‘Aquesta foscor en què confio’, el llibre que compila els escrits, poemes i reflexions del capellà Joan Casañas

Joan Albert Vicens Aquesta foscor en què confio és el títol del llibre que aglutina els escrits, poemes i reflexions corresponents a la darrera etapa de la vida d’en Joan Casañas Guri, mort l’any 2020. Capellà de Sabadell, professor a la Universidad Católica de Valparaiso de Xile, capellà obrer, animador de comunitats cristianes de base, treballador i voluntari d’Agermanament, Càritas, la Lliga dels Drets dels Pobles o Drapaires d’Emaús. Tota una vida al servei de la gent que ara l’editorial Claret publica en format llibre i que es presentarà a Sabadell, el 18 de maig a les 19h al Casal Pere Quart.

Una vida, la d’en Joan Casañas, dedicada també a compartir les causes de la justícia, la llibertat, la igualtat allà on era, sempre al costat dels més desafavorits. Casañas era certament el que diríem avui “un activista”, però també un “místic”, un “contemplatiu”, també un teòleg. Feia, i pensava allò que feia; vivia, i reflexionava sobre la vida en tots els seus aspectes. Algunes qüestions les va mantenir obertes sempre: “¿Per què fem el que fem?”, “Què ens mou a la vida?”, “Per què diem Déu?”.

Per això va viure en diàleg amb tothom que estava disposat a prendre’s seriosament aquests interrogants, sense defugir-ne les dificultats. El llibre compta amb els seus “Papers sobre Déu”, o sobre el Misteri. En ells, Casañas ens força a entomar la qüestió-Déu eixamplant el nostre horitzó, atenent totes les veus que fan d’allò que ell anomena la “simfonia Déu”, una música que mai no es cansava de sentir, i que s’expressa en textos teològics, filosòfics i literaris, però també mitjançant els gestos, les actituds i les respostes davant dels reptes de cada dia, i també davant del clam dels perdedors i oprimits de les nostres societats.

Casañas sempre deia que la pregunta pel sentit de la vida no la podem separar de la pregunta bíblica amb què ens interpel·la la mateixa Veu de Déu: “Què has fet amb el teu germà?”. En el llibre Aquesta foscor en què confio, Casañas no deixa de lligar aquestes dues preguntes, perquè al cap i a la fi no poden tenir respostes independents.

Com a “compilador d’experiències del Misteri” que era, ens parla de persones la vida de les quals posa de manifest que el Misteri de Déu, amb totes les seves foscors i silencis (la Creu en primer lloc...), es viu profundament i esperançadament en l’amor els altres i la lluita contra tota forma d’injustícia.

Un tresor que hom descobrirà en el llibre de Casañas són les seves reflexions breus, com a “vols d’ocell” enlairat a contemplar el món on vivim, o els “pensaments del final de la vida”, que anava anotant en una llibreta quan ja estava malalt i no podia escriure textos més llargs. “No sempre la nit és fosca”, “No temis els deserts”, “Avui, ara, aquesta és la meva fe: no entenc res, però confio en Allò que és i li dic Amor, “Per a nosaltres, Allò diví és amistat o no és res”, “Ha arribat la nit i és meravellosa!”.

En efecte, qui vulgui acompanyar Casañas en els textos teològics i poètics reunits a Aquesta foscor en què confio, hi trobarà un testimoni que la nit i la foscor amaguen una meravella en la qual podem confiar i esperar.