la volta apuntada però amb maó de pla) i es construí el cor elevat a l’extrem de ponent de la nau de l’església. L’accés es realitza des de la portalada de l’ampliació barroca a la façana oest; a través del cancell s’entra de forma axial a la nau de l’església. A la clau de la portalada d’accés es llegeix “any 1738”.
 
Estat de l’edifici i necessitat de la restauració
La part romànica de l’església que es manté inalterada és ferma i robusta gràcies als murs i a la volta de grans carreus ben escairats. Les posteriors actuacions, especialment les d’incrustació de capelles laterals amb el consegüent enderroc del mur de la nau, no li han fet cap bé. Tampoc han ajudat els passos entre capelles, fets just a la vertical del mur de la nau. Els murs posteriors, fets de paredat (amb carreus a les cantonades) són d’una qualitat bastant menor i molt irregular; les posteriors voltes de maó de pla presentaven fissures i esquerdes, ja sigui per excés de càrregues mal repartides (a les voltes de les capelles), per la manca de trava i per moviments de l’edifi ci (meitat oest de la nau de l’església), o per una deformació (desplom) dels murs en què es trava (la volta del cor, probablement perquè és una volta molt plana). Però la major causa de la deformació i esquerdes de la volta de canó de maó de pla és el desmuntatge al costat sud dels murs que estrebaven la volta, per tal d’arribar d’una forma més còmoda a les campanes de l’espadanya moderna. L’edifici presentava també problemes d’humitat. A les cobertes hi havia goteres abundants, ja sigui degut a teules trencades, fora del seu lloc, o al fet que la coberta estigués parcialment enfonsada en una de les capelles meridionals. També hi contribuïen a aquesta patologia la vegetació frondosa a la façana de les capelles del vessant nord i la molsa present a la façana de la sagristia. Aquestes lesions són degudes a la falta de manteniment de l’edifi ci i de les seves cobertes durant molts anys.
 
Quant a humitats del terreny, les parts baixes del mur presentaven nombrosos símptomes d’humitat, i de manera especialment important al mur nord, que té el cementiri vell a l’altre costat i el terra del qual es troba aproximadament un metre per sobre del de l’interior de l’església. El cementiri elevat al mur nord implica lesions congènites per humitat al mur. Per a resoldre aquestes humitats, en una fase posterior de la rehabilitació caldrà obrir una rasa de ventilació i drenatge al llarg d’aquest mur, o bé rebaixar el terreny sobreposat del cementiri.
 
D’altra banda, els murs en la seva majoria estaven desplomats. El cas més evident és el de la capella gòtica meridional, tot i no presentar indicis de ser greu per la consistència del carreuat. Les esquerdes als murs de les capelles laterals (especialment als murs transversals) són degudes a l’efecte de la quasi desaparició dels murs de la nau, però sobretot degut a l’empenta que realitzen la volta de canó i les voltes per aresta de les capelles laterals (sobre les quals carreguen els murs laterals superiors). Els desploms afecten els murs perimetrals de les capelles i el mur de la nau central, tant en les agulles mantingudes com en la seva part superior. Si les agulles (el tester dels murs transversals de les capelles) s’haurien desplomat per l’empenta de la volta, la part superior del mur ho hauria fet, també, per l’empenta de les bigues inclinades de la coberta.
 
La volta de la nau presentava signes d’alerta, sobretot la meitat oest de la volta de canó barroca, feta amb maó de pla. S’hi observen esquerdes longitudinals (és a dir segons la generatriu), i la més important, al costat sud de la volta, és visible per dalt i per baix. Aquesta afectaria la zona de l’empenta amb un angle de trenta graus, o la part superior dels ronyons, que estan del tot destravats (l’escala segueix pujant més amunt del nivell de pas actual). La volta és de dos fulls de maó de pla amb morter de calç, i, comptant els enguixats inferior i superior, el gruix total d’aquesta varia entre els 9 i els 11cm. Les lesions sobre l’arc toral, que alhora separa la volta de pedra de la de maó s’han agreujat per la càrrega puntual important del cavall de fusta carecer que descansa sobre l’esmentat arc toral barroc i ajuda a l’aixafament de la volta.
 
Descripció de l’obra
Els objectius principals de la restauració han consistit a refer les cobertes i consolidar les voltes de canó de la nau i la volta del cor. Els ronyons de la volta de la nau principal han quedat estrebats per uns murs de maó perforat a manera de costelles, una solera superior a aquestes costelles, un cèrcol tangent a la volta i uns tirants. La volta de maó de pla de la nau de l’església ha estat reforçada amb dos regruixats de volta de maó de pla. També la volta de pedra ha estat reforçada amb un rejuntat superior amb morter de calç. Finalment, s’han collocat tirants d’acer inoxidable per estrebar els murs de la nau i els murs exteriors respecte de l’empenta de la volta de canó. Per tal d’efectuar tots aquests treballs ha calgut apuntalar les voltes.
 
L’estructura de bigues de fusta de la coberta ha estat substituïda per unes encavallades amb parells de fusta laminada d’esquadra 20 per 30 cm amb la rigiditat de l’encavallada. A sobre dels parells de les encavallades s’han col·locat unes corretges de fusta de 12,50 per 22,5 cm, i a sobre d’aquestes s’han fixat les llates, separades 25 cm i amb una secció de 7 per 7 cm. A tots els elements de fusta se’ls ha aplicat un grau de protecció, ja sigui amb tractament a l’autoclau o amb un tractament de fungicides i insecticidas antixilòfags, i un contingut d’humitat relativa inferior al 14%. La solució de coberta de teula àrab a llata per canal existent a la Roberta de la nau ha estat adoptada a tota la coberta. Prèviament a la formació de les noves teulades, ha calgut desmuntar la coberta actual de la meitat est de la nau i retirar la runa i les restes de teules existents de teulades anteriors fins arribar a la volta de pedra, per tal de poder
examinar en quin estat de conservació es trobava i rejuntar l’extradós dels seus carreus.
 
Posteriorment, s’ha cobert amb una estructura d’encavallades de fusta i s’ha unificat la coberta de tota la nau de l’església amb encavallades de fusta i teules a llata per canal. Per tal d’evitar el lliscament de les teules amb el temps, les teules canal han estat fi xades lateralment per dos tacs de neoprè, els quals, al seu torn, estan fi xats a la llata amb un cargol tipus spax d’hacer inoxidable. Aquesta solució fa que l’acció de la gravetat estrebi la teula canal. Per ales teules cobertores se n’han aprofitat les procedents de l’aplec de teules del desmuntatge, les quals s’han col·locat a sobre de les canals (teules noves) amorterades. Les teules del carener i les de les primeres fi lades (a la part baixa de la coberta) s’han amorterat també per garantir la seva fi xació. La sortida a la coberta s’ha habilitat mitjançant una trapa practicable d’acer galvanitzat adossada al costat nord de l’agulla més occidental de l’espadanya; aquest element queda amagat darrere de l’agulla.
 
Gerard Fontanals. Text publicat a la revista Església d’Urgell.