Arriba 'La Revolució Shiwa'

(Xavier Memba –CR) Noemí Font és professora d’educació musical de primària a Barcelona, i mare de dues criatures, el Miquel i l’Emma Joana. El seu marit, Rubèn Pocull, és bibliotecari i també exerceix com a pastor a l’església protestant Ciutat Nova del Poblenou. La Revolució Shiwa és un conte infantil, publicat per l’editorial Excellence, escrit per la mateixa Noemí i il·lustrat per la Jorgina Juvé. El conte parla de les aventures d'una nena i el seu grup d'amics que, com molts altres nens i nenes de la seva edat imaginen un món on el bé sempre guanya al mal, la veritat a la mentida o la llum a la foscor. Però, a diferència de molts altres nens i nenes, els personatges de La revolució Shiwa són infants amb alguna condició mèdica. És un cant a la inclusió i a acceptar la diversitat des de la mirada innocent de la infància.

A causa de les restriccions actuals de la pandèmia, ens trobem amb la Noemí i al Rubèn a través d’una plataforma en línia. Són gairebé les nou de la nit i l’Emma Joana i el Miquel ja dormen. És la millor hora del dia per a una entrevista tranquil·la. Contesten ara l’un, ara l’altre, amb una sola veu.

Podríem dir que La revolució Shiwa neix per normalitzar la realitat de la infància que viu condicionada per alguna discapacitat?

El conte neix amb la intenció de fer un llibre amb una edició de qualitat, il·lustracions boniques i amb una protagonista que anés amb cadira de rodes. Que la nostra filla pogués tenir un conte amb una protagonista divertida, fent aventures, etc. Aquesta va ser la nostra principal motivació, però sí que és veritat que a l'hora de començar a escriure, el projecte va anar madurant i vam veure la importància d’anar ampliant i poder arribar al màxim de gent possible.

D’on surt la idea del títol?

La història explica un somni a través del qual canvien coses de l’entorn hospitalari que no els hi agraden. Com que el fil conductor de la història és amb la cançó La revolució Shiwa de Love of Lesbian, vam trobar que un títol ben maco seria, precisament, el títol d’aquesta cançó, ja que el primer títol era: No m’agrada l’hospital, i no sonava gaire bonic ni positiu.

Quan ens van diagnosticar, durant l’embaràs, que l’Emma Joana tindria dificultats motrius, això va provocar un bloqueig emocional a la Noemí, fins al punt que sent ella professora de música, no podia escoltar música, ni tampoc era capaç de tocar la flauta. “La música que acompanyava les meves emocions” –recorda la Noemí– “em feia plorar i jo no volia plorar; perquè tenia dues criatures per atendre.” Al cap d’un temps, el Rubèn la va convidar a un concert d’un grup que a ell li agradava molt i que, aleshores, a la Noemí no li agradava gens i gairebé no coneixia. En preparació al concert, es va llegir una mica les cançons i, després de les tres hores que va durar aquell concert, va sortir enganxada dels Love of Lesbian. Un cop la idea del conte va començar a prendre forma, de seguida la Noemí va pensar en la seva cançó preferida dels Love of Lesbian com a fil conductor de les aventures de la Joana i els seus amics.

Encara ens sembla un miracle que el líder dels Love of Lesbian, el Santi Balmes, no sols accedís a deixar-nos fer servir la cançó, sinó que també ens ha donat suport a través de les xarxes socials amb la promoció del conte.

“LA REVOLUCIÓ SHIWA SERVEIX PER EXPLICAR COSES DIFÍCILS I TREBALLAR AMB ELS INFANTS”

Com llegeixen La revolució Shiwa els nens que no van en cadira de rodes o que no pateixen alguna condició mèdica?

Ens ha agradat i, alhora, sorprès, trobar-nos amb mares o pares que et diuen que el seu fill té una condició concreta, que no apareix al llibre, però que els ha servit per explicar-los quan tal dia han d’anar a l’hospital a fer una prova semblant a la que surt al llibre. O quan t’expliquen que la psicòloga els havia dit que buscaria algun material per poder treballar aquests temes amb el nen o la nena, però al final no n’ha trobat perquè no n’hi ha gaire. La revolució Shiwa és una sorpresa molt agradable que ajuda a persones que no tenen necessàriament les mateixes condicions que nosaltres amb la nostra filla, però que els serveix per poder explicar coses difícils d’explicar i treballar amb els nens en les seves circumstàncies concretes.

