Arquebisbe Planellas: “A l’Església hem de ser més austers”

(Laura Mor/Jordi Llisterri –CR/Tarragona) Seria el bisbe dels documents. S’hi mou com un peix a l’aigua. Fa citacions, els relaciona i els regira durant tota l’entrevista. Però sempre com a referència del que caldria dur a la pràctica. És el que li ha tocat fer els darrers dos anys. Joan Planellas (Girona, 1955) sempre ha mantingut el contacte amb la vida parroquial, els darrers anys en petits pobles de l’Empordà, però sobretot és un acadèmic i un docent. Doctor per la Universitat Gregoriana de Roma, director de l’Institut de Teologia de Girona, rector del Seminari i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya. Amb aquest currículum el 2019 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona. Aquest article forma part d’un cicle d'entrevistes als bisbes catalans.

Era més còmode ser teòleg que arquebisbe?

I tant. És un canvi de vida. Aquí hi ha hagut un canvi bastant radical en la meva situació personal. De jove havia estat vicari en parròquies grans com Banyoles, Palafrugell o Sant Narcís de Girona. Però des que vaig entomar l’Institut de Teologia de Girona i després la Facultat de Teologia, durant gairebé trenta anys he estat en parròquies petites per poder combinar la docència amb la pastoral. L’esquema era: entre setmana, més la docència i el cap de setmana, més les parròquies petites. Per tant, us podeu imaginar el canvi que representa deixar aquest esquema i trobar-te amb un arquebisbat, amb una novetat total. Començar a fer de bisbe. I després també agreujat perquè al cap de sis mesos de ser aquí va començar el confinament i encara estem en la cua d’aquesta pandèmia que no acaba de marxar del tot. Aquest canvi notable ha comportat haver-me d’acomodar a la realitat d’aquí. Unes coneixences noves, un tarannà també diferent, una idiosincràsia tarragonina, i això comporta escoltar molt, molt, anar veient dins d’aquesta escolta què es pot fer.

Sobretot treballar en equip?

Sí. Quinze dies abans de l’inici de pandèmia vaig publicar la primera carta pastoral: ‘L’esperit fa jove a l’Església’. Em semblava que havia d’oferir a la diòcesi unes actituds pastorals. Dotze actituds que es treballessin a les parròquies i que la gent hi digués la seva. Poc o molt s’ha pogut anar fent, però molt alentit per la pandèmia i amb unes certes dificultats. Quin era l’objectiu? Que el Consell Pastoral Diocesà entomés aquestes actituds, les treballés, recollís tot el que havien anat dient les parròquies, les comunitats, les delegacions, i que en poguessin sortir unes prioritats o uns objectius pastorals per la diòcesi.

Estic content del Consell Pastoral Diocesà perquè és un grup de gent molt entregada, fonamentalment laics. El Consell Pastoral Diocesà és el gran òrgan sinodal de la diòcesi. Allà hi ha la representació de tot el Poble Sant de Déu. Per la Covid no ens vam poder reunir fins al febrer, però des de llavors ja hem fet cinc reunions.

També vàrem constituir una comissió per encarar els efectes de la pandèmia, que després va donar els seus resultats. Ara ja fa un any es va publicar el document ‘Impuls eclesial, transformació social. Des d’un temps d’incertesa. Una mirada de confiança’. És la resposta de la comissió davant de la pandèmia. Es fa una anàlisi i el que és interessant és que a la part final hi ha la concreció.

“CAL FER UN SEGUIMENT DELS DOCUMENTS, NO NOMÉS QUE QUEDI UN TEXT BONIC”

En els documents eclesials és poc habitual aquesta concreció gairebé esquemàtica, amb coses que es puguin avaluar.

El resum de les propostes són tres folis. I les concrecions tenen dos àmbits ad intra i ad extra. O sigui, dins la comunitat eclesial, què podem fer? I a nivell extern, què podem promoure? Per això hi ha coses concretes. Per exemple, coses que ha de fer el secretariat d’Ecologia i Justícia: temes concrets en relació al problema del medi ambient i la resposta antropològica que hem de donar. Aquí darrera hi ha molt la línia de la Laudato Si’ i també d’alguna manera de la Fratelli Tutti, que acabava de sortir quan vam fer el document. Però ja hi queda reflectida. També el tema de la formació que ha d’entomar l’Institut de Ciències Religioses. O què ha de tenir present Càritas o altres entitats de l’àmbit de la caritat.

