Almuni: “L’Església en minoria no ens ha de fer sentir tristesa ni angoixa: és una oportunitat”

(Direcció General d'Afers Religiosos) Anna Almuni (Barcelona, 1948) és membre de la Institució Teresiana, coordinadora del Centre Passatge i delegada d’Apostolat Seglar de l’Arquebisbat de Barcelona. Ha estat professora de matemàtiques en un institut públic, ha realitzat els estudis superiors de música i el batxillerat en teologia.

El 16 d’abril serà Pasqua. Per què és motiu d’alegria?

La Pasqua és la festa de la joia. La Pasqua ens porta a veure i a viure tota la vida des de d'una nova dimensió, d’un nou naixement. El mal, el dolor, el patiment i la creu que cadascú arrossega no desapareixen, però l’experiència és diferent. No canvia res i alhora canvia tot. És difícil d’entendre, perquè només es pot entendre des de la fe.

No es pot explicar de cap manera?

L’experiència humana de tornar a néixer l’hem feta molts: per exemple, després d’un accident. Aleshores continues vivint i les coses petites se’t fan molt petites i et quedes amb l’essencial. Però des de la fe encara és més fort perquè veus que Jesús és viu i és present, i que dona sentit a l’experiència de viure. Continues tenint el mateix mal de cap o continua preocupant-te la mort d’una persona molt estimada, però l’experiència de presència absent és molt forta. Això deu ser el més proper a l’experiència de la Pasqua.

Com ho celebrareu?

Jo celebro la Pasqua en comunitat. Des de 1978 que els membres del Centre Passatge celebrem junts la Pasqua fora de Barcelona i aquest any anem a Tiana de dijous fins diumenge. L’eucaristia setmanal comunitària és una experiència molt potent i el tríduum pasqual ho culmina. Molta pregària, silenci, convivència i intercanvi que marquen molt la comunitat.

De quina manera us marca aquesta experiència pasqual?

Anem a celebrar la fe, esperem créixer com a cristians. Els grans projectes socials, les reflexions mes serioses que ha impulsat el Centre Passatge i que l’han fet créixer han sorgit d’una Pasqua. La Pasqua ens dona el sentit i la reflexió oberta a la realitat. Aquest any el lema serà Audàcia i lucidesa creients, en línia amb el pla pastoral de l’arquebisbat, en una església que és hospital de campanya. En aquest moment necessitem generar comunitats laïcals amb laics que liderin.

Què és el Centre Passatge?

El Centre Passatge és una entitat d’animació sociocultural que treballa en la formació de les persones en línia del diàleg interreligiós, intercultural, lectura crítica del moment que vivim, i el motor que l’activa és una comunitat de fe. Hem tingut dintre del Centre Passatge un centre d’adults, centre de formació del voluntariat, gimnàs, i l’esplai que era la font de creixement, perquè després es comprometien com a joves, etc. quan disposàvem de uns espais mes grans.

Què s’hi fa?

Ens organitzem amb cinc àrees. Àrea d’infants, àrea lúdica, àrea social, formació i comunitat. És a dir, agafem totes les dimensions de la persona. La primera seu era al Passatge Mercader, 13, i fa pocs anys es va traslladar al Centre Edith Stein, també a l’Eixample de Barcelona. Actualment amb la reducció d'espai hem reduït l'activitat. Vivim la fe des del compromís sociocultural, i per tant genera diàleg interreligiós, tertúlies, educació, catequesi, visites culturals, senderisme...

D’on sorgeix el Centre Passatge?

El grup inicial es forma el 1971, arran de l’agrupació de pares d’un col·legi de la Institució Teresiana que va tancar. Va començar atenent nens, els pares s’hi van involucrar i van ampliar-se el nombre d’activitats i els grups d’edat que en formaven part: nens, joves, adults, i de seguida la tercera edat.

Per què us centreu en la formació?

Tota realitat eclesial neix en un context social. A principis del segle XX comença a créixer el laïcisme, i la resposta de la Institució Teresiana a l’eliminació dels crucifixos de les aules no consistia a oposar-s’hi, sinó a donar suport, amb una clara voluntat formativa, al mestre que continuava essent testimoni. Tot i que hi ha hagut més implicació femenina que masculina, el nostre referent ideològic és Pere Poveda, sant i màrtir del 1936, que va treballar en paral·lel a l’escola lliure, integrant la innovació pedagògica però amb perspectiva cristiana.

