Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(CR) L’abat de Montserrat, Josep M. Soler, ha fet una crida aquest dijous a continuar la reflexió sobre els efectes del coronavirus: “Des de fa mesos una pandèmia fa estralls arreu del món. I ens hem de preguntar quins missatges de fons ens porta”. En el marc de l’homilia de la celebració dels 20 anys de la seva benedicció abacial, Soler ha dit que aquesta crisi confronta la persona amb la pròpia fragilitat i el sentit de la seva existència. I ha parlat dels qui han sabut respondre amb actitud generosa acompanyant el dolor i la malatia d’altres.

El monjo benedictí ha recordat, com ho va fer enmig del confinament, que aquesta pandèmia “ens fa veure la fragilitat de l’existència humana i la nostra condició mortal; un virus microscòpic provoca malalties, mort, dolor i capgira totes les expectatives econòmiques i socials”. I ha demanat “aixecar la mirada vers Jesucrist, mort i ressuscitat, metge de les nostres ferides”. Ho ha quan ha comentat la lectura d’Ezequiel (12:1-12). I hi ha afegit que la pandèmia també “ens fa preguntar sobre el sentit de la vida i de la mort, sobre si els anhels de plenitud, de felicitat, de justícia, d’immortalitat que hi ha al nostre cor són una quimera”.

Soler s‘ha fixat en “la solidaritat de moltes persones disposades a sacrificar-se, fins i tot en alguns casos posant en perill la seva vida, per ajudar els altres”. Considera que aquesta actitud “està ben en sintonia amb les paraules de Jesús”, i que es tracta, alhora, d’una invitació “a tenir una actitud generosa d’amor i de servei segons les nostres possibilitats envers els altres, ara que encara hi ha infectats pel virus, persones que viuen el dol i ja comencen a sentir-se efectes econòmics i socials de la crisi que la pandèmia provoca”.

Podeu llegir l’homilia íntegra a continuació:

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (13 agost 2020)
Ezequiel 12:1-12 / Mateu 18:21-19:1

Us proposo, estimats germans i germanes, de fixar breument la nostra atenció primer en la lectura del profeta Ezequiel que hem escoltat i després en l’evangeli que ens ha proclamat el diaca.

La primera lectura era molt sorprenent. Hi hem escoltat una acció simbòlica i profètica que Déu demanava que fes Ezequiel. A la vista de tot el poble i a ple dia, el profeta havia de fer un farcell amb les pertinences necessàries per marxar de viatge i treure’l per un forat que havia de fer al mur de casa seva. Era un comportament estrany que per força havia de suscitar, per part dels veïns i dels vianants, la curiositat i la pregunta sobre perquè ho feia. A més, després, de nit, a les fosques, havia de marxar amb el farcell a l’espatlla com si fos un deportat, amb la cara tapada a causa de la tristesa. Trist per deixar la casa i la pàtria i per haver de ser conduït a una terra estrangera, fora del país que Déu havia donat al seu poble, amb les penúries que això comportava.

Déu volia que amb aquesta manera de fer cridés l’atenció de la gent i es preguntés el motiu de tot això. D’aquesta manera volia provocar la conversió del poble, que era cec i sord a la seva Paraula, que era rebel envers el Senyor que l’estimava entranyablement. Tal com deia el salm responsorial, no guardaven l’aliança, havien deixat Déu de banda (cf. Ps 77, 56). Però, malgrat tot, Déu en el seu amor volia que el gest d’Ezequiel fes reflexionar la gent, li fes obrir els ulls a la realitat i les orelles a la paraula. I d’aquesta manera canvies d’actitud, de vida, per correspondre al camí de plenitud i de felicitat que Déu li proposava i el poble no volia seguir. Certament, la gent preguntà al profeta Ezequiel per saber el significat d’allò que feia però sense intenció de canviar de vida. L’avís de Déu a través del gest del profeta, doncs, no va ser escoltat. I aquella acció dramatitzada es va convertir en un anunci de la deportació a Babilònia que un temps després hauria de sofrir tot el poble d’Israel amb el seu rei al davant. I, també, en un anunci de la destrucció de Jerusalem, la ciutat Santa.

