Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(DGAR) Vint-i-dos documentals de televisió, un per any, ha fet la periodista, historiadora i filòloga M. Dolors Genovès, directora d’aquest gènere informatiu a la Televisió de Catalunya. El pròxim 23 de desembre, a l’espai “Sense ficció”, TV3 emetrà el darrer dels seus treballs, "Déu, amb accent" en el qual posa en relleu la diversitat religiosa que tenim al país, a partir del testimoni de deu persones que expliquen les seves vivències de fe. Especialitzada en documentals d’investigació històrica, Genovès ha estat pionera en el que s’anomena la recuperació de la memòria, i hi ha aportat rigor professional a còpia d’una exigent recerca exhaustiva de proves documentals. Entre els seus darrers treballs recordem "Hola, Europa!" (2013), sobre el dret a l’autodeterminació i la situació política a Catalunya, i "Adéu, Espanya?" (2010), on es compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya.

Què us ha decidit a fer aquest documental i què vol mostrar?

Vivim en un Estat i una societat laics. I això ha de ser així perquè respon a un principi democràtic. Però s’ha confós la neutralitat institucional amb la invisibilitat social. De la mateixa manera que les persones expressen amb normalitat les seves tendències polítiques, milers i milers de persones han de poder expressar també amb normalitat les seves creences religioses. I el respecte entre creients i no creients forma part de l’ideal democràtic. Per tant, si des del documental hem tractat temes com la diversitat cultural, d’origen o de llengua, també havíem d’abordar el tema de la presència de la religió en la nostra societat. La nostra és una societat de cultura cristiana i pràctica catòlica, però els darrers anys, fruit de les migracions, hi ha arribat molta gent de l’Àfrica o de l’est d’Europa, els nous catalans, amb les seves creences i cultes. Aquesta complexitat enriqueix el debat i el fa més visible.

Que heu après? Com ha evolucionat la vostra idea fins a la realització definitiva?

Per mi, fer un documental sempre respon a un impuls de descoberta. El més interessant en el nostre ofici és saber més del poc que sabem, i saber transmetre aquest coneixement de manera rigorosa i còmplice amb l’espectador. En aquest documental, per primera vegada, hem estat celebrant l’oració del divendres amb centenars de persones en un oratori musulmà a Mataró, o participant en la divina litúrgia de l’Església ortodoxa, a Girona, amb cinquanta persones, provinents totes de l’Europa de l’Est. També hem compartit la Pasqua jueva i la Pasqua catòlica, el culte dominical de l’Assemblea de Germans, la meditació sufí i la meditació silenciosa del budisme Zen, el bateig d’adults dels Testimonis Cristians de Jehovà. I hem assistit a una comissió de bioètica a l’Hospital de Sant Joan de Déu on es discutia com cal actuar davant d’algunes restriccions per raó de fe. I, per últim, però no menys important, l’impuls que la fe religiosa ha significat per a un pintor de renom internacional.

Deu són els protagonistes que parlen de Déu. Són ells els que expliquen la seva fe, la seva relació amb Déu, Al·là, Jahvè, Jehovà o la natura, la manera com s’organitza la comunitat i el diàleg entre les diferents confessions religioses.

I com heu vist aquest diàleg?

Crec que tots estan interessats a obrir al màxim les vies de diàleg. De fet, la diversitat religiosa que hi ha ara a Catalunya és la que ha impulsat la creació d’espais de comunicació des de les institucions. La Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i el Comissionat d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona i de molts altres ajuntaments treballen en aquest sentit. I és important potenciar aquests espais d’intercomunicació i diàleg perquè tothom se senti vinculat i acollit per les institucions. És una manera de sentir-se partícips de la societat on viuen, d’arrelar, i de ser respectats també en la seva dimensió religiosa. I també sorgeix la necessitat, que expressen els nostres protagonistes, de promoure la unitat cristiana entre els catòlics, ortodoxos i protestants. I, alhora, ens consta que tots els oratoris, tots els espais de culte, tots els temples i totes les esglésies estan oberts als fidels i a la ciutadania en general. Hi ha ganes de comunicar i d’intercomunicació.

Ha estat difícil la feina?

No. Ha estat més fàcil del que ens pensàvem, precisament gràcies a la confiança que ens han atorgat. Han estat generosos. Però sí que és veritat que inicialment van expressar el seu malestar pel tractament que fan els mitjans de comunicació del tema de la religió. Els uns, per absència; d’altres, perquè només se’n parla per destacar aspectes negatius. I també, perquè s’atorga rang de representació a persones que tenen molt poc a veure amb l’esperit de concòrdia que emana dels seus llibres sagrats, ja sigui la Bíblia, la Torà o l’Alcorà.

Què vincula tots els personatges que heu entrevistat?

Crec no equivocar-me si dic que fan el que diuen. Són gent molt culta. Han reflexionat sobre el que creuen i tenen eines per analitzar en profunditat l’entorn pròxim i llunyà. Tots parlen diverses llengües i la majoria té contactes internacionals per raons de feina o de creença.

Creuen en la necessitat de fer el bé, d’ajudar els altres. Tenen una relació amb Déu viscuda i plena. I les diferències, de fet, són fruit de la tradició, la història i el dogma. Per exemple, per tots és important la figura de Jesús de Natzaret. Si bé per uns és un rabí, per d’altres és un profeta, i d’altres el consideren el fill de Déu.

Penseu que el reportatge reflecteix prou bé l’intangible de la fe? Quines dificultats heu hagut de superar per reeixir en aquest objectiu?

Seria un impossible intentar reflectir en un documental l’intangible de la fe. Precisament perquè és intangible. La fe és creure. I els que creuen en poden donar testimoni. Com arribar-hi és una qüestió molt personal que va molt més enllà de l’objectiu d’aquest documental. Les deu persones, que fan testimoni de la seva fe religiosa, només es representen a si mateixes. I a través d’elles podem arribar a conèixer alguna cosa més de les seves esglésies i de la seva presència en la societat catalana.

I amb els ateus?

L’ateisme és també una creença. És la creença del No. El documental estava pensat des d’uns inicis per donar veu al Sí. Independentment de l’origen del documental, sempre m’ha semblat més ric el dubte. I establir un diàleg entre els creients i els espectadors que poden tenir un interès personal i intel·lectual per conèixer aquesta realitat molt sovint, com dèiem, invisible. Dit d’una altra manera, el dubte ens ajuda a créixer, la negació ens posa un fre.

La producció d’aquest documental sobre diversitat religiosa és una novetat. No haurien d’implicar-se més les televisions en la tasca informativa de la diversitat, tenint en compte la importància que atorguem a la convivència social?

A Televisió de Catalunya existeix des de fa anys un espai dedicat a la diversitat religiosa, Signes dels temps, un excel·lent espai d’actualitat religiosa, dirigit i presentat per Francesc Rosaura, que ofereix entrevistes i reportatges sobre activitats de l’Església catòlica però també està atent a informacions de caire ecumènic i interreligiós. El que seria interessant és també la presència d’altres veus a les tertúlies, els telenotícies o entrevistes a persones que pertanyen a aquesta diversitat religiosa, però no necessàriament per parlar de religió, sinó per debatre sobre qualsevol altra qüestió.

Arran d’aquesta feina que presentareu el 23 de desembre, se us ha acudit o teniu ja el propòsit de fer altres reportatges sobre el fet religiós?

Ha donat la coincidència que aquest serà el meu últim documental a TV3. Vull acabar la tesi doctoral que tinc començada des de fa temps, “Topografia de la memòria: la gestió de la memòria col·lectiva a Sud-àfrica, Argentina, Espanya-Catalunya i Alemanya”. I ara és un bon moment per fer un parèntesi, acabar el que he començat i engegar nous projectes. I continuaré la docència com a professora de documental de creació i directora dels treballs de final de grau a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

Aquest Nadal el viureu de manera diferent, després d’haver fet aquest viatge audiovisual a través de la diversitat religiosa?

El celebrarem en família, com sempre. Els uns, amb un sentiment cristià; els altres, com una oportunitat de retrobament familiar. Per Nadal ens reunim catorze persones, i per Reis, en som cinquanta. Segur que aquest cop, la conversa girarà al voltant d’aquesta experiència única que he viscut: tenir el privilegi de compartir fragments de vida amb deu persones i el seu Déu.

Publicat en el Butlletí de la Direcció General d'Afers Religiosos.