(Miguel Ángel M. Nuño –Salesians) Entrevista al nou provincial de la recent creada inspectoria Maria Auxiliadora dels salesians, Cristóbal López, que engloba Extremadura, Canàries, Andalusia, Múrcia, València, Aragó, Balears, Catalunya i Andorra.
1. Nascut a Almeria, format entre València i Barcelona, i primers anys de vida salesiana a Catalunya. Qui és en realitat Cristóbal López?
Sóc un fill de Déu -Aquest és el meu major i millor títol! - I, com a tal, germà universal. «La meva casa és el món, i la meva família, la humanitat»: aquest lema m'ha inspirat des de jove, i m'ha facilitat sentir-me a casa tant a Andalusia com a Catalunya, a Espanya com a Paraguai, al Marroc com a Bolívia. Dins de la família dels fills de Déu, em sento un seguidor enamorat de Crist amb l'estil de Don Bosco i, per tant, «salesià». Tota la resta, inclòs el sacerdoci, ho integro en aquesta paraula: salesià. Salesià sacerdot, mestre, educador, comunicador ... però salesià. Salesià i, per tant, pare, mestre i amic dels joves. No sé si això defineix qui sóc, però almenys diu qui vull ser.
2. Què li suggereixen aquests llocs: Paraguai, Marroc, Bolívia?
Milers de records i emocions, de persones amigues, de vivències intenses. Són gairebé trenta anys distribuïts entre Paraguai -divuit-, Marroc -vuit- i Bolívia -els tres últims-. En aquests tres ambients he pogut desenvolupar la meva vocació salesiana que considero l'etapa central de la meva vida, des dels 20 als 60 anys. El que vingui a partir d'ara és gairebé una propina afegida, un regal que, certament, intentaré viure amb la mateixa intensitat i entrega.
Paraguai, Marroc i Bolívia ja formen part de mi, dels meus afectes. Són pàtries petites que m'han donat molt i a les que m'he entregat íntegrament. M’estimo entranyablement aquests pobles, la seva cultura i la seva gent; com estimaria també qualsevol altre lloc on Déu em conduís ... No els estimo perquè m'hagin agradat, sinó que m'han agradat perquè els he estimat ja abans de conèixer-los.
3. Missioner “ad gentes” ... i missioner de nou a Europa? Com es percep la vida cristiana en aquesta riba? Què cal fer per tornar a evangelitzar aquesta cultura occidental?
Estic convençut que tots som missioners, en qualsevol lloc on estiguem. I això de ser “ad gentes” és molt relatiu; si prenem com a barem la pràctica religiosa i el sentit de pertinença a l'Església, Espanya és avui dia més «país de missió “ad gentes”» que Llatinoamèrica.
Veig la vida cristiana a Espanya purificada i aclarida: són menys els que es consideren i declaren oficialment catòlics, però entre els que ho fan hi ha un major nivell d'autenticitat i de compromís. No em preocupen el nombre i les estadístiques, sinó la qualitat de la vida cristiana d'aquells que ens sentim seguidors de Crist. Els cristians no som la «massa» sinó el «llevat» enmig de la massa. Què seria d’un pa on tot fos llevat? No és possible. Però tampoc un pa sense llevat no té gràcia ni gust. Som, com a Església, signes i instruments del Regne. I d'un signe el que importa no és el volum o la quantitat, sinó l'autenticitat i la seva llegibilitat. Si un enamorat vol mostrar el seu amor a la seva estimada, no cal que li enviï un camió de roses; només en cal una, però que sigui bonica i que respongui a sentiments sincers d'amor cap a ella.
4. Fa un any va arribar a Roma un Papa llatinoamericà ... Quina era la influència de Bergoglio -provincial jesuïta primer, arquebisbe i cardenal després- en aquell continent?
Si em permet, parlaré no del provincial ni del cardenal, sinó del papa Francesc. Veient com exerceix el seu paper de bisbe de Roma, constato amb alegria com els impulsos de l'Esperit a Puebla, Santo Domingo i Aparecida, i el pensar i actuar de la Conferència de Llatinoamericana de Religiosos, estan prenent carta de ciutadania universal i la saba espiritual llatinoamericana està alimentant tot l'arbre de l'Església. És un enriquiment per a tots. L'Església que està a Llatinoamèrica torna ara a l'Església universal, gràcies a la figura del papa Francesc, una mica del molt que va rebre al llarg dels cinc primers segles d'evangelització i vida cristiana.
5. Els salesians acaben de celebrar el seu Capítol General 27: «Testimonis de la radicalitat evangèlica». Com ha viscut Cristóbal López aquesta experiència de la seva congregació?