Vaig demanar que algú o alguna delegació fes un seguiment de cada tema. No només que quedi bonic. Estem en aquesta línia.

Ens pot assenyalar un o dos èxits? Allò que es pot dir “ja ho tenim"?

Per exemple, l’Institut de Ciències Religioses, amb l’encàrrec que promogui la reflexió i que presenti adequadament tota la teologia que hi ha darrera la Laudato Si’ i la Fratelli Tutti. I això es va fent. I sobretot el treball que està fent el secretariat d’Ecologia i Justícia, que ha entomat molts punts del document i ja està treballant en el tema de les parròquies. Hi ha objectius que són més generals que s’han d’anar aconseguint amb el temps. És allò que diu el Papa: no us preocupeu pels espais aconseguits, sinó que cerquem el moment oportú. En això, jo hi crec molt. Ens hi pot ajudar molt la fase diocesana del sínode.

“HI HA UNA COSA MOLT FONAMENTAL: QUE A NIVELL ECLESIAL TINGUEM UNA MÉS GRAN AUSTERITAT”

Potser les demandes que ha d’entomar un secretariat d’Ecologia i Justícia tenen més predicació fora que dins de l’Església. Podria quedar com una dèria del papa Francesc més que com un tema troncal del cristianisme?

Jo crec que és un missatge clar. Que algú no ho entengui i tiri pilotes fora és una altra cosa. Hi ha una cosa molt fonamental que diu el document, que a nivell intra eclesial hem de ser més austers. En la diòcesi, les parròquies, els moviments, els grups... “promoure un canvi de mentalitat que estimuli a optar per un estil de vida auster i a un consum responsable”. Ho hem aconseguit? Hi estem treballant i això requereix temps. Aquesta austeritat que se’ns demana com l’encarem? La pandèmia ens ha portat a que s’hagin hagut de reajustar molts pressupostos o crèdits que no es poden pagar. O sigui que la realitat també condiciona. El crit d’alerta que ens ha portat la pandèmia, condicionat a una baixada d’ingressos notable, fa que la gent d’Església se’n comenci a adonar, palpant la realitat concreta de la seva parròquia o de la seva comunitat.

D’altra banda, també incidim moltíssim en el tema de l’acompanyament a les persones, un acompanyament més personalitzat. Valorar la persona tal com és, amb les seves llums i ombres. I això en el document també queda reflectit a nivell intra eclesial: l’acompanyament que es pot fer dels pobres, els que venen de fora i que els has d’integrar dins la comunitat i els has de fer teus.

Hi ha una cosa interessant del document preparatori del Sínode que ara s’ha iniciat. Diu hem de saber escoltar a nivell sinodal la veu dels pobres. Els pobres no són només objecte d’uns ajuts, d’una caritat o d’unes ofertes. A Càritas estem molt acostumats a fer moltes campanyes o un xoc caritatiu per pal·liar... I ara hem hagut de recuperar bancs d’aliments, cosa que semblava de temps passats, o pagar la factura de la llum. Però si només fem això, la pregunta que faig a la gent de Càritas és quina diferència hi ha entre nosaltres i la Creu Roja? I penseu que la Creu Roja té moltes més possibilitats, pot aconseguir més ajuts i pot fer un volum de quilos molt més gran. Quin plus tenim? Doncs és l’atenció, l’acompanyament, l’escolta, que la veu del pobre també tingui un lloc en la vida de l’Església.

Entre les experiències concretes crida l’atenció la de promoure una Taula de diàleg amb polítics de totes les tendències, creences i pensaments a la llum de la Fratelli Tutti. Hi ha hagut alguna experiència positiva?

He mirat de parlar amb tots els que he pogut. I potser d’una manera discreta i de manera més personal meva, però s’ha anat fent feina en aquest sentit. I en l’agenda hi ha previstes més trobades.

“L’OPCIÓ INDEPENDENTISTA ÉS MOLT RESPECTABLE, PERÒ QUAN HI HA UN CANVI IMPORTANT CAL UNA MAJORIA ÀMPLIA”

La situació política del país també justifica aquest diàleg amb els polítics?

La situació política... Bé, aquí simplement hem maldat per subratllar i per incidir en un diàleg més constructiu. He de dir que aquí a Tarragona potser tenim una societat trencada... Si voleu que us digui la veritat aquí he estat més conscient que la societat a Tarragona està molt polaritzada davant del tema polític i davant el tema que ens ha preocupat aquests anys a Catalunya.

