Fejocista, ànima dels Equip de Matrimonis de la Mare de Déu, president de la Lliga Espiritual, feligrès de Santa Maria del Pi. Són alguns dels aspectes de la biografia d’Antoni M. Badia i Margarit -mort diumenge als 94 anys- que s’han recordat aquest dilluns en el seu funeral. L’ha presidit mossèn Josep Bigordà, que ha parlat “d’un referent extraordinari” i que ha compartit el que proclama “el salm del Bon Pastor amb tot el que ha fet a favor nostre”. Una persona amb qui “tots li estem profundament agraïts pel que ha significat per la nostra llengua, poble i societat”.
Al final de la celebració, també ha parlat d’ell una representant de la parròquia: “fidel a la bona nova del Concili Vaticà II”, “amb actitud oberta i de servei a la comunitat” i “rebel al poder dels qui volien fer creure en un cristianisme autoritari”. I, en nom de la família, un dels fills ha remarcat com “ens va donar el rigor, l’amor a les coses ben fetes, l’amor a la natura, a la llengua i al país”. Encapçalant la representació institucional, hi ha assistit el president Artur Mas, que aquest diumenge el definia com “un home d'entesa i diàleg, que mogut també pel seu profund compromís cristià, va ajudar a suavitzar situacions difícils”.
El següent text, el pare Antoni Serramona, que també ha concelebrat el funeral, destaca aquesta vessant religiosa que va marcar la vida d’Antoni M. Badia i Margarit, i de la que va ser la seva dona, Maria Cardús, una dimensió a la que cal donar més rellevància en la seva biografia.
Un creient savi i patriota
(Antoni Serramona –CR) Evocar la figura del doctor Antoni M. Badia Margarit quan aquest dilluns hem celebrat les seves exèquies a la Parroquial del Pi de Barcelona és gairebé un deure d’amistat, de compromís eclesial i patriòtic. Veient els fills i consorts al primer banc, i els néts entrant el fèretre a coll i la basílica del Pi plena de gom a gom amb persones dels diversos àmbits de la seva vida universitària, científica, ciutadana, política m’ha fet pensar que calia posar de manifest també -i no pas en darrer lloc- la seva condició de creient cristià fidelíssim al mateix tems que crític i inquiet; de conviccions i opcions profundes més que no pas de ritus i adscripcions.
Amb una breu llambregada de m’agradaria donar a conèixer alguns trets de la seva religiositat compromesa, sentida, il·lustrada i modesta al mateix temps.
Algú podria imaginar el doctor Badia Margarit, i la seva esposa, la Maria Cardús, presidint discretament la institució parroquial del segle XIV anomenada el “plat del pobre vergonyant”? És una institució –diguem-ne les ‘càritas’- del segle XIV. M’ho recorda el rector mossèn Tano Casacuberta.
El professor Badia Margarit, sempre acompanyat de la Maria, una dona que va saber sacrificar la seva carrera universitària en ares de l’espòs i dels fills, va estar al costat dels estudiants del Catecumenat Universitari, del Secretariat d’Universitaris Cristians (després MUEC) amb altres professors com els doctors Josep Vaquer, Jiménez de Parga, el pare Lluis A. Sobrerroca d’Esade en aquells apassionats darrers anys 60 del nostre ‘maig del 68’ català. Els anys en que el seu fill Oriol mort prematurament era l’ànima dels universitaris cristians inquiets.
L’adolescent fejocista Badia Margarit –dels avantguardistes de la Federació de Joves Cristians de Catalunya- era dels que anaven a classe en temps de la república amb el Missal sota el braç entre altres llibres. El jove universitari de la immediata postguerra era dels que patien en pròpia carn la maltempsada i es va lliurar amb rigor a l’estudi, la preparació intel·lectual i a la docència. No exagero si dic que me l’afiguro com un ‘novici’ en les coses de la ciència de la cultura i de la vida intel·lectual.
Ho ha recordat el seu fill Antoni al final de la celebració: El matrimoni Badia-Cardús va ser fidel i constant en els Equips de matrimonis. Com ho va ser presidint la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Com ho va ser i de manera infatigable, en la comissió per a la traducció dels llibres litúrgics en català. Montserrat, Solius, la parròquia del Pi i Sant Felip formen part de la seva geografia religiosa.
La proximitat i la intensa relació amb la família Badia Cardús em permet de valorar la condició de creient il·lustrat del professor Badia. No és un judici sinó una constatació edificant. Científic i savi de primera fila vivia un cristianisme convençut però respectuós i sense ostentació. És dels homes que va saber abeurar-se en aquell catolicisme de casa nostra tan arrelat i tan universal. El meu record va unit a tots i cadascun dels cinc fills en els diversos tombants que dóna la vida. Tots cinc universitaris inquiets, nobles, compromesos aquells anys. També en l’adversitat i en la dissort el doctor Badia Margarit va ser mestre i referent.
Com ens calen homes del seu tremp humà i religiós.
Antoni M. Serramona. Oratori de Sant Felip Neri.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.