Ja vaig participar del Capítol General 24, el 1996. Aquesta segona vegada he tornat a viure aquesta experiència com una gràcia de Déu per la meva vocació salesiana. Hem viscut tots l'experiència de la universalitat d'aquesta vocació, de l'adequació del carisma i esperit de Don Bosco al món d'avui i a la geografia universal. He gaudit amb les realitzacions dels nostres germans a l'Índia, a l'Àfrica, en tants països del món sencer. M'he commogut en constatar la vitalitat de l'esperit salesià en la persona de salesians que són veritables herois de la caritat, l'entusiasme i creixement de la Família Salesiana (més de 30 grups, associacions, congregacions!). M'he sentit orgullós de ser el que sóc i no he pogut sinó donar gràcies a Déu per la vocació a la que m'ha cridat. Resumint: he pogut constatar que Don Bosco segueix viu, gràcies a tants germans i germanes religiosos i laics.
6. Provincial de Bolívia, on portava només tres anys, a animar la vida religiosa i l'acció apostòlica dels salesians de la meitat d’Espanya. Un canvi molt brusc, no?
Més brusc va ser passar de Paraguai al Marroc: allò si que va suposar un canvi de llengua, de cultura, d'ambient religiós. Va ser un començar completament de zero a establir una xarxa de relacions humanes, va ser veritablement un triple salt mortal ... però va sortir bé, per la gràcia de Déu.
Ara, certament, el canvi ha estat brusc i inesperat, deixant a Bolívia una tasca a mitges ... però estic acostumat a aquests tipus de canvis. I en aquest cas ja coneixia almenys a gairebé la meitat dels germans, la llengua, la història, la cultura ... Ha estat un tornar al primer amor, a la casa primordial, a l'origen més profund. Crec que el Senyor m'ha donat una certa capacitat d'adaptació i d'encarnació ràpida a ambients i llocs, i vull posar-la al servei de la missió entre els germans i els joves.
7. La recent reestructuració dels salesians a Espanya, de sis províncies religioses a només dues, vol ser realment un rellançament del carisma, o en el fons és un «campi qui pugui»?
Una casa es compon de diverses habitacions i espais. Quan aquests no són ja funcionals, no serveixen adequadament a la família, es reestructuren perquè la casa segueixi oferint les millors prestacions als qui hi habiten: s'enderroca un envà i es fa una sala més gran, es refà el bany, s'amplia la cuina perquè serveixi també de menjador, aquest es transforma en sala d'estar, i així ... la casa salesiana d'Espanya ja no era funcional perquè el nombre dels religiosos que hi habiten està disminuint: per això s'han enderrocat alguns envans que ja feien nosa i s'han fet sales més grans. Però la família segueix viva, i les tasques vigents. Estic convençut que aquesta reestructuració és una ocasió per rellançar el carisma salesià, per viure amb més radicalitat i autenticitat, i per a prestar un millor i més gran servei a la joventut del nostre país.
Així que res de «campi qui pugui», res d'un «abandonem-ho tot», res de preparar amb temps un enterrament digne. Els salesians donarem guerra, perquè els joves hi són i ens necessiten, i perquè el nostre estil de vida és un do de Déu a l'Església i a la societat, un estil que val la pena, dóna sentit a l'existència i és capaç de enamorar i seduir.
8. Les dades parlen dels més baixos índexs de religiositat entre els joves espanyols...
Pot ser. És cert que s'ha obert una escletxa generacional en aquest sentit, que hi ha hagut una o dues generacions en què la transmissió de la fe de pares a fills no s'ha donat com en d’altres temps. És cert que l'índex d'ignorància religiosa és alt i que l'estil de vida materialista-individualista-egoista-competitiu està dominant tots els ambients. Però no és menys cert que l'Esperit pot donar un esbufec en qualsevol moment i transformar en poc temps aquesta realitat en una altra. De fet els experts parlen d'una recuperació de la interioritat i de la transcendència, de l'oració i de la meditació; hi ha un consens força generalitzat a afirmar que la ciència no dóna respostes als profunds interrogants de la vida, i que la tècnica per si sola no soluciona els greus problemes de la humanitat. Tot això cal buscar-ho a un altre nivell, no en competència amb la ciència i la tècnica, que té el seu lloc. Per naturalesa i per fe, sóc optimista. No en va, crec en Crist ressuscitat, gràcies al qual, encara que perdem algunes batalles, tenim assegurat el triomf final; encara que perdem alguns partits, «la Lliga» està guanyada; per Ell i gràcies a ell, no a nosaltres. Tinc esperança.
9. Per acabar. Tractant-se d'un salesià: Maria Auxiliadora? ...
A la meva vida com a salesià, he pogut conèixer expressions molt diverses de la devoció mariana. Paraguai, en aquest sentit, va ser per a mi una escola de religiositat popular, senzilla però intensa, profunda i sincera. Paraguai em va tornar la tendresa i l'afecte com a elements a viure en la intimitat de la relació amb Déu i, concretament, a través de la presència de Maria.
A la nostra província religiosa, tan extensa, la manera de viure la devoció a Maria és molt, però que molt diversa. Jo intento gaudir amb totes i adaptar-me a tots («grec amb els grecs, jueu amb els jueus», com sant Pau), perquè cada fill té el dret d'expressar a la seva manera l'amor a la mare comuna de tots i totes.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.