Això no és Girona?

Ho podríeu dir així. I això ho he comprovat. Quan m’he trobat amb les associacions de Setmana Santa o les associacions regionals, com la potentíssima comunitat aragonesa. El dia del Pilar omplen la catedral, i també omplen Salou, el Vendrell o la Prioral de Reus... i podria anar seguint. Comunitats històriques fruit de la immigració de fa unes dècades o que tenien una segona residència i que ara s’han quedat a viure aquí. Tota aquesta comunitat està a les antípodes dels projectes polítics que s’han volgut promoure a nivell oficial aquests anys a Catalunya. D’alguna manera hem de valorar i tenir en compte això. I aquesta gent molts freqüenten l’església. Si omplen la catedral el dia del Pilar vol dir que alguna cosa tenen a veure amb l’Església. Aquesta mateixa fricció també hi és a nivell intern. Un mossèn em deia que en el consell parroquial el tema polític no el podia plantejar, perquè si ho feia saltaven “xispes”. I això en un consell parroquial on hi ha gent d’Església i gent molt entregada. Això ens ha de fer pensar molt. I per tant, abans de prendre determinades decisions que poden dir-se unilaterals, hem de seure i saber-nos escoltar els uns als altres, tots.

En aquesta mateixa taula que estem ara, els ho deia a uns polítics independentistes. Està molt bé tota la vostra opció i endavant. És molt respectable. Però tingueu present que sou el 30 per cent del total del cens electoral. Certament, entre els que han anat a votar ara sou el 52 per cent i teniu la majoria de vots. Però ja veieu quina cosa més feble i més prima, no? Si és que voleu treballar i anar endavant amb tot aquest projecte heu d’ampliar la base, perquè sinó difícilment és factible.

També els explicava que a l’Església, quan hi ha un canvi important, cal majoria de dos terços. I aquest majoria no hi és. Què podem fer? Podem anar per la via de la imposició? És molt difícil. També els recordo que quan al Concili Vaticà II s’havia d’aprovar la constitució sobre l’Església, la Lumen Gentium, Pau VI estava molt preocupat perquè veia que allà hi havia bisbes que no acabaven de veure clares algunes coses. Temes com la constitució jeràrquica de l’Església, la conciliació primat-col·legalitat, o si el concepte de Poble de Déu es podria entendre en detriment del Magisteri dels bisbes. Què va fer Pau VI per poder arribar a una més gran majoria? Va fer publicar una nota explicativa prèvia feta per uns teòlegs que aclarís determinats conceptes del text. Aquella nota no estava aprovada pel Concili, però estava aprovada pel Papa, per donar sentit o per calmar els ànims de determinats bisbes que podien dir no a aquell text. Amb això va aconseguir una majoria aclaparadora. I tot i això, què va passar? Que hi va haver un senyor que es deia Marcel Lefebvre que no va estar d’acord amb Lumen Gentium, que va fer el que va fer, i que és un tema que encara cueja. Per tant, per arribar a un consens, arribar al diàleg, arribar a uns objectius comuns que puguin ser majoritaris i si fem una constitució nova, hem de saber valorar molt el tarannà de l’altre i com veu les coses l’altre.

Quina resposta ha rebut?

Que ho valoren, entenc que respecten el que dius i suposo que deuen meditar i després deuen fer la seva. Jo no tinc res més a dir. Quan he tingut oportunitat de dir aquestes coses, els les he dit. I ja està. No hi ha més.

I als polítics i ciutadans no independentistes, què els diu?

Jo els he dit que han de recordar que Catalunya té una identitat, una llengua i una cultura pròpies que s’ha de respectar i promoure. En cas contrari, no respectaríem la seva dignitat com a poble. També els hi he dit i recordat la força que té el diàleg en totes les situacions de dificultat. Mai no s’ha de claudicar, en el diàleg. Com diu el Jordi Armadans, podem discrepar amb les idees d’algú, però almenys podem empatitzar amb el seu patiment o amb la seva emoció. I també, d’altra banda, com dèiem els bisbes de Catalunya en un dels darrers comunicats, l’assoliment d’un recte ordre social que permeti el desenvolupament harmònic de tota la societat necessita alguna cosa més que l’aplicació de la llei.

