Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït


 
(Fra Josep Manuel Vallejo) Ahir una senyora em preguntava: Com pot ser redemptor el dolor? Com pot ser la Creu salvífica, salvadora? I és una bona pregunta. Jo li vaig respondre que no és el dolor ni la Creu el que salva. El que salva és l’Amor que s’hi ha deixat penjar a la Creu. L’amor boig de Déu en Jesucrist que s’hi ha deixat matar per amor, perquè sols l’amor redimeix.
 
I l’amor de Jesús és un amor seriós, és un amor crucificat, pacient, mansuet, humil. És aquest amor el que salva. I aquest amor no sols apareix a la Creu i a la Passió –la Creu de Jesús és conseqüència de la seva vida–, sinó que aquesta manera d’estimar està present des de l’Encarnació. Ho diu molt bé aquest himne tan profund dels Filipencs 2: “Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, es va buidar d’Ell mateix, de la seva condició divina, per aparèixer com un home qualsevol, i quan començà de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu”. L’abaixament de Déu en Jesucrist, el buidament de la seva condició divina, el buidament dels seus drets, el no aferrar-se als seus privilegis es dóna des de l’Encarnació. I encara diria més, Von Balthasar, gran teòleg del segle XX, diu que aquest buidament de Déu, dels seus drets, és dóna ja des de la Creació. Déu es buida d’Ell mateix, “s’aparta” perquè la creació sigui. De la mateixa manera, Déu es buida de la seva divinitat i es fa home perquè nosaltres siguem. Així és l’amor de Déu que arriba a la seva plenitud en la passió i la Creu.
 
Però l’himne dels Filipencs acaba dient: “Gràcies a aquest amor inefable de Déu, de Jesús en la Creu, per això Déu l’ha exalçat”. Com que Ell s’ha rebaixat, Déu l’ha exalçat. I és l’exaltació de Jesucrist el que celebrem avui, no l’exaltació de la Creu. La Creu és una fusta, un instrument de suplici. El que s’exalta avui és l’amor de Jesucrist que s’hi ha deixat penjar. La festa d’avui és la festa de l’exaltació de Crist i del seu amor, no la festa de la Creu.
 
La Resurrecció, en molts textos del Nou Testament, s’anomena exaltació, elevació, exaltació de Crist. El crucificat és exaltat i, a través de la seva mort, Ell torna a manifestar la seva Glòria divina. La Creu és el pas de Jesús d’aquest món a l’altre. L’amor manifestat en la Creu és el mitjà per tornar a resplendir la seva Glòria. Aquest és el Misteri profund del cristianisme.
 
Però, el que és més curiós és que el mateix instrument de suplici, la serp del desert, la Creu de l’evangeli, es converteix en camí de glorificació, de transfiguració. Si les nostres ferides i agressions les assumíssim, les encaixéssim i les digeríssim pacientment per amor, se’ns tornarien experiència de reconciliació i de salvació. Aquest és el misteri de la Creu aplicat a la nostra vida. Si els dolors, les ferides, les agressions... les convertim amorosament en paciència, se’ns poden tornar glòria, vida i pau de reconciliació. Si ens rebotem quan ens agredeixen, estem perduts. El ressentiment, la queixa, el pensar malament del qui m’ha fet mal, és l’infern. Però, si assumim l’instrument de suplici que és l’agressió, amb paciència, se’ns pot tornar en glòria de resurrecció i de pau.
 
Deia Jean Lafrance: “Les meves ferides són el camí directe d’accés a la Trinitat en el meu cor”. Aprofitem-les!