Alba Romero: “La vida religiosa per a mi és una opció vàlida com qualsevol altra”

Glòria Barrete –CR L’Alba Romero fa vuit mesos que ha entrat a viure a la comunitat del Sagrat Cor de Jesús de Bilbao. Hi ha anat per fer el postulantat, el temps de coneixença mútua a les congregacions religioses abans de decidir si un fa els vots per ser religiós o religiosa. Té trenta anys i és metge. La seva segona casa era el Casal Loiola de Barcelona. Reconeix que tenia molts prejudicis sobre aquesta opció de vida que ara defensa com una vida que no és gens estreta ni sotmesa.

De família creient i practicant, l’Alba Romero comença el seu camí de fe més personal estudiant ESO i Batxillerat amb els Jesuïtes. Un procés de fe “natural i progressiu”, allunyat de conversions extraordinàries i de moments puntuals, sinó que el descriu com “un anar fent, amb inquietuds, i estirant sempre del fil”. Reconeix que sempre ha tingut inquietuds cap a la justícia social i pel treball amb les persones necessitades, “per pal·liar el patiment”. És per això que creu que va estudiar Medicina, “em cridava la vocació de fons d’estar al costat de la gent que pateix”, explica.

A mesura que va creixent s’implica més fent camps de treball a l’estiu. És allà on veu que la vida en comunitat és una vida que li agrada. “Vaig veure clar que estar al servei de les persones de les perifèries del nostre món, en tots els sentits, i estar en comunitat, encara que fossin dues setmanes, a mi em cridava”. Al principi costava posar noms al que anava sentint. És el 2014 quan fa una experiència amb els Jesuïtes al Txad, a l’Àfrica, i és un dels seus moments vitals importants. “Allà es va donar una experiència forta de Déu, i amb els altres”.

Però la vida religiosa femenina per a ella era un gran tabú. “Al principi tampoc li poses paraules al que sents, inclús ho vivia amb una mica de vergonya, de sentiment que no podia ser”. L’Alba imaginava la vida religiosa com una vida “estranya avui dia, jo també tenia els meus prejudicis des de fora”, reconeix. Confessa que, per una banda, veia la vida religiosa amb una radicalitat que la cridava, però, d’altra banda, també tenia el prejudici de ser “una vida estreta, o que la dona assumia un paper a l’Església de dona sotmesa”. Va anar descobrint persones, “que al final són les que ens fan conèixer i obrir el cor”, diu, i va descobrir que no era una vida així.

“En el moment en què faig el discerniment fort el faig una mica en abstracte”, explica. Romero afirma que diverses persones l’han anat acompanyant en el procés, però l’última persona en fer-ho va ser un jesuïta. Amb ell va començar a buscar on podia materialitzar la seva inquietud religiosa. “Calia buscar a on, perquè jesuïta no podia ser!”. L’Alba tenia clar que calia un lloc que tingués espiritualitat ignasiana, que no hi hagués hàbit pel mig, i que fos una vida apostòlica activa i que tingués la pregària com a part essencial. La casualitat va fer que es retrobés amb una religiosa del Sagrat Cor que havia estat l’acompanyant del seu grup de confirmació. “Com la coneixia, li vaig explicar el meu procés, i ella em va compartir una mica del seu procés i de la seva congregació”. Va ser quan va veure que ella podia encaixar al Sagrat Cor. “El que em compartia em ressonava molt”, argumenta. Això passa el maig del 2021, fa dos anys.

“En el meu propi prejudici també hi havia el paper de la dona dins la vida religiosa, però la persona que jo coneixia era tan lliure que no em quadrava en el prejudici”. Des de la manera de parlar, fins a la manera de vestir, passant per com viu la seva fe i com l’expressa. Un a un els tòpics de l’Alba es van anar desmuntant. “Va ser molt inspirador per a mi veure que existeix un tipus de religiosa així”. Ens confessa que la paraula monja, tot el que comporta implícitament, “em costa molt”. A mesura que va anar coneixent persones de la congregació, però, va veure que eren dones lliures i felices. “Això em va captivar, de vida estreta i de vida sotmesa no tenia res allò! Cadascú aquí pot ser el que és, i si en algun moment no puc ser lliure doncs ja veuré que faig”.

I va arribar el moment d’anunciar al seu entorn l’opció de vida que prenia. “Ho vaig anar comentant progressivament”. En general, afirma, les persones ho reben bé, “veuen que et fa feliç i tampoc els hi desquadra”. Romero creu que al final el procés vital es traspua, tot i que sap que potser el nom de vida religiosa espanta. “Quan expliques què faràs s’entén perfectament. És una feina pedagògica i has de tenir energia per explicar-ho també, per explicar què és i què no és i desmuntar prejudicis, però amb la gent que estimo val la pena fer-ho i així ho he anat fent”, explica.

