Conèixer els monjos benedictins de Montserrat amb Bernabé Dalmau
(Carla Herrero CR) El pare Bernabé Dalmau (Igualada, 1944) va entrar a Montserrat com a monjo l’any 1960. Va ser escolà de Montserrat des de ben petit. El batxillerat el va acabar a Igualada i en aquells temps ja s’admetien joves de 16 anys per entrar a la
comunitat montserratina. Explica que va sentir la crida de Déu per ser monjo. “No em vaig plantejar fer-me capellà o religiós, sinó que vaig veure clarament que volia ser monjo de Montserrat”. Els seus pares eren de molta fe cristiana, però al pare Dalmau qui més el van influir van ser els educadors Cassià M. Just, Miquel Estradé, i Ireneu Segarra.
La vida monàstica és el referent en l’Església durant el primer mil·lenni cristià. Ho és també de formes de vida religiosa que varen néixer posteriorment centrades en unes finalitats determinades com la missió evangelitzadora, l’assistència als pobres o l’educació. La vida monàstica es manté dedicada a la pregària, el treball dins el monestir, la meditació i l’acolliment.
El pare Bernabé Dalmau ens rep en una petita sala de les dependències privades dels monjos del Monestir de Montserrat. Un espai auster i senzill on les seves explicacions ressonen a banda i banda dels murs.
“En la vida religiosa hi ha persones que han marcat la història, per exemple sant Benet vers l’any 530”, explica el pare Dalmau. “Sant Benet va crear una regla per als monjos fonamentada en una doctrina espiritual. A l’època carolíngia sant Benet d’Aniana, que era la persona que s’encarregava de difondre la vida religiosa, va ser qui va escampar la regla de sant Benet per tot l’imperi carolingi. Aquest reglament és tant profund i realista que tot el monaquisme occidental el va adoptar.”
La regla de sant Benet és una doctrina on es barregen un seguit de consells de la vida espiritual amb unes determinades normes d’actuació. Les seves prescripcions no són, en cap cas, absolutes i han anat evolucionant al llarg del temps.
Com tots els ordes i congregacions, els benedictins tenen les seves particularitats tot i poder-se englobar en la vida monàstica en general. La seva primera característica, o si més no, la primera que ens explica el pare Dalmau, és el cristocentrisme. Ho exemplifica d’una manera molt senzilla: “El Crist de sant Benet és el de l’art romànic, el de la creu. El Crist mort i ressuscitat. Sant Benet no parla mai de Jesús sinó que l’anomena Crist o el Senyor”. També es caracteritzen per centrar la seva vida en la pregària i el treball, però aquest últim depèn de cada monestir. “Montserrat té l’avantatge de ser el santuari de la patrona de Catalunya, per tant, l’afluència de pelegrins és una tradició de segles que fa que la nostra comunitat pugui prestar serveis de testimoniatge i acollida” explica Dalmau.
L’autonomia benedictina
Els benedictins de Montserrat no van per lliure. Respecten les estructures de l’Església però no formen part ni de l’estructura diocesana ni de la parroquial, i aquest fet, que és comú als anomenats religiosos exempts, la jerarquia de l’Església el té legislat.
El monaquisme és per als benedictins una forma de vida carismàtica, un do de l’Esperit que va més enllà de les polèmiques eclesials i del perfil de la jerarquia de cada moment. Dalmau assegura que els benedictins “ens quedem al marge dels temes més polèmics, anem a l’essencial”. Això explica, per exemple, el gran prestigi moral del difunt cardenal Hume, que era benedictí de cap a peus. També pel mateix motiu, l’abat president de la Congregació a la qual pertany Montserrat demanà en el Sínode dedicat al tema dels bisbes que no es nomenessin abats per al càrrec de bisbe perquè un monestir sovint té una major irradiació que una simple diòcesi.
Es tracta doncs, d’una comunitat discreta que d’alguna manera marca tendència, perquè es considera sensible a tot el que passa però ho analitza amb profunditat i dedica temps a reflexionar-hi i a buscar la resposta més evangèlica.
El dia a dia d’un monjo benedictí
Els dies a Montserrat estan clarament marcats pels actes comunitaris. Les pregàries, els diversos àpats i la trobada comunitària de després de sopar, on es reuneixen els 61 monjos que actualment hi ha al Monestir. A més, un cop a la setmana, l’abat de Montserrat els dóna una conferència espiritual. La gestió del Monestir la duen ells mateixos. Cada monjo té una tasca determinada que es pot anar alternant. Des de fa uns anys, en certes dependències també hi treballen seglars, per exemple a recepció, a la cuina, a la infermeria. De tant en tant, com en qualsevol comunitat, es reuneixen per parlar de temes d’organització i de despeses. L’economia entre els monjos és compartida ja que volen exemplificar una forma característica de la pobresa mitjançant la comunitat de béns.
