Valencià d’origen, però amb més de vint anys de vida i ministeri a Hondures, Josep-Vicent Nácher coneix bé les ferides socials d’Amèrica Central i també les tensions que travessen avui l’Església. Missioner i actual arquebisbe de Tegucigalpa —i president de la conferència episcopal hondurenya—, ha estat convidat a la Tribuna Joan Carrera. Amb un parlar pausat, prudent i sovint preventiu, Nácher ens rep a l'acabar la trobada i reflexiona sobre el paper públic de l’Església, la polarització actual i el risc de voler instrumentalitzar una Institució. “Si l’Església diu el que alguns volen sentir, l’utilitzen i la tiren a la brossa”, adverteix.
La imatge que tenim del missioner antic, com la figura que va a ensenyar a d'altres ha canviat molt. Què significa avui dia ser missioner?
Sortir. Sortir d’on estàs, que no és fàcil. Sortir d’un mateix, també. I trobar-te amb altres rostres, amb altres persones, i deixar-te també impactar. L’evangelització sempre és de cor a cor. Ara és una expressió que està de moda —és del cardenal Newman—, però ben certa de fa anys. Un bon missioner crec que sempre ha estat una persona que ha parlat des del cor i que ha deixat que el cor de les persones l’impacti. Pot haver excepcions, abans i ara també, però crec que sempre en la història de l’evangelització hi ha hagut missioners que han donat la seva vida de forma literal per allò i per aquelles persones amb qui estaven compartint.
Al final és portar una Bona Notícia, no?
Sempre, un portar un anunci, una bona nova. És novetat, però és una bona nova que no s’imposa, sinó que s’implanta i es situa en la realitat de la humanitat, en la societat, en la cultura de cada lloc, i la transforma. Aquí a Europa això va ocórrer fa segles; en altres països ha ocorregut més recentment.
Què li ha ensenyat a vostè el poble d’Hondures com a missioner?
Estem sempre aprenent. Jo ara estic aprenent a ser bisbe, estic aprenent a ser sacerdot. Hem d’estar sempre disposats a deixar-nos conduir pel Senyor. Crec que el que es queda a la seva terra també ha d’estar disposat perquè els fidels, la vida de cada setmana, el vagin formant. I el que ho fa en un lloc diferent del seu origen ha d’estar disposat a deixar-se transformar per les persones amb qui està. És un intercanvi de dos.
Un poble s’expressa en una cultura, i una cultura es transmet a través d’una llengua
I també la llengua, no?
Ah, sí, també convé molt quan la llengua és diferent. Jo no he sigut capaç de canviar-la del tot, encara se’m nota molt que soc valencià, però crec que m’ho perdonen.
També serveix per als que venen aquí? És important que els missioners i seminaristes que venen aquí d’altres països entenguin la llengua del país?
Evidentment, sens dubte. Un poble s’expressa en una cultura, i una cultura es transmet a través d’una llengua. És molt important. No és l’únic aspecte, perquè seria reduir-ho massa, però sí que és una de les coses importants. Quan parlem de cultures indígenes o pobles petits, potser es fa més significatiu.
Per què?
Això significa proximitat. Hi ha una manera de fer. Tenir una actitud de respecte i de deixar-se enriquir. S'ha de tenir voluntat d’estar a prop. Tan debò que no ho perdem mai.
els sacerdots som dels pocs que podem moure’ns en diferents registres: des de la casa més pobra fins a la més acomodada
Hondures és un país amb un alt índex de violència en certes zones. Hi ha hagut algun moment especialment perillós?
Potser no he viscut un moment així. És un país d’extrema violència en alguns llocs. Potser hi ha hagut algun moment del qual no soc conscient. Sí que m’he mogut per llocs que qualsevol diria que són perillosos. Però de veritat que no he tingut consciència de perill per la meva figura. No anava Josep Vicent, anava el pare Josep Vicent. El capellà a Hondures és una figura molt respectada. Sabent uns i altres que vas per estar amb la gent, per visitar els malalts, per celebrar l’Eucaristia, no he estat mai una figura conflictiva. Crec que els sacerdots som dels pocs que podem moure’ns en diferents registres: des de la casa més pobra fins a la més acomodada, i en totes som ben rebuts i podem entrar amb naturalitat.