“LA PROMOCIÓ DE LA LLENGUA CATALANA, DE LA CULTURA I DEL PAÍS SÓN TEMES IRRENUNCIABLES”

De la seva resposta s’entén que la voluntat de l’Església és que tothom s’hi pugui sentit còmode i que pugui parlar amb tothom. Això pot tenir també com a conseqüència una certa dissolució del missatge tradicional de l’episcopat català de reconeixement de la singularitat nacional i cultural catalana?

No. Això és una altra cosa. Aquí ho hem de distingir bé. Per exemple, en el tema de la defensa del català sempre m’hi tindreu. En la promoció de la llengua, en la promoció de la cultura i del país. Això són temes irrenunciables. Si no, què podria passar aquí? Un ofegament d’una la realitat secular per part d’altres cultures? Per tant, aquí el respecte també és a la inversa. Quan deia això d’aconseguir una àmplia majoria em refereixo a quan es vol canviar una constitució o la fesomia del país cap a una altra línia.

Ara bé, el tema de la llengua, el tema de la cultura o el tema de país és una altra cosa. I tant de bo des de l’Església poguéssim fer més. A vegades em queixo que a nivell intern potser es fa poc. Per exemple, és una assignatura pendent que els documents d’Església més rellevants els tinguem en català a les xarxes digitals. Caldria una millor coordinació entre les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i l’Editorial Claret, i qui podria dirigir aquest treball seria en aquests moments l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Demanaria generositat a aquestes institucions. Tenim una veritable assignatura pendent que és la digitalització dels documents del Magisteri, dels documents eclesials. I d’això me n’estic queixant moltíssim i em sap molt de greu. Els textos del Concili Vaticà II en català només fa poques setmanes que estan a internet. I ha costat molt i molt. I què passa? Que els nostres estudiants si han de referir-se a un text, doncs l’agafen en castellà perquè només han de fer un “copiar” i “enganxar” de la pàgina web del Vaticà.

“DÉU-N’HI-DO EL TREBALL DE CONJUNT DELS BISBATS CATALANS EN RELACIÓ AL QUE ES FA EN ALTRES LLOCS”

En la resta d’entrevistes amb bisbes catalans tots coincideixen en què els seus perfils i trajectòries són molt diferents, però que hi ha una bona relació i unitat de treball entre l’episcopat català. És així?

Certament, som molt diferents i de procedències diverses i costa. Però jo crec que malgrat tot hi ha unitat de treball. En les qüestions centrals i fonamentals i ens avenim i hi ha una rica tradició de la Conferència Episcopal Tarraconense. Per exemple, el mes de gener vam poder publicar una carta amb motiu dels vint-i-cinc anys del Concili Tarraconense.

Agafant precisament el Concili Provincial, potser en vint-i-cinc anys on no s’ha avançat prou és en concretar la unitat pastoral, per molt bona entesa que hi hagi amb els bisbes.

Però això com es concreta? Ens hem de separar de la Conferència Episcopal Espanyola? Quina és la pregunta? En què no hem avançat prou? Perquè amb els temes concrets, déu-n’hi-do. Ara que he començat a anar a les reunions de Madrid, allà també veus el treball d’altres províncies. I m’adono que déu-n’hi-do el treball de conjunt que estem fent aquí en relació al que es fa en altres llocs. Aquí tenim una rica tradició de treball conjunt. Ara fa 50 anys del Secretariat Interdiocesà de Catequesi. Es podria haver fet més? Potser sí? No ho sé... Però no ha estat fecund i ric el treball del secretariat interdiocesà? Mirem altres àmbits, com ensenyament: la taula dels delegats d’ensenyament, les trobades de formació conjuntes, la trobada anual de mestres de religió... El tema del món dels malalts... En diversos àmbits hi ha bisbe delegat que se n’encarrega. Es pot fer més? Potser sí. Però també en aquests espais veus que la diversitat entre bisbats és òbvia. Tota realitat i tot grup té tensions. Hem d’arribar a la uniformitat o al políedre? Aquí hi ha qui la pregunta. Jo veig que es va fent un treball conjunt.

