Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Rosa María Jané Chueca/Catalunya Cristiana) El 21 de gener, al Col·legi d’Advocats de Barcelona, es presentava l’informe sobre Llibertat religiosa al món 2010, elaborat per Ajuda a l’Església Necessitada (AEN). En una sala plena a vessar de gent es van anar desgranant algunes xifres de l’informe que esgarrifaven, sobretot si pensem que darrere de cada número hi ha una persona, una família, una comunitat de creients que pateix pel fet de viure la seva fe. Ariadna Blanco, delegada d’AEN a Catalunya, va oferir unes quantes pinzellades de l’informe, acompanyat per unes imatges impactants, crues fins i tot, que reflectien només una petita part del calvari que viuen més de 350 milions de cristians al món.

A l’informe s’analitzaven 194 països, dels quals 60 presenten greus atacs al dret a la llibertat religiosa. El document recull la situació de totes les confessions, no només del cristianisme. Això no obstant, els cristians són el grup més perseguit del món i el més silenciat pels mitjans de comunicació, reconeixia Ariadna Blanco. I donava una altra xifra: «En el darrer segle han mort 45 milions de cristians per motius religiosos.»
El treball d’AEN estableix tres causes de persecució: islamisme fonamentalista, hinduisme radical i països totalitaris (entre ells, la Xina, Veneçuela o Corea del Nord). Com a novetat d’aquest any, destacava Ariadna Blanco, cal assenyalar «l’aparició de la cristianofòbia, que es produeix en els països desenvolupats».
 
La presentació de l’informe va comptar amb la presència de Justo Lacunza Balda, col·laborador habitual de Catalunya Cristiana, pare blanc, islamòleg i arabista, que va aportar la seva experiència i el seu testimoni. Abans de la seva intervenció, vam poder conversar amb el P. Justo, que ens va fer una reflexió interessant i punyent sobre la llibertat religiosa: «La realitat és que milions de cristians al món tenen algun tipus de problema, per no parlar de persecució, de tortura, d’empresonament, de crema d’esglésies, d’escoles, de no tenir els seus drets garantits, de no poder tenir llocs de culte… ho podem anomenar persecució, cristianofòbia o com vulguem… però aquesta és la realitat. No ens podem perdre en l’ús de les paraules, encara que cal dir a les coses pel seu nom.»
 
Justo Lacunza no es mossega la llengua a l’hora de parlar i posa els punts sobre les is: «Moltes vegades quan les coses es forcen, aleshores en parlem, però evidentment els greuges i les vexacions contra els cristians no és cosa d’ara. Fa anys que s’arrossega. Però com que és un tema molt delicat, no volem que se’n parli, no ens agrada parlar-ne, però hi és i un dia ens esclata a la cara.»
 
Les dades que presenta l’informe d’AEN es troben perfectament documentats. Com diu Justo Lacunza, «no és que ens inventem coses, és que la història es repeteix. S’ha identificat moltes vegades als cristians amb occident, i això no ens ajuda. Després de la guerra de l’Iraq, la d’Afganistan, del que passa al Pròxim Orient… evidentment han canviat les coses a nivell geopolític, de relacions internacionals… la qual cosa tampoc no ha contribuït perquè nosaltres tinguem una visió més eficaç i més autèntica de les coses, i perdem la capacitat d’anàlisi».  
 
Llibertat religiosa, per a tothom?
 
Tot i que la llibertat religiosa és un dret reconegut en la Declaració universal dels drets humans, cau en l’oblit i és trepitjada amb molta facilitat i amb total impunitat. «Si un budista, un hinduista o un musulmà arriba a Espanya, trobarà llibertat i facilitat per pregar i dur un símbol religiós. Cap problema. Però si vaig a un país com ara Aràbia Saudita, ¿trobaré exactament la mateixa llibertat o hauré de fer les coses d’amagat? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer. Jo no he trobat enlloc del món cap persona que no vulgui la llibertat religiosa, tots la volem. Si la vols per a tu, per què no la vols per als altres?», es pregunta Lacunza. No és fàcil fer preguntes que molesten, però en el camp de la llibertat religiosa no hi ha excuses: «Cal fer-les.»
 
Amb rotunditat el religiós afirma que «cal dir molt clarament que la llibertat religiosa és un dret. Per què els cristians no tenen dret a Aràbia Saudita a practicar la seva pròpia fe? És un dret de la persona humana i la frontera no pot ser una religió, ni una ètnia, ni una cultura, ni una llengua o un territori geogràfic. El dret és innat a la persona. Això no ho volem entendre quan es tracta de religió. La llibertat religiosa dels cristians en molts països del món és paper mullat».
 
