Aprendre a envellir

(Cristianisme al Segle XXI) Dins el cicle “Espai Obert” organitzat per l’Associació Cristianisme al Segle XXI, el passat dissabte 25 de gener, a la sala d’actes de Cristianisme i Justícia, va tenir lloc la segona sessió d’aquest curs sota el títol 'Envelliment, degradació física i mental, aferrissament terapèutic i testament vital', a càrrec del professor Josep de Martí, un home expert en gerontologia, viatger incansable per visitar residències de la tercera edat arreu del món i amb experiència a l’administració de la Generalitat. El local es va omplir fins al punt que hi havia gent asseguda als ampits dels finestrals.

Començà la xerrada, subratllada amb imatges de power point, amb estadístiques de població tot oferint dades singulars: actualment el 19% té més de 65 anys i ens acostarem aviat al 35%, per cada octogenari del 1900, avui n’hi ha 12; a partir dels 65 anys, una de cada 3 persones és dependent; a partir dels 85, una de cada tres pateix problemes cognitius o demència. A Espanya el 1991 eren més persones de 65 anys en amunt que de quinze per avall. La corba de creixement des del 1900 ha estat exponencial i, entre nosaltres, la població disminueix, encara que maquillem les dades amb la immigració.

Arribat aquí va fer prendre consciència al públic, que la vida, fins al segle XIX, per a la majoria era curta (pocs arribaven a vells), amb dolor crònic i por a la fam (que podia produir-se per sequeres, males
collites o el que fos), por a la violència i a la guerra, por a les pestes i malalties, por a la mort dels fills petits per no poder comptar-hi com a força de treball. Ho subratllà amb alguns exemples de la paremiologia com aquesta dita extreta del Quixot: “El que larga vida vive, mucho mal ha de pasar”. I, això no obstant, la vida seguia carregada d’esperança.

A partir dels segles XIX i XX, amb els avenços científics i el canvi social, les coses van canviar. La medicina ens va dur vacunes, analgèsics, antibiòtics i cirurgia, se superaren les feines més dures, la industrialització ajudà a repartir feines, es milloraren les collites, es tractaren les aigües. I el canvi social fou espectacular. Quan T. R. Malthus (1766-1834) pronosticà la coneguda catàstrofe d’una població mundial que creixia en progressió geomètrica mentre els aliments ho feien en progressió aritmètica, raó per la qual la població desapareixeria per manca de recursos, hi havia 500 milions d’habitants al planeta; ara n’hi ha 8000 milions. La població envelleix massivament, el pensament de classe i el concepte de temps lliure, la dona s’independitza en el treball cercant nous rols socials, la secularització cerca una autonomia enllà de les religions i apareixen dues idees ben actuals, de les quals demanem responsabilitats a l’administració: la dependència i la qualitat de vida.

I és aleshores quan surten conflictes ètics davant el valor universal de la vida humana i l’escassedat de recursos. La medecina deixa de “només” guarir malalties: vivim arrossegant malalties cròniques (el onferenciant va fer riure l’auditori donant per segur que tots els assistents preníem alguna píndola) i podem fer el mal pensant fer el bé. Hem d’aprendre a envellir a partir de determinat principis ètics, el primer del qual ha de ser el de l’autonomia del malalt. Però, i quan aquest no pot decidir? El principi ha de ser beneficiar-lo i no causar-li cap mal. Un altre criteri és el de la justícia. Hi ha països on s’ha decidit des de la salut pública no fer cirurgies coronàries a obesos i fumadors; a d’altes, no implantar pròtesi de maluc si s’ultrapassen els 80 anys. És just? Començant per justificacions d’aquest tipus, on el criteri imperant és l’econòmic, podem acabar matant, com durant el nazisme. El criteri final ha de ser el de la dignitat humana perquè tota persona humana té una vàlua per ella mateix.

Llavors el conferenciant es va fer un seguit de preguntes criteriològiques: puc estar bé quan físicament no hi estic? Estic bé quan cognitivament no hi estic perquè pateixo Alzheimer? Puc ser feliç no estant del tot bé? Els problemes surten quan s’ha de decidir davant del final d’una vida. Algú pot voler un aferrissament mèdic per durar un cert temps més? Quan parlem d’una mort digna, donem per suposada la possibilitat d’una vida indigna? Certament, la persona interessada és la que ha de decidir. I si no pot fer-ho? És el moment de parlar de les voluntats anticipades o del testament vital. Però, fins a quin punt es pot decidir? No puc deixar-ho als professionals de la medicina? Si el malalt no ha designat ningú, la norma és que decideixin els familiars directes. La Llei 21/2000 i el Decret 175/2002 regeixen eltema de les voluntats anticipades. Pots anar a un notari o fer-ho omplint un formulari al propi CAP, amb tres testimonis.

Per al conferenciant, quan encara podem prendre les regnes de la nostra vida és el moment de fer una planificació vital que inclou testament (sinó en fas per a ningú, el fas a favor dels advocats),voluntats anticipades i, si cal, administració de béns. Com exemple de màxima longevitat entre nosaltres, posà Joan Riudavets, que morí als 113 anys; als 75 li posaren un marcapassos (li canviaren les
piles tres vegades) i als 100 l’operaren de cataractes. Ningú no es preguntarà si valia la pena intervenir-lo o deixar-lo cec durant els 13 anys que li restaven.

Acabà la xerrada amb un conte xinès. Un nen troba un ocellet caigut del niu i se’l posa a l’esquena entre la roba. Busca un savi oriental, li ho explica i li demana: “Ara l’ocell és mort o és viu?” El savi respon: “Depèn de tu...”

Una xerrada com aquesta donà per a un debat que durà més d’una hora. Les preguntes anaren des de la Seguretat Social fins a la legislació d’altres països sobre el tema de l’assistència i la dependència, les cures pal·liatives, el suïcidi assistit (a certs llocs es discuteix si els menors necessiten el consentiment dels pares), l’existència de clíniques a Suïssa o als EUA per morir, com afrontar la tríade de la vellesa (solitud, avorriment i sentit de la inutilitat), la bondat que a les residències de vells hi hagi nens propers (fins i tot centres preescolars), les raons que fons d’inversió voltors s’interessin per aquest negoci, el perquè les residències geriàtriques són tan cares i el personal que hi treballa estigui tan mal pagat (les privades es regeixen per un conveni i han de treballar 1792 hores/any), l’aparició de residències de coaching entre diferents usuaris i d’empreses com Cuideo, Pensium, Optima majora... Es va haver de posar punt i final recordant que la pròxima sessió d’“Espai Obert” està programada per al 22 de febrer i porta per tema Educació en valors: les noves humanitats, a càrrec de Josep Puig, catedràtic de Teoria de l’Educació.