Entra al postulantat el setembre del 2022. Un temps de coneixement mutu que servirà per decidir si aquesta vida li encaixa i si ella encaixa allà. Es fa a través d’una comunitat concreta, com una més, però sense vots. El procés de postulantat és molt individualitzat en cada cas, però en el Sagrat Cor com el postulantat és internacional aposten últimament perquè sigui un procés de dos anys, “per arrelar-se a la província i generar el vincle”.

Va haver d’esperar un any a entrar al postulantat un cop tenia la decisió d’entrar presa. “Jo ja ho tenia molt decidit, però van ser elles que no tenien pressa”. Confessa divertida que sovint es frustrava perquè pensava, “ostres ni que tinguessin molta gent!”. “Després entens que si ha de ser serà i que no cal precipitar-se”, reconeix.

L’Alba ha anat a Bilbao, però podria haver anat a altres comunitats. “S’intenta en cada cas que sigui una comunitat activa, mínimament jove, i que sigui una ciutat on pugui estudiar Teologia, malgrat que no és l’objectiu de l’etapa”. També es procura que hi hagi grup de joves. Ella participa del grup Magis del Casal Loiola de Bilbao. “L’any vinent pot ser que em quedi aquí, però també podria ser que canviés de comunitat. Mai se sap”. Malgrat ser metge i haver acabat l’especialitat de medicina de família, l’Alba ha preferit canviar a Bilbao i està fent de professora d’una FP i està en un servei d’acompanyament espiritual en un hospital.

“No visc massa una vida d’abans i una d’ara, no trobo a faltar res”. Evidentment, la distància amb els amics i família, els vincles, els troba a faltar, “però igual seria si hagués marxat a fer un doctorat a Oviedo, no?”. El que sí que ha experimentat és un camí de creixement, i malgrat no fer vots sí que ja viu com si els hagués fet. “Penso que si vius aquesta vida des de la pregària, des de Jesús, des del que t’ha portat aquí, hi haurà dies que evidentment tot es farà una muntanya, però igual que fora d’aquesta vida”, explica. Hi ha altres dies, afirma, “la majoria”, en què l’opció de vida feta pren un altre sentit. “Visc des d’un altre nivell amb els altres, i no és que negui l’afectivitat ni la reprimeixi, sinó que simplement estic disponible i més oberta a un altre tipus d’afectivitat”.

Alba Romero reconeix que quan li vam demanar l’entrevista va pensar que podia ser una bona opció per fer pedagogia. “Crec que a mi en el seu moment m’hauria ajudat llegir una entrevista d’una persona que veig normal i que du una vida normal, que no grinyola i veig que no és estrany”. I ho creu de veritat. Afirma que no té massa diferència la seva vida ara de la d’una altra que no viu la vida religiosa, “excepte que visc en comunitat i amb aquestes coses al centre i que segurament en uns anys hauré fet uns vots”. Creu que és important això i que s’ha de tenir energia per dir-ho, i sobretot per fer presència. “La vida religiosa per a mi és una opció vàlida com qualsevol altra”.

Reconeix que internament no se sent tampoc pressionada per fer els vots. “A la congregació són molt lliures i accepten molt aquest temps com un temps de coneixença mútua”. Si després d’un temps no quadra pel que sigui, d’un cantó o un altre, “amb llibertat es diu i ja està”. Romero afirma que si arribés el moment de dir que no és el seu lloc, viuria amb algunes contradiccions o tristesa per haver posat tot en un lloc i haver de canviar de rumb, però viuria el fracàs pitjor amb la seva gent que no pas amb les germanes de comunitat, “perquè en això m’he sentit totalment lliure. Miren molt per la persona, ni números ni xifres”.

La paraula disponibilitat parla de la seva vocació i creu que aquest tipus de vida li permet estar disponible amb molts sentits. “Sento que el meu amor s’eixampla envers altres persones, malgrat que el meu dia a dia és una mica limitat quant a servei de moment”. Li fa feliç sentir que no és el més important, i que aquesta forma de vida l’ajuda “a disposar-me i construir millor el Regne, a tenir més present l’Evangeli i a Jesús”.

I puntualitza. “Això tampoc vol dir que les meves preocupacions no tinguin espai”. Cert, explica, que en altres moments de la història de la vida religiosa semblava com si només primés la part espiritual. “Ara també tenim espais per atendre la persona en totes les seves facetes, psicològicament també si cal”. Al final, explica, “sento que soc on he de ser, que no és poc! La vida religiosa és una vida humana, hi ha dies que em fa mandra llevar-me i resar també, però hi ha dies que m’hi estaria més estona, però això no em fa ni superior ni inferior a un altre”.