Alba Arboix: "Les esglésies sempre han estat al servei dels ciutadans"

(Eloi Aran –CR) És ben inusual que, en una mateixa setmana, l’Ajuntament i l’Arquebisbat de Barcelona facin dos actes conjunts. La setmana passada, però, va ser una excepció. El dimarts 10 de juliol va tenir lloc la presentació del darrer número de “Qüestions de Vida Cristiana”, editat per la Fundació Joan Maragall i l'Abadia de Montserrat, i que duia per títol “Era foraster i em vau acollir”. Va ser presentat al Saló de Cent de Barcelona i va comptar amb la presència de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella. El dijous 12 de juliol, tot just dos dies desprès, es feia la presentació del llibre “Barcelona. Esglésies i construcció de la ciutat”, de la professora Alba Arboix i Alió, publicat conjuntament per L’Ajuntament i l’Arquebisbat de Barcelona. L’acte va tenir lloc al privilegiat mirador Maria Aurèlia Capmany de l’Ajuntament de Barcelona i va comptar amb la participació del Regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner, l’ecònom de l’Arquebisbat de Barcelona, Dr. Antoni Matabosch, i la professora de projectes arquitectònics de la UPC, Magda Mària. Hem aprofitat la presentació del seu llibre per entrevistar-ne l'autora.

L’Alba Arboix Alió (1987, Torroella de Montgrí), és arquitecta i compagina la pràctica professional amb la carrera acadèmica. És doctora per la Universitat Politècnica de Catalunya, professora associada a la Universitat de Girona i a la Universitat Politècnica de Catalunya i col·laboradora del grup de recerca Habitar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Ha col·laborat amb diverses institucions en relació amb els espais religiosos, entre elles al III Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània, al XXXVII Curset de l’AADIPA: Patrimoni Sacre, Permanent Innovació, al XIV Congrés Internacional del DOCOMOMO, al Workshop Internacional “Territories of Faith” o al Seminari intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall.

“Esforç titànic”, treball molt acurat”, “és un llibre que ho té tot” o “mostra de perseverança” han estat alguns dels qualificatius d’aquest llibre. Ens podries indicar quina ha estat la gènesi d’aquest llibre i què hi podem trobar?

Aquest llibre, que deriva de la meva tesi doctoral, neix de la constatació que no hi ha cap treball que abordi la importància que tenen les esglésies en la construcció de la ciutat de Barcelona des d’un punt de vista urbà. I és d’això que tracta el llibre, de les esglésies parroquials de Barcelona i del seu paper protagonista en la construcció de Barcelona. El lector descobrirà que el lligam entre els temples barcelonins i la mateixa ciutat existeix des dels primers nuclis medievals fins als últims barris de polígons dels anys 60 del segle passat, passant per les esglésies que han desaparegut i han originat nous carrers i noves places o les que han perdut la seva funció sacre i han estat reutilitzades per allotjar-hi noves activitats. El llibre es desenvolupa en 3 capítols (“L’església a la ciutat”, “L’església a la plaça” i “L’església, edifici singular”) que contenen 13 subcapítols de caire més general i 11 subcapítols que agafen una església protagonista per il·lustrar el que s’està explicant. S’acaba amb una reflexió sobre la infrautilització actual dels temples, que llança la pregunta de perquè en un futur no alternar-hi usos al seu interior que complementin les activitats eclesials. Finalment, un petit catàleg de les 132 esglésies parroquials que hi ha dins els límits municipals de Barcelona conviden al lector a fer un itinerari i conèixer una mica millor la ciutat i el seu patrimoni.

Presentes les 132 esglésies parroquials de Barcelona com un conjunt d’objectes que tenen sentit com conjunt d’una col·lecció. Què caracteritza aquesta singular col·lecció? Quina utilitat té emprar aquest terme per a les esglésies parroquials?

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el terme col·lecció com aquell “Recull de coses d’una classe determinada, especialment de coses d’art, de ciència, d’indústria, etc., que constitueixen un conjunt més o menys complet”. Les esglésies de Barcelona formen, sens dubte, una col·lecció tipològica molt rica i variada de la que fa gala la ciutat. De fet, probablement no hi ha cap altre tipus d’edifici singular que presenti un repertori tan variat i que reflecteixi amb tanta precisióla conjuntura del moment de la seva construcció. Però per a mi, el més interessant de qualsevol col·lecció és la posterior classificació o disposició que cada u en pot arribar a fer. És cert que hi ha classificacions cronològiques , alfabètiques o geogràfiques que no cal justificar, però les més interessants són aquelles classificacions que ofereixen una perspectiva temàtica que guia el fil argumental de la col·lecció. En aquest llibre el fil argumental és la relació urbana que s’estableix entre les esglésies i la ciutat. Però el lector pot ordenar la col·lecció de la manera que vulgui i extreure’n un altre relat.

La Dra. Magda Mària apuntava durant la presentació del llibre que, de la mateixa manera que les esglésies marquen l’espai urbà de la ciutat, “les esglésies també es contaminen de la marca Barcelona”, com és el cas de l’èxit de la Sagrada Família, les cues a la Catedral de Barcelona o la demanda turística d’altres esglésies. Quin valor patrimonial o bé quin discurs poden aportar aquests 132 objectes a la marca Barcelona?

