La decisió de celebrar el Nadal aquest any a Síria no ha estat un detall menor ni una qüestió merament litúrgica. Per a molts cristians, aquesta festa s’ha convertit en una prova de la nova etapa i en un examen de la relació entre les Esglésies, la societat i el poder, un any després de la caiguda d’Assad, el 8 de desembre de 2024.
Durant més de quatre dècades, un règim de matriu musulmana, liderat per la minoria alauita —una confessió islàmica minoritària a Síria—, es va presentar com a laic i com el “protector de les minories”, inclosos els cristians. Es tractava d’un discurs construït sobre la por: o jo permaneixo, o el caos amenaçarà la vostra existència. Amb la seva caiguda, no només es va esfondrar un sistema polític, sinó també aquesta pretensió, deixant els cristians davant d’una nova pregunta: com viure la fe sense tutela?
Aquesta pregunta pren tot el seu sentit si es té en compte la realitat demogràfica actual del país. Segons dades del Pew Research Center, Síria és avui un país de clara majoria musulmana, mentre que els cristians representen aproximadament el 3,8 % de la població, una proporció molt inferior a la que tenien a començaments del segle XX i que s’ha reduït de manera significativa a causa de la guerra, l’emigració i el desplaçament intern. Un informe d’Ajuda a l’Església Necessitada estima que avui els cristians representen al voltant del 2 % de la població, amb un nombre aproximat de 300.000 persones, davant dels 2,5 milions que residien al país abans de la guerra.
Les fonts històriques indiquen que, a finals del període otomà, els cristians constituïen més del 25 % de la població a Síria, una proporció que va disminuir fins al 10–12 % durant els primers anys després de la independència, principalment a causa de l’emigració i de les inestabilitats polítiques i socials. El conflicte iniciat el 2011 va accelerar de manera dràstica aquest procés.
La comunitat cristiana a Síria és internament diversa. Els cristians greco-ortodoxos constitueixen el grup més nombrós, amb al voltant del 45 % del total, seguits pels siríacs ortodoxos, que representen aproximadament el 23 %. A continuació se situen els greco-catòlics, amb prop del 16 %, i els fidels de l’Església Apostòlica Armènia, que constitueixen al voltant del’ 11 %. El percentatge restant correspon principalment als seguidors de l’Església Assíria de l’Orient, concentrats sobretot a la regió de la Jazira siriana.
Dos Nadals consecutius
Fa només un any, el Nadal va arribar tot just dues setmanes després de la caiguda del règim, en una fase de transició poc clara. La nova autoritat encara no havia consolidat el seu control i no hi havia certesa sobre el comportament dels seus diferents grups o actors. La por era real, no imaginada; per això va predominar la cautela, van desaparèixer moltes celebracions públiques i el Nadal va quedar, en molts llocs, confinat a l’interior de les esglésies i de les llars.
Aquest any, el panorama ha canviat. No perquè tot sigui segur, sinó perquè un any sencer d’experiència quotidiana ha reconfigurat la percepció general. Avui els cristians celebren més que l’any passat, amb una tranquil·litat relativa i una presència més visible, tot i que encara prudent. Els mercats de Nadal, la il·luminació de carrers i places i l’organització d’activitats obertes al públic il·lustren aquest canvi de context, amb imatges que no formaven part del paisatge urbà ni tan sols durant els anys del règim d’Assad. En aquesta mateixa línia s’inscriu la inauguració de l’exposició nadalenca «Fe i Llum» al monestir dels pares jesuïtes, una iniciativa de caràcter cultural i espiritual que reflecteix una manera jesuïta de viure el Nadal des de la presència i el diàleg en l’espai social, més enllà del marc estrictament litúrgic.
En aquest context, també la vivència del Nadal adquireix un significat diferent des del punt de vista de les Esglésies. L’Església a Síria, en la diversitat de les seves tradicions i confessions, ja no es mou des de la posició de “protegida”, sinó des de la d’actor social dins de la societat. Les celebracions d’aquest any —cors, pessebres, activitats per a infants— no es van presentar com un espectacle, sinó com un retorn a un ritme vital normal que durant molt de temps s’havia perdut. Fins i tot escenes simbòliques, com la d’un membre de les forces de seguretat, amb barba visible, vestit de Pare Noel i repartint regals, no van ser llegides com a fets extraordinaris, sinó com a senyals d’un canvi lent en el clima social i d’un desig col·lectiu de trencar estereotips que l’antic règim havia alimentat deliberadament.
A més, la celebració del Nadal va coincidir enguany amb el primer aniversari de la caiguda del règim, fet que va donar a aquest temps un significat públic afegit. Aquesta coincidència va permetre que sacerdots i líders cristians apareguessin no només dins de les esglésies, sinó com a part integrant d’un marc celebratiu més ampli, participant fins i tot en actes públics vinculats a la memòria del canvi polític.
Un exemple d’això va ser la participació del rector de l’Església d’Um al-Zennar, pertanyent a l’Església siríaca ortodoxa, la presència del qual no va ser percebuda com una excepció ni com un gest simbòlic, sinó com una expressió del paper natural del component cristià en la vida pública, després d’anys en què aquest paper havia quedat reduït al discurs de la “protecció.