L’Església en alguns països ha tingut un paper de denúncia social o política. A Hondures és veu profètica que incomoda o intenta ser respectuosa i equilibrada?
Intentem ser respectuosos i equilibrats. Després, cada bisbe té dret d’expressar el seu parer, i és molt bo que siguem diferents. En un grup humà hi ha diferències, i això és bo. Hi ha qui voldria que l’Església digués certes coses de manera reactiva, però nosaltres procurem fer-ho de manera propositiva. L’Església no només viu un àmbit profètic, sinó també sapiencial i sacerdotal. Si ens quedem només en un aspecte, ens poden instrumentalitzar. “Sí, usted diga esto, muy bien”, i quan ja ho has dit, ja t’han usat i et tiren a la brossa. Hem d’estar on hem d’estar, dir el que hem de dir i recentrar-nos en Jesucrist.
La societat hondurenya espera que l’Església parli quan hi ha injustícies flagrants?
La societat espera l’Església. Es mou en terres pantanoses. Es tracta que davant d’una injustícia tothom reaccioni, no que sigui una veu aïllada.Han passat circumstàncies i no sabem quines vindran. El que vingui ens correspon afrontar-ho juntament amb el poble i tractar de donar esperança.
Quines són les injustícies que travessen Hondures?
Desigualtats d’accés als mitjans, a la prosperitat. Deficiències enormes dels serveis públics, sobretot en salut i educació. L’economia no acaba de despegar. El treball formal és només un 20%. És un percentatge baixíssim. Hi ha un 80% d’economia submergida. Això vol dir que no hi ha impostos, no hi ha economia formal. I és una economia de supervivència. És dur.
Fa uns anys es van fer famoses a Hondures i altres països llatinoamericans les "caravanes de la migració", com està actualment aquest tema?
La cosa ha variat bastant, però el que sí segueix passant és que polítics d'extrems oposats, uns i altres, coincideixen en deixar marxar els hondurenys. Per a un país deixar marxar la gent, és perdre vitalitat, oportunitats i economia, perquè estan produïnt en un altre país. Jo calculo, perquè no m'ho han confirmat, que un 50% dels graduats de les universitats marxen fora del país. A Alemanys hi ha centenars de metges hondurenys, per exemple.
I l’Església llatinoamericana com està?
Crec que està molt equilibrada. No ha despegat com s’esperava, però té una certa maduresa. Existeix el CELAM, la Conferència Episcopal Llatinoamericana. És mítica, però està viva. Hi ha una gran identitat llatinoamericana, i crec que és una referència. L’Església llatinoamericana és un dels punts amb què el Sant Pare i el camí sinodal poden comptar.
On trobarem el punt comú ètic, humà, per fonamentar-nos? S’està creant un odi que durarà generacions
Com veu la crisi mundial actual que vivim?
L’humanitat necessita trobar punts en comú que siguin referència respectada per uns i altres. Els que estan atacant i tirant míssils també són persones de fe. On trobarem el punt comú ètic, humà, per fonamentar-nos? S’està creant un odi que durarà generacions. És un tema molt important. L’armamentisme creixerà, les fronteres es mantindran fortes. El que es va treballar als anys 50, 60, 70 i 80 està en retrocés. No sé si això durarà dècades. Les velocitats del món són molt ràpides. Potser d’aquí cinc anys tot serà diferent.
Què ha de dir l'Església europea davant tots els enfrontaments mundials dels darrers dies?
Quina Europa? Ho dic perquè veiem aquesta setmana que hi ha diferents respostes possibles. Sobre l'atac a l'Iran, el Papa ja s'ha pronunciat, en total continuïtat amb el que ell porta dient des del primer dia, 'la pau sigui amb vosaltres'. L'Església no reacciona a uns míssils, sinó que és conseqüent en el seu anunci en favor de la fraternitat humana.
El Papa visitarà Catalunya al juny. Què hauria de dir a la societat catalana?
El que ell consideri que ha de dir. Però estic segur que serà una paraula d’esperança, de veritat il·luminadora. Farà molt de bé a l’Església i a la societat.