És cert que en algunes ocasions, com aquestes dues que comentes o en altres com el Congrés Eucarístic del 52 o els Jocs Olímpics del 92, les esglésies surten beneficiades de la “marca Barcelona”, però el seu valor patrimonial rau en la seva heterogeneïtat de formes, estructures, materials i dimensions. La Magda Mària ho deixa per escrit en la magnífica presentació del llibre i va insistir-hi en la seva intervenció: “Hi ha temples sublims, la majestuositat i especialitat dels quals es troba fora de qualsevol dubte. N’hi ha de modestos, però no per això menys colpidors. Però també hi ha exemples d’arquitectures eclèctiques, on hi sobren més que hi manquen elements, amb poca llum, o desproporcionades. Tota una mostra extrapolable a la resta d’edificis de la ciutat. Les esglésies no són una excepció del que passa a Barcelona. A diferència de la ‘marca Barcelona’ que se’ns està oferint constantment, la ciutat es composa d’una realitat híbrida que dona lloc a una convivència de registres urbans i arquitectònics molt diferents. I que té molt poc a veure amb la qualitat o la homogeneïtat estilística d’una marca.”

El Dr. Antoni Matabosch va fer referència a una possible ampliació del treball a d’altres esglésies no parroquials, com ara les vinculades als ordes religiosos. Hi hauria algun exemple a destacar per la seva relació amb l’espai urbà, pel seu interior o per les seves iniciatives?

El Dr. Antoni Matabosch té tota la raó quan diu que aquest treball pot aplicar-se a altres esglésies no parroquials, i és que la metodologia seguida serveix per estudiar tota mena d’edificis singulars en moltes de les ciutats històriques occidentals. De fet moltes de les esglésies que avui són parroquials neixencom esglésies vinculades a les ordes religioses, però durant la Desamortització de Mendizábal als anys 30 del segle XIX passen a ser patrimoni de l’Estat. És en aquest moment que les dependències conventuals s’enderroquen o s’usen per a altres activitats i l’església passa a tenir la categoria de parroquial. En tenim moltíssims exemples: l’església de la Mercè, els Josepets de Gràcia, l’església de Sant Agustí o Sant Pere Nolasc. Les places que acompanyen a aquestes dues darreres esglésies són el resultat de l’enderroc del convent de Sant Agustí Nou i el dels pares Paüls respectivament. Per donar resposta a l’última pregunta, sí, hi ha moltíssimes esglésies no parroquials amb una relació molt interessant amb l’espai urbà que les envolten. Quatre exemples: la de Santa Maria de Montealegre, la del Monestir de Pedralbes, la de Nostra Senyora de Pompeia o la de l’escola de Mare de Déu de la Roser. Però n’hi ha moltíssims més.

El Regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner, va recordar l’acció social i associativa que s’ha desenvolupat a l’empara de les institucions parroquials. Com pot ajudar l’església parroquial d’avui, en una societat plural i complexa, al diàleg des d’una identitat positiva?

En realitat les esglésies parroquials sempre han estat al servei dels ciutadans. Segles enrere, els interiors dels temples constituïen un refugi que protegia a tots els parroquians. La “sagrera”, tal i com s’anomenava a l'espai que envoltava les esglésies, es considerava un territori sagrat que estava per sobre de tot poder civil. No fa tants anys, durant la dictadura, molts temples allotjaren les conegudes “tancades” i fou en elles on emergiren molts sindicats. Les Comissions Obreres, per exemple, es van fundar al 1964 a l’església parroquial de Sant Medir, al barri de la Bordeta de Barcelona. I actualment els interiors d’alguns temples serveixen de refugi per a sensesostres i refugiats. És exemplar el cas que sortia recentment a la premsa, el de la parròquia de San Antón de Madrid, que ofereix un sostre, menjar (i connexió wifi, especificava) a 270 persones en risc d’exclusió social, una desena de les quals fins se’ls permet passar-hi la nit en uns llits improvisats. Gràcies al projecte impulsat pel pare Ángel, aquesta església exerceix una tasca social d’acollida molt important. El dissenyador industrial Curro Claret fa uns anys presentava un mobiliari eclesiàstic que consistia en una sèrie de bancs abatibles on el respatller s’inclinava fins a transformar-se en un llit. Justament reivindicava això, recuperar l’esperit que havien tingut antigament les esglésies com a refugi on passar-hi la nit en cas d’emergència social.

Malauradament, encara moltes esglésies estan tancades la major part del dia i molts dies de la setmana. Obrir-les durant la nit per allotjar-hi gent necessitada podria ser una opció per a treure-les de l’actual infrautilització. Però n’hi ha moltes més: concerts, lliuraments de premis, actes teatrals, presentacions de llibres o conferències magistrals. Són moltes les activitats que podrien alternar-se amb les funcions eclesials. Establir la possibilitat d’omplir les esglésies d’altres activitats pot tornar-les a posar al punt de mira dels habitants i al servei de tota la ciutat. Que la funció comunitària i evangèlica prevalgui per sobre de la sagrada seria una bona manera d’operar, i més en moments de crisi global com els actuals.

Actualment encara es pot visitar l’exposició “Domus Dei” a l’església de Sant Pau del Camp, al barri del Raval; que és mostra de la col·laboració de la teva tesi doctoral i el photocompositor Ei POiNT i ha estat comissionada per l’arquitecte A. Ollé’Coderch. Què hi podem trobar?

L’exposició Domus Dei és una petita mostra de 14 esglésies parroquials de Barcelona. Tot i ser la majoria d’elles exemples ben coneguts, el fotògraf convida a fer una nova lectura dels seus interiors amb un grau més de complexitat. Amb l’aparença d’un “divertimento”, però basada en el discurs de la transcendència exemplificada amb el pas del quadrat al cercle, l’artista mostra 14 fotografies espectaculars i una servidora les acompanya amb textos i plànols. Sens dubte val la pena anar-hi. Sempre és un plaer visitar Sant Pau del Camp, aquesta petita joia romànica amagada al mig del Raval!