"Nosaltres, els cristians sirians, som part essencial d’aquesta societat"
Malgrat aquesta evolució, la celebració no va ser automàtica. Abans de Nadal, dins dels cercles cristians va sorgir la pregunta de si calia celebrar
públicament o bé limitar la celebració a l’àmbit domèstic. Aquesta qüestió es va plantejar arran d’una sèrie d’incidents dolorosos: la crema d’arbres de Nadal en algunes zones i pintades de caràcter sectari als murs de diverses esglésies durant l’any 2024.
En aquest context, no es pot ignorar l’impacte de l’atemptat terrorista que va tenir com a objectiu l’església de Mar Elies, al barri de Dweilaa (Damasc), durant una missa el 22 de juny de 2025. L’atemptat es va convertir en un punt de referència inevitable per a la comunitat cristiana local; tanmateix, també van perdurar les paraules d’una dona present aquell dia: «Nosaltres, els cristians sirians, som part essencial d’aquesta societat.
"No marxarem del país ni l’abandonarem". Aquestes paraules no van ser llegides com un crit de protesta, sinó com l’expressió d’una decisió col·lectiva: celebrar enguany no és una exhibició ni una negació del perill, sinó una afirmació serena de permanència, de participació i de responsabilitat envers el país. Des d’aquesta perspectiva, la celebració del Nadal el 2025 adquireix un significat diferent.
Un any després de la caiguda d’un règim que va construir bona part de la seva legitimitat sobre la por, aquesta actitud reflecteix un desplaçament clar: la seguretat ja no s’espera d’un discurs protector ni es delega en el poder, sinó que es construeix en la relació quotidiana amb l’entorn i en l’assumpció d’una responsabilitat compartida.
La dimensió eclesial més àmplia
La visita del papa Lleó XIV al Líban, juntament amb la participació d’una àmplia delegació procedent de Síria en les trobades i pregàries, va adquirir un significat particular en aquest context. Allò rellevant no va ser únicament la dimensió de la delegació, sinó sobretot el contingut del seu missatge: no es van plantejar demandes de protecció especial ni garanties polítiques, sinó una petició clara perquè el Papa continuï pregant i fent una crida a la pau a Síria. A aquest anhel s’hi va afegir també un desig llargament expressat per molts cristians sirians: avançar cap a la unificació de les celebracions litúrgiques entre les diverses Esglésies.
D’aquesta manera, la visita va reflectir un canvi en el llenguatge de les Esglésies cristianes a Síria. En lloc de parlar des de la por o l’excepcionalitat, va emergir una veu de les Esglésies que reclama la pau com un dret comú per a tots els sirians i que aspira a una major unitat entre els mateixos cristians, situant-se dins d’una preocupació nacional i col·lectiva. Aquest gir és coherent amb la manera de viure el Nadal enguany: una celebració que no es fonamenta en la pretensió de protecció, sinó en la convicció que la presència en la societat, la pregària per ella i la recerca de la comunió formen part del testimoni cristià avui.
El Nadal a la Síria posterior al canvi
Tanmateix, no es pot parlar del Nadal a Síria com d’una experiència homogènia o comparable arreu del país, ja que les condicions continuen variant d’una ciutat a una altra. A Homs, per exemple, les celebracions d’aquest any han tingut un caràcter més contingut i s’han desenvolupat majoritàriament a l’interior de les esglésies, en un context marcat per la cautela i per la inestabilitat general del moment.
Aquest període també ha estat travessat per alguns fets que han suscitat debat dins dels cercles cristians. Davant l’església de Mar Elies, que ja havia estat objectiu d’un atac terrorista mesos enrere, es va incendiar un arbre de Nadal. Les autoritats van indicar que es tractava d’un incident accidental causat per focs artificials i es van dur a terme accions per reinstal·lar l’arbre i reparar els danys. Tot i això, aquestes explicacions no han tancat completament les preguntes plantejades, i la confiança d’una part de la comunitat cristiana envers les noves autoritats continua construint-se de manera gradual, en un context marcat per experiències recents i una memòria encara prudent.
Alhora, han sorgit iniciatives amb una càrrega simbòlica significativa, com la col·locació de fotografies dels màrtirs davant de la mateixa església. Aquest gest s’ha viscut com una expressió serena de la memòria col·lectiva i de la voluntat de continuar presents en l’espai públic, sense negar les dificultats ni exagerar-ne l’abast. El Nadal del 2025 a Síria no és una festa de victòria ni una expressió de plena tranquil·litat, sinó el reflex d’una etapa de transició complexa, travessada per tensions, contradiccions i oportunitats encara obertes. No marca el final d’un camí ni l’inici d’una normalitat assegurada, sinó un moment intermedi, fràgil, en què la societat continua aprenent a reconstruir-se després d’anys d’incertesa i de discursos de protecció imposats des de dalt. És un Nadal que se celebra amb prudència, però també amb una voluntat conscient de romandre, de participar i d’assumir responsabilitats compartides.
Potser aquest és el seu sentit més profund: celebrar no perquè algú garanteixi seguretat o protecció, sinó perquè s’opta per formar part d’aquesta societat tal com és avui, amb les seves ferides encara visibles i una esperança que tot just comença a consolidar-se. Una celebració que no nega els riscos ni idealitza el present, però que afirma, de manera serena i perseverant, la decisió de continuar vivint la fe en comú i en l’espai públic.