Com va evolucionar la Institució Teresiana?

Molt aviat es comencen a crear espais residencials i de formació per a estudiants de magisteri. Als anys trenta, aquest moviment s’expandeix fora d’Espanya. Després de la postguerra, es demana que la Institució Teresiana s’encarregui d’alguna escola pública, i més tard també es van crear col·legis propis. Progressivament, s’ha ampliat el sentit educatiu: educar és contemplar també la família així com metges, infermers o periodistes. De fet, entenem tota la vida com una tasca formativa.

I per què prengué el nom d’Institució Teresiana?
Pel model de dona que va ser santa Teresa de Jesús, que en el seu moment trencà motlles: surt del convent, en funda molts d’altres, no s’arruga, respon al seu temps. Ens fem nostre el seu lema: Suaus però ferms: suau amb els altres i ferm amb un mateix.

I què demanen ara els nous temps?
Som actius en el diàleg interreligiós. Ara es vehicula a través de tertúlies, però en els darrers tres anys hem tingut trobades sobretot amb comunitats islàmiques. Diàlegs, alguna pregària, i un any vam fer un cicle amb l’ajut d’Afers Religiosos sobre el sufisme, arran d’una trobada prèvia sobre místics sufís i místics cristians. Quina bellesa! Quants paral·lelismes! Quan arribes al nucli de l’experiència de Déu, no hi ha diferències.

I quina valoració feu d’aquest diàleg interreligiós?
En el diàleg interreligiós hem fet una experiència humana magnífica, però també constatant els límits. Hem tingut molts contactes amb musulmans, molts d’ells conversos, i també amb jueus. Anteriorment, també havíem treballat molt amb els evangèlics per la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, però va arribar el moment que calia fer el salt al diàleg interreligiós.

I personalment, com interpel·la?
He estat molt afortunada per la meva experiència dels darrers set anys a l’Institut Rambla Prim, amb alumnat provinent de més de cinquanta països. Acollir cada nen des de la seva realitat amb un equip de persones que ha optat per treballar allà ha estat molt enriquidor.

Ara ja no feu de professora, sinó que us centreu en tasques pastorals.
També sóc delegada d’Apostolat Seglar de l’Arquebisbat de Barcelona. Aquesta delegació diocesana aplega tot el laïcat associat o, més ben dit, tots els col·lectius del laïcat associat.

Coordinen el laïcat?
Entenem el laïcat com una missió, i no només com una espiritualitat cap a dintre. Es pretén impulsar el laïcat com a responsable eclesial.

Com són les organitzacions laïcals?
Molt diverses, una riquesa. L'Apostolat Seglar agrupa a l’arxidiòcesi de Barcelona l’Acció Catòlica (10 moviments de nens, joves i adults), el centenar d’organitzacions que formen part del Fòrum d’Organitzacions Catòliques d’Adults, entre els quals hi ha associacions molt grans i d’altres de més petites, i també hi ha una quarantena de centres culturals i parroquials catòlics.

Quina evolució experimenta aquest associacionisme laïcal?
Hi ha col·lectius molt empobrits, i envellits, i n’hi ha en un creixement fantàstic. Això són signes dels temps. Cada entitat ha sorgit responent una necessitat, i si aquesta entitat acaba desapareixent és perquè ja ha complert la seva missió. És difícil de viure, però cal acceptar-ho.

És a dir, que l’Església pateix molts canvis.
Cal partir que estem en una Església en minoria. A la comunitat diocesana, a les parròquies, i als moviments. No és un moment de creixement en quant a nombre, però prenem consciència de minoria profètica. Hi ha un sentit laïcal de coresponsabilitat, de sentiment de pertinença. És un moment de pobresa numèrica, però no diria que sigui un moment de sentiment de pobresa, perquè em sembla un moment de riquesa, com el mateix Papa diu: l’Església en minoria no ens ha de fer sentir tristesa ni angoixa, és una oportunitat.

Publicat en el Butlletí de la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.