“CAL UN PERFIL DE BISBES D’AQUÍ, QUE ENTENGUI I QUE HAGIN VISCUT EL QUE ÉS L’ESGLÉSIA A CASA NOSTRA”

Avui a Catalunya tenim dues seus vacants per sorpresa: Terrassa i Solsona. Alhora el bisbe de Girona ha presentat la renúncia en complir els 75 anys. I tot i que no és previsible un relleu, també ha complert 75 anys el de Barcelona. Amb aquest panorama immediat de renovació episcopal a Catalunya, el president de la Conferència Episcopal Tarraconense està treballant en alguna línia? Sabem gaire com anirà? Es pot dilatar en el temps?

Jo crec que no es dilatarà molt en el temps perquè s’hi està treballant. Amb el tema de Solsona jo li vaig demanar al nunci que des de Roma tinguessin cura en aportar un relleu quant abans millor. Potser la de Girona pot sortir una mica més tard. No ho sé. Pel nostre treball de Tarraconense el fet que hi hagi aquestes dues seus vacants està clar que és una dificultat. Alguns temes veiem que potser és millor prendre les decisions quan potser hi tornem a ser tots aquí. És obvi.

De cara a aquests dos o tres nomenaments episcopals que podem tenir properament a Catalunya, quin perfil es necessita? Quina és la carta als Reis de l’arquebisbe de Tarragona?

Com us podeu pensar jo naturalment ja he dit la meva. I la meva és buscar un perfil que sigui d’aquí, que entengui i que pugui fer un treball eclesial havent viscut el que és l’Església a casa nostra. Això és el que hi tinc a dir ara perquè qui acaba fent el nomenament és el Papa. Jo presto la meva col·laboració en allò que em demanen i la faig amb molt de gust.

“LA RENÚNCIA DEL BISBE DE SOLSONA MOSTRA COM PORTEM EL NOSTRE TRESOR EN GERRES DE TERRISSA”

Hem parlat de la vacant de Solsona. Quin impacte emotiu en el món eclesial té tot el que ha envoltat la renúncia del bisbe Xavier Novell?

Ha estat molt sorprenent. La pena de tot això és que hagi anat sortint tot en els mitjans de comunicació en un espai bastant dilatat en el temps... O sigui, no només la renúncia, sinó els motius i els detalls de la renúncia que cada vegada s’han anat complicant i que poden resultar més sorprenents. I això ha desconcertat molt en l’àmbit eclesial, del Poble de Déu. Segur que ha tingut una incidència negativa. Llevat d’això, què hem de dir? Hem de respectar la seva situació personal. Quan em pregunten sobre aquest tema sempre cito aquell text de sant Pau quan diu portem el nostre tresor en gerres de terrissa. I aquí es manifesta aquesta realitat. Ell haurà tingut les seves nits fosques personals que l’han portat a prendre la decisió que ha pres. Una decisió que cal respectar. En aquests moments ell és bisbe emèrit de Solsona i a la llarga s’haurà de veure com acaba. Si hi ha més coses o pren determinades decisions, el dret canònic ja preveu el que preveu. I aquí no hi ha res més a dir. I ja està.

No hauria estat més fàcil explicar des del principi que s’havia enamorat i per això ho deixava?

A mi em sembla que no depenia de nosaltres, ni que ho hagués hagut de dir la Santa Seu. Simplement es va dir que el Papa li acceptava la renúncia i que els motius eren personals. També des del primer dia es va especular que si l’havien obligat a dimitir i altres coses estranyes. Va sortir de tot. No soc jo qui ha de dir si és veritat que s’ha enamorat; ho ha de dir l’interessat. Si no canvien les coses, s’està demostrant que els motius de la renúncia són personals. No són uns altres motius. Per tant, aquests motius personals són precisament personals. Jo no em puc posar en motius personals de l’altre. Com gestiones això comunicativament? Ara és fàcil dir que ja ho podríem haver dit. Però si s’hagués fet ens haguessin acusat als bisbes de sucar-hi pa o de fer de jutges. Els bisbes no som jutges de ningú. I aquí mereix un gran respecte com a persona. Ningú és qui per aixecar el dit acusador. I molts ho han fet, i en determinades xarxes socials suposadament eclesials que potser tenen poc d’eclesials en aquest punt. El dit acusador. I això sap greu. Si alguna cosa té a dir, l’ha de dir ell. I hem de respectar aquesta decisió, encara que ens costi.

