(Jordi Llisterri –CR) L’elecció d’un nou abat de Montserrat té una projecció que no té gairebé cap altre nomenament eclesial a Catalunya. Mediàticament, socialment i fins i tot espiritualment per a molts l’abat de Montserrat és el bisbe de Catalunya, tot i que no ho és, ni ell mateix se’n considera. Entre altres coses, perquè eclesialment no existeix la figura d’un bisbe de Catalunya.
L’abat de Montserrat és “només” el responsable i la cara visible d’un dels tants monestirs que hi ha Catalunya o al món. Estrictament, l’abat només representa la seixantena de monjos de Montserrat i no l’Església catalana. I tampoc és bisbe. Com altres abats té el “privilegi” de poder lluir bàcul i mitra en els actes litúrgics. I una precedència en les celebracions que fa que se’l pugui confondre amb un bisbe, però no és. Ni està nomenat pel papa, ni se l’ordena bisbe, ni té la responsabilitat de governar dins d’un territori.
Però la història mil·lenària de l’Abadia i sobretot el protagonisme de Montserrat en els moments polítics més complexos del darrer segle a Catalunya han investit a l’abat en aquesta aura de representant de l’Església catalana. En molts moments, sobretot durant el franquisme, Montserrat ha estat la veu i el lideratge de l’Església que els bisbes imposats pel règim a Catalunya no exercien. L’exemple que tothom té al cap són les declaracions de 1963 de l’abat Aureli M. Escarré al diari francès Le Monde. Per primera vegada un representant de l’Església criticava el règim dictatorial que segons el discurs oficial s’havia “aixecat” el 1936 per defensar els catòlics. És una mostra dels molts moments en què la llibertat espiritual de què gaudeix un abat li ha permès aixecar la veu quan ha calgut defensar els drets i les llibertats trepitjats o la llengua i la cultura catalana.
Les declaracions d’Escarré i el seu exili són la part més visible i mitificada d’aquest perfil propi de l’abat de Montserrat. Però la història és més profunda i ve de més lluny.
Pelegrins i reconstructors
Durant segles la irradiació de la Moreneta ha convertit Montserrat en un lloc internacional de pelegrinatge, més enllà del poder territorial que tenia qualsevol monestir medieval. El Llibre Vermell de Montserrat del segle XIV n’és un clar testimoni. Tampoc és casual que sant Ignasi culminés el seu pelegrinatge interior fa 500 anys a Montserrat. I el nom de la muntanya santa està estès per tota la geografia dels països de missió. També la seva activitat editorial i la seva imponent biblioteca converteix l’abadia en un focus d’irradiació i influència cultural imprescindible en el mapa europeu.
Però el tomb que fa de Montserrat un símbol nacional es produeix després de la Guerra del Francès a principis del segle XIX, paral·lel a la Renaixença. La destrucció total del Santuari obre pas a gran noms coneguts com els abats restauradors. Muntadas, Deàs o Marcet són alguns d’aquests abats que configuren el santuari com el coneixem actualment.
Una dimensió menys coneguda fora de l’Església, però no menys rellevant, és la irradiació litúrgica de Montserrat. El Concili Vaticà II va segellar a mitjans del segle XX la renovació total del sentit i les formes de la litúrgia catòlica, però recollia els moviments de renovació que feia dècades que estaven en marxa. I a Europa en aquest moviment Montserrat va ser-ne capdavantera. El Congrés Litúrgic de Montserrat de 1915 n’és l’exponent més visible.
Un detall que pot semblar irrellevant, però després de la Guerra Civil és un dels pocs centres que lluita per mantenir la pronunciació romana del llatí contra la que tradició castellana que volia imposar el franquisme. Aquest coneixement i modernitat i el fet de ser un centre de pelegrinatge, acaba convertint Montserrat en el referent que marca la pauta en la forma de celebrar la litúrgia a tot Catalunya. Molts dels cants que avui es canten a missa a les parròquies catalanes surten de Montserrat.