Davant dels atacs als cristians a l’Iraq i Egipte, Benet XVI va mostrar el seu dolor per aquests fets, la qual cosa va provocar que Egipte acusés el Papa d’«ingerència en afers interns». Aquesta reacció fa que Justo Lacunza es plantegi: «Fins a on hem arribat?, què cal fer? La persecució religiosa és una realitat: hi ha por, incertesa, no es pot practicar la fe, es cremen llocs de culte… això no és persecució? Els fets són els que són.»
 
Són moltes les veus que demanen a la comunitat internacional una contundència més gran a l’hora de pronunciar-se sobre aquests atacs i que defensen d’una manera inequívoca el dret a la llibertat religiosa. Encara que el P. Lacunza no s’arronsa a l’hora d’afirmar que «la comunitat internacional sempre té una reacció freda quan cal mullar-se. No és res estrany. La religió moltes vegades es considera una cosa privada. Però la Declaració dels drets humans preveu el dret al culte i a la llibertat religiosa. Un Estat, un govern, el que no pot fer és una selecció dels drets que vol recolzar i defensar. Això s’anomena racisme i discriminació. O es defensen tots els drets o no se’n defensa cap. Així de clar».
 
Per això, aquest pare blanc no es cansa de repetir que «la llibertat religiosa és un dret, independentment del lloc on em trobi. Jo no perdo la meva dignitat ni els meus drets quan surto del meu país». I apunta directament a qui té l’obligació de protegir aquest dret: «L’Estat és el responsable de garantir els meus drets. No li demanem cap favor! Perquè en la qüestió dels drets no hi ha favor, sinó obligacions de protegir els meus drets! Si es discriminen els drets no s’estima la justícia perquè no hi ha drets humans sense justícia.»     
 
Denúncia de la situació
 
La veu del P. Lacunza s’enlaira per dir que «és una obligació denunciar aquesta situació de persecució. L’Església pateix, són milions i milions de cristians. No es poden justificar aquests atacs, la conculcació dels drets de les persones». Per això valora moltíssim l’informe elaborat per Ajuda a l’Església Necessitada: «És un informe molt valuós i imprescindible. És un instrument d’estudi per prendre consciència i adonar-se de les situacions concretes de cada país.» I assenyala que «si no posem la dignitat de la persona al centre de la societat, tot s’enfonsa. Quan la dignitat de la persona sigui el primer, les coses canviaran».
 
A Justo Lacunza l’irrita el fet que «ens omplim la boca de drets humans, de desenvolupament i de progrés… però hem perdut el sentit real que la persona ha de ser al centre de la societat. Si hem perdut aquesta perspectiva, aleshores augmentaran el nombre de dictadors en nom de la democràcia, els mandataris en nom de la responsabilitat, els tirans… mentre hi ha milions de persones que no veuen respectat el seu dret a pregar, a expressar la seva fe, el seu culte…».
 
«Tots els problemes que tenen a veure amb la dignitat humana tenen difícil solució», reconeix el religiós, «el problema és començar seriosament i continuar la tasca. Ningú no ha dit que sigui fàcil, però això no vol dir que no es pugui trobar una solució». Per això, afirma amb fermesa: «Aplicarem la mateixa regla arreu del món, si no, per què serveix l’ONU, per què serveix el Parlament europeu, els governs… si el problema fonamental dels drets humans no l’estem garantint? Déu ens ha creat lliures i per això hem de garantir el dret a la llibertat en tots els seus àmbits i és l’Estat qui ho ha de fer. No es tracta de demanar una cosa impossible.»
 
Es pot dit més clar?: «Estem traient el que per a una persona és un tresor. L’Estat ha d’entendre quines són les seves responsabilitats, però no ho vol entendre. La llibertat religiosa és un dret humà, no una concessió estatal. La llibertat religiosa dels cristians no sembla que sigui objecte de debat ni de discussió, i són milions i milions els cristians que pateixen les conseqüències de la discriminació i la intolerància. Viuen una greu situació d’injustícia i els seus drets fonamentals són trepitjats.»
 
Per això, el pare Lacunza acaba fent una crida a «comprometre’s amb la tasca de defensar els drets dels cristians perseguits per causa de la fe, lluitant amb les armes de l’enteniment de la fe i de la humanitat, però també amb la tenacitat i la llibertat».
 
Rosa María Jané Chueca. Text publicat a Catalunya Cristiana