Ezequiel és un signe, també, per a nosaltres, de com Déu intervé en la història humana. D’entrada, en podem treure una primera constatació: Déu estima, vol el bé de les persones i surt al pas una vegada i una altra perquè deixem el camí del mal i avancem pel camí de la felicitat. Sempre amb voluntat alliberadora, salvadora.

I en podem treure, també, una segona constatació: hem d’estar atents als signes que ens ofereixen els temps que vivim per veure quina paraula ens diuen de la part de Déu. Des de fa mesos una pandèmia fa estralls arreu del món. I ens hem de preguntar quins missatges de fons ens porta. D’una banda, ens fa veure la fragilitat de l’existència humana i la nostra condició mortal; un virus microscòpic provoca malalties, mort, dolor i capgira totes les expectatives econòmiques i socials. I, d’altra banda, ens fa preguntar sobre el sentit de la vida i de la mort, sobre si els anhels de plenitud, de felicitat, de justícia, d’immortalitat que hi ha al nostre cor són una quimera. La pandèmia ens invita, també, a aixecar la mirada vers Jesucrist, mort i ressuscitat, metge de les nostres ferides, guaridor de les nostres pors i de les nostres angoixes. Jesucrist ens crida a confiar en la seva paraula portadora d’esperança i ens promet la vida per sempre un cop traspassat el llindar de la mort. I, per tant, ens invita a escoltar-lo per aprendre com hem de viure per poder estar eternament amb ell. La pandèmia ens ha mostrat, a més, un altre aspecte que està ben en sintonia amb les paraules de Jesús: la solidaritat de moltes persones disposades a sacrificar-se, fins i tot en alguns casos posant en perill la seva vida, per ajudar els altres. Això ens invita a tenir una actitud generosa d’amor i de servei segons les nostres possibilitats envers els altres, ara que encara hi ha infectats pel virus, persones que viuen el dol i ja comencen a sentir-se efectes econòmics i socials de la crisi que la pandèmia provoca. Jesús s’identifica amb els qui passen un tipus o altra de necessitat. Tot això que he dit és un inici de reflexió que hauríem de continuar fent des de la nostra situació concreta si volem estar atents als signes del nostre temps i acollir la paraula de Déu que ens transmeten.

La referència que faré a l’evangeli serà breu. Hem escoltat com Jesús feia una crida apressant al perdó. I ho feia d’una manera ben entenedora amb la paràbola del servent sense compassió tot i haver rebut un perdó immensament generós del seu senyor. Amb això Jesús ens ensenya que Déu ens perdona sigui quina sigui la mesura del nostre deute, sempre que li’n demanem perdó i que nosaltres estiguem disposats a perdonar els altres sense límits, perquè mai no arribarem a la mesura que Déu fa amb nosaltres, que és molt més que setanta vegades set.

Abans de la comunió, cantarem tots junts el parenostre; agermanats en la fe invocarem a una sola veu el nostre Pare del cel, units a Jesucrist, el Fill únic, en el qual hem estat fets fills de Déu. El cantarem a una sola veu, però cal que sigui també a un sol cor, units tots en l’amor fratern. I conscients de la nostra fragilitat i del nostre pecat, demanarem, seguint el diví mestratge de Jesús, que el Pare perdoni “les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”; és a dir, li demanarem que faci amb nosaltres la mesura de perdó que nosaltres fem amb els altres. És una pregària, doncs, que només ens pot deixar tranquils si procurem perdonar els altres amb la mesura generosa que Déu ens perdona.

L’acolliment del perdó de Déu i la nostra disponibilitat total al perdó ens fan aptes per a rebre l’Eucaristia, que és el sagrament de l’amor i de la pau.