També el conte explica situacions més del dia a dia. Per exemple, es parla de les cicatrius i les marques que tenim a la pell o la intranquil·litat abans d’anar al metge o posar-se una vacuna, i hi surt un personatge que porta ulleres i un pegat a l’ull. És molt bonic pels nens llegir un conte amb el qual es poden sentir identificats a partir de personatges i situacions freqüents i molt presents a la vida real. Això és una alegria per a nosaltres; perquè és un conte bo no només per a l’Emma Joana, sinó també per a tots els nens i nenes.

Què fa que una mare “normal” esdevingui “revolucionària”?

En primer lloc, m’impacta, ja que no em sento revolucionària. A una entrevista que em van fer sobre els parcs inclusius, diuen que sóc activista i a mi això em fa molta gràcia. La nostra motivació principal és el bé de la nostra filla; i el fet de veure que els seus drets són retallats pel fet de tenir una discapacitat és una cosa que em fa molta ràbia. I, en el cas concret que parlem, ens estem referint al dret de qualsevol nen o nena a jugar en un espai públic adaptat a les seves necessitats. En adonar-nos de la manca de parcs inclusius a la ciutat (per una qüestió de deixadesa o perquè ningú no hi havia pensat abans) doncs aquesta ràbia la canalitzo en trobar una solució i llavors he trobat a les xarxes socials un instrument superútil per fer arribar el meu missatge més lluny i potser això sí que em converteix en revolucionària o activista; però la motivació és que a la nostra filla no se li retallin drets. Que, per exemple, quan anem al cinema sigui un lloc accessible, sense que hagi de carregar amb ella a coll o que m’hagi de deixar l’esquena perquè ella pugui accedir a la cultura.

Les circumstàncies concretes d’impediments que et trobes a la vida, et porten a fer una sèrie d’accions per superar-les que, si no te les trobessis, mai no et plantejaries. És veritat que fins que no ho hem viscut en primera persona, que no hem obert els ulls. Jo m’he considerat sempre una persona sensible. Abans de tenir els nostres fills, vaig fer un màster d’inclusió educativa i social, per poder aprendre i tenir més recursos a l’hora de fer millor la meva feina com a mestre amb nens i nenes amb dificultats; com ara trastorns de conducta, agressivitat, etc. Però fins que no l’hem tingut amb ella no hem obert als ulls a les limitacions de l’entorn i de la societat a l'hora de facilitar l’accés i la relació a totes les persones i, és clar, això genera una impotència molt gran a l’escola, a les activitats culturals amb el tema dels parcs, etc. Tot plegat ens ha donat una perspectiva que no teníem.

“DÉU DONA PREEMINÈNCIA ALS QUI LA SOCIETAT POSA EN ÚLTIM LLOC”

La Noemí s’ha convertit en una mena d’activista digital i exemple de lluita per a moltes persones. D’on treu les energies i les forces per tirar endavant?

Jo fa molts anys que he deixat de demanar (en la meva pregària a Déu) per coses concretes. És a dir, la nostra vida està en mans del Senyor i la meva oració no és (per exemple) que m’ajudi a aprovar un examen, sinó que em doni forces per estudiar o per tirar endavant en la vida amb totes les seves circumstàncies; i és de la manera que visc el dia a dia. En el decurs dels darrers tres o quatre anys, m’he sentit moltes vegades sense forces per tirar endavant. Quan tot va començar, el meu objectiu era mantenir els meus fills sans i estalvis, i poca cosa més. No podia abastar res més. I la meva oració era aquesta, que el Senyor ens donés forces per tirar endavant. Llavors, ara, que em sento plena d’energies i estic “armando la revolución”, el que faig és donar gràcies a Déu perquè em dona forces i em permeten tirar endavant coses que mai m’hauria imaginat capaç fer.

Quin fonament teològic podríem dir que sustenta el món de Shiwa?