Òbviament la dimensió musical també és molt rellevant en la irradiació de Montserrat. L’Escolania, que té com missió principal sostenir la litúrgia del monestir, fa anys que també és un referent en la formació musical i un dels cors més reconeguts arreu del món.
Els abats de Catalunya
Tots aquest factors conflueixen en les generacions més recent i converteixen l’abat de Montserrat en el referent que és avui. Els abats Escarré (1941-1961), Gabriel M. Brasó (1961-68), Cassià M. Just (1966-89) i Sebastià M. Bardolet (1989-2000), en diversos moments polítics, juguen aquest paper.
També ha estat determinant els darrers temps la presència que tingut Montserrat a Roma. El cardenal Anselm Albareda és potser l’exemple més notori. La seva influència a Roma el converteix en una font d’informació imprescindible sobre el perfil propi de l’Església catalana i dona a Joan XXIII i a Pau VI les claus per entendre què passa al país i què demanen els catòlics catalans.
D’aquesta darrera contemporània etapa és més conegut i documentat tot el suport que donen els abats de Montserrat en la defensa de la llengua i com Montserrat es converteix en un factor transversal d’acollida i promoció dels sectors antifranquistes. Montserrat és fonamental per guanyar la democràcia i recuperar l’autogovern, i la seva cara visible és l’abat. Però molt abans de les declaracions d’Escarré o de la tancada d’intel·lectuals de 1970, Montserrat havia estat determinant com a centre de reconciliació, especialment des del 1947 amb els actes d’Entronització de la Mare de Déu. És la primera vegada een què s’usa el català públicament i en què no es parla de vencedors i vençuts després de Guerra Civil. Montserrat contradiu el discurs del nacionalcatolicisme.
La democràcia porta a Montserrat a tenir un perfil més baix públicament en l’àmbit sociopolític. També perquè coincideix amb una nova generació de bisbes catalans postconciliars que ja assumeixen aquest paper. En aquest moments en què també hi ha un procés de revisió eclesial del Vaticà II, Montserrat pren més protagonisme com a representant dels sectors més oberts del catolicisme. Sense fer sang ni enfrontaments directes amb la jerarquia, de Montserrat surten veus com l’abat emèrit Cassià qüestionant alguns punts de la doctrina de temes sexuals o l’abat Bardolet plantejant aquests temes dins del Concili Provincial. D’una manera més fina, l’abat Soler es presenta com a montinià (el papa Pau VI que va culminar al Concili) i admirador d’un professor que va tenir quan anava a l’escola, el bisbe Pere Casaldàliga.
Finalment, els primers anys d’autonomia es va instal·lar un discurs mediàtic que pintava Montserrat com el monestir convergent i Poblet com el socialista. Una estereotip que va saltar pels aires amb el procés. També en aquest darrer moment polític des de Montserrat s’ha dit coses que no s’han dit des d’altres instàncies eclesials i l’abat Soler és un dels representants eclesials que visita els presos independentistes.
Però més enllà de l’ús polític que es volgués fer del monestir, Montserrat ha mantingut fins ara el prestigi social per una llarga nòmina de monjos capdavanters en el seu àmbit cultural o científic. Noms que van del pioner en l’arqueologia Bonaventura Ubach a principis del segle XX, fins a tenir avui entre els seus monjos un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Vilanova, Duch, Raguer, Laplana, Massot... són noms imprescindibles en el seu àmbit de treball cultura. I Soler com a abat ha volgut mantenir viva aquesta tradició cultural i enfortir-la en vistes al mil·lenari del Monestir que se celebrarà el 2025.
L’abat de Montserrat s’ha guanyat la representativitat que té dins i fora del món eclesial perquè en tot moment ha sabut escoltar i exposar el que demanava “el poble fidel”. L’abat Manel Gasch serà l’abat del mil·lenari.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.