“EN LA RESPOSTA DAVANT D’UN CAS D’ABUSOS, EL TALL DE NAVALLA ENTRE LA MISERICÒRDIA I LA JUSTÍCIA ÉS MOLT FI”

Un altre tema delicat. Els abusos a menors dins de l’Església. L’episcopat francès i d’altres països han fet estudis complets sobre l’abast d’aquesta xacra les darreres dècades. També s’hauria de fer aquí aquest plantejament?

Jo crec que el que s’ha de plantejar, i ja s’està fent, és que cal encarar aquest tema amb totes les conseqüències que això pot comportar. Per tant, saber escoltar les suposades víctimes i després mirar d’actuar amb misericòrdia i amb justícia. Quan desgraciadament m’hi he trobat he mirat d’actuar des d’aquesta perspectiva. I entre la misericòrdia i la justícia hi ha un tall de navalla molt fi. Només ho saps quan t’hi trobes. Hi pot haver un tema molt clar i punyent que porta a la secularització. Però quan no és tant clar, cal ponderar molt bé la situació. Escoltar molt a les suposades víctimes i també acompanyar adequadament el clergue que es troba en aquesta situació. I els mitjans de comunicació a vegades no ajuden en això. A vegades et priven de fer el procés amb aquella serenor i l’extremada delicadesa que demana. També cal assessorar-se molt bé. Desgraciadament en això n’he hagut d’aprendre.

En el darrer cas que hi hagut a la Tarragona, d’uns fets de fa molts anys, alguns han considerat la decisió molt contundent. O un cas poc aclarit a Poblet va portar a una ràpida petició de perdó. Davant la manca d’actuació que hi ha hagut durant dècades, ara hi ha el perill d’actuar amb massa contundència per pressió mediàtica?

La decisió que s’ha pres en el darrer cas a Tarragona s’ha ponderat molt. Molt. I també, amb unes limitacions, se l’ha salvat com a mossèn, que això no és fàcil. I en l’àmbit docent se li ha imposat només un any sense exercir. Us sembla molt? Us sembla dur? Doncs alguns m’han acusat de massa tou. Insisteixo: el tall de navalla entre misericòrdia i justícia és molt fi, molt prim.

“SI ENS TROBEM TOTS JUNTS TINDREM UN MÍNIM DE LUCIDESA DE L’ESPERIT PER SABER CAP ON HEM D’ANAR”

Tornem a un l’àmbit més pastoral. Estem en el procés diocesà de consulta del Sínode ‘Per a una Església sinodal: comunió, participació i missió’ que ha convocat el papa Francesc. A l’octubre, va publicar una exhortació pastoral que vol guiar aquest camí.

Sí. A l’estiu vaig tenir uns dies de descans a casa i vaig començar-ne la redacció, esperant el qüestionari que després va publicar la Santa Seu.

És curiós que digui que tenia uns dies de descans i es va posar a treballar en una exhortació pastoral... Quin descans!

Mireu, almenys era desconnectar una mica d’aquí.... La idea és que per parlar de sinodalitat abans hi ha d’haver comunió. Si no treballem la comunió eclesial, després difícilment ens podrem escoltar els uns als altres. I això entronca amb el Misteri de Déu. Per això hi ha una primera part caire més teològic o espiritual que volia subratllar això. Després, sobre la participació, aquí tenim el document dels bisbes de Catalunya quan van convocar el Concili Provincial Tarraconense de 1995 que ja parlen precisament de què vol dir consultar. Tenen unes frases sensacionals que estan en la línia del que ara demana el papa Francesc, al cent per cent. En la vida de l’Església cal recuperar què vol dir aconsellar. L’esperit sempre actua en la vida de l’Església quan estem en comunió i quan estem reunits tots junts. Són significatives les accions de l’Esperit en els Fets dels Apòstols. Diu que estaven unànimement reunits, tots junts, en un mateix lloc... Hi ha una especial incidència en l’acció comunitària. Quan hi ha comunió eclesial és quan actua l’Esperit. Jo tot sol no puc dir que tinc l’Esperit Sant. Aquell que diu que a mi l’Esperit m’ha dit tal cosa, malament. Toquem fusta perquè alguna cosa potser no funciona. L’Esperit no em diu què haig de fer concretament, sinó que em crea el vincle. És el vincle d’unió en la vida eclesial. Si ens trobem tots junts tindrem un mínim de lucidesa. Tindrem la llum de l’Esperit per saber cap on hem d’anar. I això demana actituds espirituals: la senzillesa, la humilitat, saber-nos escoltar, saber aprendre... I encara aplicar el principi de subsidiarietat en la vida de l’Església. Allò que poden fer les instàncies inferiors que no ho facin les superiors. La complementarietat. Això als mossens els ho dic molt. Vosaltres no sou la síntesi dels carismes. Perquè massa vegades el mossèn ho acaba fent tot.

