Abat Garreta: "Ha estat molt fidel perquè ha estimat molt"

(CR) Aquest dimecres s'ha celebrat al monestir de Solius el funeral de l'abat Edmon Garreta, impulsor d'aquest monestir cistercenc i primer abat de Poblet després de la Guerra Civil. L'actual prior de Solius, Josep Peñarroya, ha presidit les exèquies acompanyat de l'abat de Poblet, Octavi Vilà, del cardenal Lluís Martínez Sistach i del bisbe emèrit de Girona, Carles Soler, a més dels seus germans cistercens i de nombrosos fidels que han omplert l'església del monestir. El bisbe de Girona, Francesc Pardo, va acompanyar la comunitat en l'eucaristia d'aquest dilluns.

En el funeral, el prior ha remarcat com l'abat Garreta "va seguir Jesús tota la vida per ser el seu servidor" i com malgrat les dificultats va liderar l'obra de Solius, amb fidelitat al Concili Vaticà II, "perquè confiava molt en el Senyor". En el seu comiat ha destacat que "tots sabem que ha estat molt fidel, perquè ha estimat molt. I l’amor amb l’amor es paga".

Homilia en el funeral del pare abat Edmon Garreta

Josep Peñarroya, prior de Solius

(2 Cor. 4, 10-5,1. Jo 12, 23-28)

Germans estimats:

Les paraules del Senyor que hem escoltat il·luminen els nostres cors en aquesta Eucaristia d’avui, en la qual, tot celebrant la Pasqua del Senyor, celebrem també la Pasqua, és a dir el pas d’aquest món al Pare, del nostre estimat pare abat Edmon. L’actitud de Jesús davant la seva hora és tant humana i tant divina al mateix temps: “Ara em sento contotbat. Què he de dir? Pare, salva’m d’aquesta hora? Però jo he vingut per arribar a aquesta hora!” Aquí ja hi trobem anticipada tota la vivència de Getsemaní, tal com la descriuen els sinòptics. Déu ha volgut submergir-se de debò en la duresa de la mort i l’ha acceptada lliurement, perquè ha estimat sense límits. Ell és l’únic que ens allibera de la por, de la amargor i de l’esclavatge de la mort. Gràcies a la seva angoixa i al seu torbament, la mort, tan dura, tan absurda, tan inexorable es converteix en la “germana mort”, en l’inici de la Pasqua definitiva, de la plena configuració de cada cristià amb Aquell que -tot i essent immortal- ha volgut morir i ressuscitar per a nosaltres, com l’acte culminant d’una cursa on en cada instant l’amor ha estat més fort que la mort.

“Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi”, diu Jesús. És el que ha intentat fer el pare abat durant tota la seva vida. Ha seguit Jesús tota la vida per ser el seu servidor. Primer intentà servir-lo en el sacerdoci, després, per fer-ho amb més radicalitat, entrà al monestir de Poblet, fins a esdevenir-ne el primer abat després de la restauració monàstica.

Després del Concili Vaticà II, cregué convenient fer una nova fundació per tal de ser més fidel al Senyor, encara, tal com ho demanava el Concili. Així nasqué, ara fa 50 anys, el nostre petit monestir de Santa Maria de Solius. La tasca no li va ser gens fàcil, com és de suposar. Primers moments d’incertesa per trobar el lloc, dibuixar la línea que havia de seguir la vida comunitària, les dificultats econòmiques i els ajuts de tota mena que calia buscar per dur a terme l’obra, etc. Després el problema de les vocacions, en uns temps difícils, amb alts i baixos, en fi… Per a ell segur que hi han hagut moments en els que ha sofert molt i d’altres en els que ha trobat molta felicitat i goig, perquè confiava molt en el Senyor.

A la seva edat, com és natural, la salut no l’ha acompanyat prou, i ha vist molt reduïdes les seves facultats i, potser això el feia dubtar de la seva fidelitat al seguiment del Senyor… Però tots sabem que sí, que ha estat molt fidel, perquè ha estimat molt. I l’amor amb l’amor es paga. Per això ell també ha rebut moltes atencions i manifestacions d’amor per part de tots i això segur que l’ha ajudat molt a acabar en pau. Ens allargaríem massa si volguéssim esmentar tots els records que portem en el cor.

Germans, en la celebració d’aquesta Eucaristia donem gràcies al Pare perquè ha portat a terme en el pare abat la gràcia que li donà com una llavor el dia del baptisme. Ara el veiem plenament configurat amb Crist, mort i ressuscitat. En aquest seu traspàs ens crida a tots, desvetlla la nostra fe i la nostra esperança. Perquè la mort d’una persona estimada com ell és sempre un esquinçament interior, és com si ens arranquessin una part de nosaltres mateixos. I és ben bé així, perquè el que som ara no ho hem esdevingut isoladament, sinó que cadascú és fruit del que ha viscut juntament amb els altres. Per això, en la mort de cada germà, sentim una mica com anticipada la pròpia mort. Però mirem d’assumir-la amb amor, amb confiança, amb aquell abandó fet de clarividència i de valentia que ens ensenyà Jesús. Preguem pel pare Edmon; que les seves defallences de pecador –com ho som tots— siguin plenament perdonades per Aquell que ha vingut al món per salvar-nos i que ha pregat. “Pare, els qui m’heu donat, vull que on jo estigui, també hi estiguin ells, perquè vegin la meva glòria, que m’heu donat, ja que m'heu estimat des d’abans de la creació del món”.