(Laura Mor –CR) La frontera Sud s’ha convertit en un escenari molt i molt fràgil. Algunes entitats locals han xifrat en 37 els refugiats morts dijous al vespre a la tanca que separa Nador de Melilla. Calculen que hi ha més d’un centenar de ferits, alguns dels quals a hores d’ara encara esperen rebre atenció. Un episodi tràgic que ja han demanat investigar diverses associacions en defensa dels drets humans, com Justícia i Pau, i la mateixa comissió episcopal per a les Migracions i la Mobilitat Humana de la Conferència Episcopal Espanyola.
L’arquebisbe emèrit de Tànger, el franciscà Santiago Agrelo, ha denunciat també a les xarxes socials l’opacitat en aquest nou capítol de repressió: “No preguntis com van morir. No preguntis si aquestes morts van ser evitables. No preguntis per responsabilitats en aquest crim contra uns joves africans sense drets i sense pa”, ha escrit.
Les entitats sobre el terreny continuen en estat de xoc i viuen amb molta preocupació el què està passant. És el cas de les presències d’Església dedicades al suport i a l’atenció sociosanitària dels nouvinguts. Hem parlat amb el jesuïta Àlvar Sánchez, que és el responsable de la Delegació Diocesana de Migracions a Nador, i demana poder atendre les persones que han resultat ferides. Algunes requereixen cirurgia i esperen poder-hi accedir.
El religiós s’esforça a contrastar un model d’acollida fallit amb la celebració de Charles de Foucauld que han viscut aquest mateix cap de setmana a Nador: “L’hem començat amb una exposició de panells sobre la seva vida. Qui han estat els primers a entrar a l’església a visitar-la? Dos musulmans. Qui han estat els segons a entrar a l’església a visitar-la? Sis jueus”. Amb aquesta petita anècdota planteja un potencial de trobada i d’acollida de la diversitat que avui sembla més necessari que mai.
“Tenim molt a oferir, tenim molt a dir”, apunta el jesuïta sobre el paper de l’Església diocesana en aquesta entrevista. “Estem parlant d’una humanitat que es planteja com a proposta de futur. Estem parlant d’un capital humà que pot ser llevat d’una societat que d’una forma o d’una altra arribarà i hi ha dolors de part que ens podem estalviar”, suggereix davant de l’horror que acaben de viure.
Què cal fer per evitar un episodi tan tràgic com aquest?
Toca obrir un espai de reflexió. Estem en un moment en què es donen les condicions perquè això torni a succeir si no hi posem remei. Actualment, la situació al Sahel és insostenible. Actualment les conseqüències del canvi climàtic es comencen a notar a les comunitats i a les economies domèstiques de moltes famílies. Està baixant el percentatge de producció agrícola a molts països. Sabíem que després de l’aturada de la Covid es reprendria la mobilitat humana cap al nord. Sabem les conseqüències de la inversió creixent en dispositius de control a Líbia. Evitar el fluxe migratori en un lloc té com a conseqüència que aquest fluxe quedi dirigit cap a altres punts del Mediterrani. Quan el Mediterrani deixa d’esdevenir una alternativa per a la mobilitat humana, aleshores, és l’Atlàntic el que s’acaba cobrant més vides –segons el col·lectiu Caminando fronteras, amb més de 4.000 persones mortes o desaparegudes l’any passat–. I després són les condicions internes d’un país: sudanesos, iemenites i altres comunitats estan deixant els seus països. Això pot tornar a passar? I tant que pot tornar a passar! I tots tenim la responsabilitat de prevenir-ho.
Quin paper hi podeu jugar?
Volem ser part de la solució, creiem que tenim coses a aportar. Ens posem en mans de les autoritats competents per contribuir a fer de mediadors amb les comunitats, per contribuir a oferir uns mecanismes més humans per gestionar els reptes que ens planteja la mobilitat humana en aquesta frontera. El que no podem és insistir en discursos que legitimen la violència. Entenem que aquesta no és la manera. Ara mateix, o canviem les condicions, o això ens ho podríem tornar a trobar d’aquí a poques unes setmanes.
I després és una oportunitat per recordar que el PIB d’aquest continent no arriba al 10% del PIB d’Europa. Estem parlant de desigualtats, a nosaltres ens posen davant d’una injustícia i d’una relació molt desigual i que pot tenir unes conseqüències com les que estem vivint.
Entenem que hi hagi controls a les fronteres, però s’han d’acompanyar d’una inversió més forta en afavorir processos de democratització de societats en els països d’origen. I, evidentment, en deixar que aquests països puguin trobar el seu espai per dinamitzar les seves economies.
Aquestes polítiques demanen molt de temps. I a curt termini, què es pot fer?
És complicat veure com revertir aquestes dinàmiques a la curta, o com podem garantir que això no passi. Evidentment, només és des de la voluntat política que ara mateix es poden arribar a fer els canvis. Les decisions del present poden configurar escenaris de futur. No ens podem plànyer del que tindrem en el futur quan no estem gestionant el present. I aquí hi ha una resposta política molt immediatista que no és l’adequada per interpretar el que està succeint. Parlar d’atacs a la tanca és una manera molt reduïda d’entendre el que està passant i d’oferir un discurs i un relat veraç. Deixem que la realitat es pronunciï i afavorim espais de diàleg per poder interpretar i llegir bé la realitat, si no no trobarem la manera d’abordar el repte de la mobilitat humana.
Amb quin equip compteu per a fer aquesta mediació en el dia a dia? Hi ha coordinació entre les entitats d’Església?
L’Església està present a diferents punts de tota la geografia dels nostres països. Amb equips multiculturals i plurireligiosos preparats per a servir a les persones més vulnerbales. També treballem en favor de la població marroquina. Només al centre Baraka, dedicat a la formació i reinserció sociolaboral, s’hi formen cada any més de 1.000 estudiants. Fem un servei a la joventut i a la dona local i, alhora, oferim serveis a la població amb mobilitat.
Formem part de la RAEMH, que és la Xarxa Africana-Europea per la Mobilitat Humana, una iniciativa de Càritas. L’hem defensat i en formem part. Pel que fa a l’àmbit de la mobilitat humana caldria consolidar la col·laboració interdiocesana i tenir un marc estratègic compartit. Hi ha coses que necessiten ser millorades, perquè estem parlant de vides humanes, de patiment, i estem parlant de l’Evangeli!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.