A vegades també els ho diem als bisbes.

Sí, bé, també correm el risc. O de fer masses coses. Per això vull transmetre-ho als capellans: vosaltres heu de ser els ministres de la inquietud. És a dir, de fer desvetllar els dons que cadascú té, de crear la inquietud. Si jo em trobo amb un laic o amb una laica que vol fer una cosa, cal desvetllar-li aquella inquietud perquè treballi i desenvolupi el seu el seu do.

En l’Exhortació diu que la comunitat no ha de deixar de seguir “el vent revolucionari de l’esperit”. Què creu és el més revolucionari que s’està fent o hauria de fer l’Església de Tarragona?

Les coses costen molt moure. L’organigrama de l’Església amb tot el que comporta, una institució secular, amb uns tarannàs propis específics acumulats, amb el pòsit al llarg dels anys... doncs amb tot això la renovació interior costa. Costa. Per això en la primera carta pastoral parlava de les dotze actituds pastorals que hem de tenir. De cara al present i el futur, de cara a la reforma, de cara a una visió de futur, de cara a una renovació interna i que, si bé és interna, d’alguna manera també tindrà una incidència externa.

Les propostes que venen de Roma amb el Sínode van en la mateixa línia. Ja ho deia el Papa en el primer discurs que va fer en el Sínode dels joves. L’objectiu del Sínode no és acabar fent un gran document molt bonic que ningú es llegirà, sinó crear unes sinergies i unes actituds. Bé, jo vaig per aquí. I em sento molt a gust amb aquestes aportacions del Papa. I ho dic en la pàgina 48 de la darrera exhortació. El gran treball que podem fer aquest curs en aquesta fase diocesana és saber-nos escoltar els uns als altres. I més que arribar a unes grans conclusions, creem unes actituds que d’alguna manera són noves en la vida de l’Església. Perquè hem parlat molt de temes jurídics, de les parròquies, del rector, de les activitats, de moltes activitats... Molt bé. Però potser ens falta treballar tota l’Església més junts. Treballar més junts tot el Poble Sant de Déu. Treballar més junts laics, religiosos, religiosos, mossens i tirar endavant. I sabent-nos escoltar. Què podem fer? Doncs creem aquí un hummus. Sinergies per esperar l’hora oportuna, el moment oportú, a l’Hora de Déu. Si es crea això després hi haurà el caliu encès per fer el que s’hagi de fer. Això no s’improvisa. Requereix temps.

“ENS HEM QUEDAT AMB TÒPICS COM L’ESGLÉSIA EN SORTIDA, PERÒ QUIN ÉS EL MODEL D’ESGLÉSIA QUE HEM D’ACARAR?”

Això és el que en definitiva està proposant el papa Francesc per a tota l’Església?

Sí. És que és el que ha dit i el que està fent el papa Francesc. Ja ho deia a l’Evangeli Gaudium. Insisteixo: com encarem les tensions polaritzades de tota realitat social i eclesial. Això és el capítol quart de l’Evangeli Gaudium. Potser és la part més filosòfica i la gent hi ha passat de puntetes i s’ha fixat més en d’altres temes: que tots som poble de Déu, que tots som agents evangelitzadors, que si l’Església en sortida i les perifèries... Ens hem quedat amb aquests tòpics. Però quin és el model d’Església que hem d’encarar? El model és el poliedre. I després aquella superioritat del temps amb relació a l’espai. Això crec que convé molt en la vida de l’Església. Quan arribo a la seu de l’arquebisbat, cada vegada que faig la giragonsa per pujar cap aquí, em ve basarda de veure la quantitat de propietats que té l’Església. Com gestionem això? Per què serveix tot aquest món d’edificis? Perquè això són espais aconseguits en el territori. I aquests espais ens ajuden amb el que hem de fer o ens destorben? Són preguntes que em faig, eh? No tinc la resposta. Però almenys la pregunta ens l’hem de plantejar. I ens l’hem de plantejar entre tots. Perquè si ara jo digués “ara prescindirem d’això”, estaríem en el mateix escenari del bisbe que decideix sol, que mana i ordena.