Vivim en molta dispersió: vida personal i vida política, vida familiar i vida laboral, vida religiosa i gnosticisme pràctic, nacionals i estrangers... Hi ha certes connexions, evidentment, però massa vegades actuem de forma desconnectada entre els dos elements. A casa som molt seriosos i a la feina simpàtics, resem i no ens importa gaire l’Església, som amables amb alguns i durs amb els altres. De fet, tenim diverses caretes segons el qui, el com i el què. Una excessiva dispersió mostra egocentrisme, inseguretat i dependència excessiva de les situacions externes.

         Dius que vau demanar una cervesa artesanal? Mai n'havia sentit el nom, però pel que m’expliques la cervesa “Can Dalmases” és una passada de bona. I com va anar la conversa?

         Doncs en aquell moment la conversa va entrar en el tema religiós. El Marcel estava carregat de dubtes. Es nota que és un home de formació tècnica i, per moltes voltes que doni al tema de la resurrecció de Jesús, cada cop que llegeix, reflexiona i consulta, troba noves preguntes i menys respostes. 

         Tres quarts de set de la tarda. Quan arriba el metro, l’andana està absolutament plena. Surt gent i ara entrem en onada. Cadascú mira de situar-se i tenir a prop on agafar-se.

         Una mica situat, veig com el 80% de la gent mira el mòbil. A mi m’agradaria mirar la gent sense molestar ningú. Atenció discreta i també... atenció a l’interior, com diria Teresa d’Àvila. Em pregunto: “I Tu, Senyor, que miraves i mires tantes persones... Com miraries i mires ara aquesta gentada? Que potser vols que els meus ulls siguin com el teu humil sagrament?”

            Quan acaba la missa, el mossèn, revestit amb els hàbits de la celebració, es col·loca a la porta del temple i va saludant la gent, comentant algunes coses i fins fent una mica de broma. Després va a la sagristia, mira d'endreçar-ho tot i, quan ha acabat, va a la capella del Santíssim per meditar i descansar una estona. L’església és buida i se sent, lluny, la remor del barri.

         Descans urgent. No sols dormir, que ja és important –sens dubte–, sinó poder reposar en el fons mateix de tu, com a persona amb un passat, un futur i ara... el present.

Has cercat un espai normal, quasi quiet, serè, a prop de les flors del balcó; vas deixant que les angoixes d'aquests dies es vagin fonent en la pau de la meditació. Ell present, per la fe i... una miqueta més. Què és? Potser l'ombra de la seva presència.

CRISTINA KAUFMANN, carmelita descalça

         Después de todo

         queda un azar

las manos hacia Ti

un abrir los brazos

para Ti

y de rodillas

decir

TU SILENCIO.           (Cristina Kaufmann)

         Assegut en un banc del parc, acabes de tancar el llibre de poesia i et quedes mirant els arbres, les plantes, els colors i els infants que corren. El rumor de la ciutat queda lluny. És constant i mantingut.

 ELS LÍMITS HUMANS DE DÉU   

         Aquella era una classe especial. No formava part del programa. Tres alumnes havien demanat que es parlés de la fe cristiana des del punt de vista filosòfic. La Filosofia era l’assignatura. La pregunta anava més enllà. La professora, l’havien cercat per a aquest tema. No era el Merlí. Era la Mònica, la que en diuen 03, la que viu a Nou Barris, a prop de l’institut.

Quan has arribat a casa tothom dormia. Ja era molt tard o molt aviat, segons com es miri. Et vas deixar caure sobre el llit, i vas sentir la necessitat de trobar pau i serenitat interior. Estaves esgotat. Et semblava impossible que aquesta nit podessis dormir. Aquesta temporada hi ha molta gent com tu, en una situació d’esgotament quasi en el límit. Et dius a tu mateix: ja no puc més !!

Ja fa bastants dies que a l’estona de meditació m’arriba una moció molt sentida que vull explicar-te. Gràcies. (Mònica 03)

--------------------------------------------

“Saps què? Des que medito em trobo millor. És com una gran desconnexió. Respiro en tranquil·litat, em relaxo, arriba un moment que ja no penso en res, i entro en una mena de buidor increïble. Realment és una gran teràpia, ho vaig escoltar en una conferència sobre autoajuda i dona resultat.”

Que bé! Tot el que ajuda a augmentar la serenitat, el benestar personal, no sols és una forma de descans i plenitud, sinó que pot afavorir la nostra relació i atenció als altres. Tots necessitem camins de pau i felicitat, i la meditació feta amb bona constància n’és un excel·lent mitjà.