Moltes de les idees que acceptem avui a la nostra cultura no surten del no-res. Molts pensadors reconeixen la influència de la tradició judeocristiana en la idea dels drets humans, per exemple. La perspectiva de Jesús ens ensenya en llocs com El Sermó de la Muntanya, per exemple, que Déu dona preeminència als qui la societat posa en últim lloc. La doctrina de què els éssers humans no són fruit de l'atzar sinó la creació de Déu omple de dignitat tota persona sense distinció de cap mena. Tot ésser humà pel sol fet d'existir té una dignitat i un valor que han de ser respectats.

El missatge de l’evangeli ens recorda precisament que hem de posar davant aquells que són exclosos o tenen dificultat per posar-se en primera línia; les minories, els malalts, els febles, fer sentir la veu dels qui no tenen veu… “els qui la nostra societat (al llarg dels segles) ha posat els últims, ve Jesús i diu, no, no, aquests seran els primers. “I una mica són aquests valors del Regne de Déu que capgiren la nostra societat i quan et trobes personalment en aquesta situació, trobes que aquest missatge té sentit i vols que es faci extensiu en el teu entorn per una qüestió de justícia i dignitat humana. La fe, al final, et dona uns fonaments en el que totes aquestes reivindicacions descansen molt bé i ens ajuda a fonamentar tota aquesta lluita” I ja si parlem de l’esperança d’un cel nou i una terra nova, doncs veiem que val la pena aquesta lluita perquè al final de la història el bé i la justícia venceran… és veritat que no sabem el perquè de moltes coses i el perquè de les nostres circumstàncies; el que sí que sabem és que el Fill de Déu ha vingut a aquest món i ha patit i s’ha identificat amb els que ningú no es volia identificar; per tant, aquest és el missatge de l’evangeli que omple el cor de les persones que senten que els altres no reconeixen els seus drets, i és el missatge que els dignifica en la seva condició com a éssers humans.

De quina manera us ha canviat la vida la discapacitat de la vostra filla? Com encaixa en aquesta experiència la vostra fe?

Amb el nostre procés hem après que quan ens acostem a una persona enmig del patiment de vegades val més no dir gran cosa i fer una abraçada, ja que amb bones intencions podem dir coses que poden menystenir el patiment. I això no és just i no ajuda. Més aviat el procés ens ha portat a situacions emocionals i espirituals molt difícils, mentre ens preguntàvem per què o fins quan i ens lamentàvem i fins i tot ens enfadàvem amb Déu. El que sí que podem dir és que donem gràcies a Déu per les grans lliçons de vida que la discapacitat de la nostra filla ens està ensenyant. El procés d'acceptació de la nostra situació com a família ha estat llarg i encara no ha acabat. Haguéssim triat aprendre d’una altra manera més fàcil, però la realitat és que aquestes coses només s’aprenen vivint-les. I et donen la perspectiva i l’empatia per lluitar sent les mans, les veus i els braços d’aquelles persones que, tenint els mateixos drets que la resta, sovint han de lluitar més per fer-los valer.

La veritat és que no coneixem cap altra manera d'entendre la vida que ens doni un consol i una esperança tan grans com la fe en Crist. La Bíblia està plena del testimoni de persones de fe sincera que es lamentaven davant Déu i expressaven preguntes com per què o fins quan. I el més fort de tot això és l'evangeli que diu que el mateix Fill de Déu va venir a aquest món i va experimentar el patiment, l'exclusió, l’abandonament.

No sabem i, segurament, mai no sabrem el perquè exacte de moltes coses; però la creu de Crist ens ensenya que el Déu de la Bíblia ens estima, es preocupa per nosaltres i està al nostre costat enmig de les dificultats. I el millor de tot, és que un dia hi haurà un cel nou i una terra nova en la qual ja no hi haurà més dificultats. Aquesta és la nostra esperança.

Una revolució solidària

Poques setmanes després d’haver-se publicat, ja s’ha imprès la segona edició catalana de La revolució Shiwa. Bona part dels guanys obtinguts de la venda es destinen a finançar un projecte transversal sobre espina bífida per nadons i nens del grup de recerca de Medicina Materna i Fetal del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR).