(Jordi Llisterri -CR) “L’omnipresent Taxonera”. Així descrivia l'escriptora Montserrat Roig el monjo de Montserrat Marc Taixonera, que ha mort aquest divendres a la matinada als 95 anys. Ommipresent per la seva alçada, però sobretot per la seva presència en la vida associativa, cultural i política catalana durant els anys 60 i 70. Va ser el pont dels abats Aureli M. Escarré i Cassià Just amb les resistència cultural i política al franquisme simbolitzada amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat o amb les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde.
Nascut a Barcelona el 12 de setembre de 1919, feia 71 que era monjo. Va entrar al noviciat el 5 d’agost de 1942, va fer la professió simple el 6 d’agost de 1943 i la solemne el 15 d’agost de 1946. El 28 d’agost de 1949 va ser ordenat sacerdot a Montserrat pel bisbe de Libau (Letònia) Antoni Urbss. La missa exequial tindrà lloc el proper dilluns, dia 22, a les 10.45h, a la Basílica de Santa Maria de Montserrat, i serà presidida pel pare abat Josep Maria Soler.
Ja a l’escola, la Mútua Escolar Blanquerna, va coincidir amb un altre activista cristià traspassat recentment, el doctor Antoni M. Badia i Margarit. Va fer estudis de dret i com bona part de la seva generació cristiana i catalanista va militar en la Federació de Joves Cristians. I també va patir com molts el doble esquiçament de la Guerra Civil. Van perseguir al seu pare –president de la Lliga Regionalista de Gràcia-, però que va poder escapar perquè va ser advertit per diputats d’ERC que el buscaven per matar-lo. Cap al final de la Guerra, amb 18 anys, va estar sis mesos al front de Guadarrama. Va entrar al monestir en la mateixa generació que l’abat Cassià.
La necrològica de l’Abadia de Montserrat recorda com durant cinquanta anys, els successius abats li van encarregar diverses activitats de representació del Monestir. Això el va portar a col·laborar en tasques culturals, socials i relatives als drets humans. Per això va intervenir, entre altres empreses, en el suport de les Publicacions de l’Abadia, la fundació del Centre d’Estudis Catalans de París, la gestió del llegat Francesc Cambó a la Biblioteca de Montserrat o la creació del Grup Sant Jordi.
També va ser el braç eficaç en l’obra d’acolliment de grups que s’aixoplugaven al Monestir durant la Dictadura, en ocasió de la Tancada d’intel·lectuals, el desembre de 1970, i de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya, el novembre de 1974.
Va tenir profunda amistat amb els bisbes Joan Carrera i Joan-Enric Vives i amb altres clergues i laics sensibles a la identitat de l’Església catalana i a la pastoral d’acord amb el Concili Vaticà II. Altres referents van ser el cardenal Anselm Albareda i o doctor Bonet i Baltà, que el van guiar en el món de l’arxivistica.
El seu activisme contra la pena de mort el va portar a acompanyar els darrers afussellats pel franquisme, com Salvador Puig Antich, qui va visitar a la seva cel·la abans de la seva execució, o de Juan Paredes Manot, Txiqui. També havia anat alguna vegada a la comissaria de Via Laietana a intercedir per algun detingut o torturat. Enllaçava, al final de la dictadura, amb l’actitud de reconciliació que Montserrat ja va demostrar el 1947 amb els actes de l’entronització de la Mare de Déu.
Amb més de 90 any, seguia amb gran interés el moment polític de Catalunya.
Marc (Jordi) Taxonera i Comas
El pare Marc Taxonera va realitzar els estudis primaris i el batxillerat a la Mutua Escolar Blanquerna. Més endavant, va ingressar a la Universitat de Barcelona, on va cursar els tres primers anys de la Llicenciatura de Dret. Va entrar a la Joventut d’Acció Catòlica i va ser vocal escolar i universitari del Consell Diocesà de la Joventut d’Acció Catòlica de Barcelona. Va ser Secretari del grup 33 Monturiol de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
Un cop a Montserrat, el pare Marc va seguir els cursos de filosofia i teologia al juniorat del Monestir. Va començar a treballar a l’Arxiu de Montserrat l’any 1943, del qual en va ser nomenat director l’any 1952, càrrec que va mantenir fins a l’actualitat. L’octubre de 1950 va anar a París, on va seguir els estudis d’arxivística a l’École National des Chartes de la Sorbona, durant els cursos 1950-51 i 1951-52.
Quan va retornar a Montserrat, el juliol de 1952, va ser nomenat bibliotecari; i des de 1953 va dirigir la Biblioteca del Monestir, fins el 31 de desembre de 1968. Entre 1953 i 1954 va ser l’encarregat de les publicacions.
L’any 1960, arran de la gestió del pare Marc, la família de Francesc Cambó va cedir la seva col·lecció especialitzada en la guerra civil espanyola a Montserrat. I el 1962, per mediació de Josep Maria Casas i Homs, el pare Taxonera va conèixer Josep Sala i Ardiz, que tenia una notable col·lecció d’obra artística sobre Montserrat i una importantíssima col•lecció de pintura catalana de finals del segle XIX i primera meitat del segle XX, que posteriorment va ser donada al Monestir, i que es va convertir en la base de l’actual Museu de Montserrat.
El pare Marc Taxonera va ser un dels fundadors, per delegació de l’abat de Montserrat, del Grup Cristià de Promoció i Defensa dels Drets Humans (1969-1978). I membre del Comitè Executiu de Justícia i Pau de la Diòcesi de Barcelona (1973-1984).
L’any 1974, es va encarregar de la coordinació de les gestions per a la creació del Centre d’Estudis Catalans a la Universitat de la Sorbonne-París IV, que finalment es a inaugurar el 1977. Era membre del Consell d’Administració d’aquest centre i va fer gestions per a la creació d’una càtedra de català a la Sorbona, que es va aconseguir el 1991.
Els anys 1974-1977 va ser membre, en representació de Montserrat, del Comitè Executiu del Congrés de Cultura Catalana. Va ser president de la Comissió Liquidadora del Congrés i membre creador del patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, del qual era vicepresident. El 4 de febrer de 1977, el govern francès li va concedir la condecoració Palmes Académiques.
El pare Marc Taxonera va participar en la creació de la Coordinadora Catalana de Fundacions; en va ser membre de la Junta de 1978 a 1993. I del Centre Unesco de Catalunya, que també va fundar.
L’any 1985 va ser fundador de l’Associació d’Arxivers de Catalunya; en va ser vicepresident i fins el 2013 era vocal de la seva junta. Des del 1994 ha estat membre del jurat per la concessió del Premi Internacional Ramon Llull.
El 26 de juny de 2000, el Govern de la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.