Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït


 
(Fra Josep Manuel Vallejo) La vinya del Senyor, a la Bíblia, és símbol del poble d’Israel. Però en la poesia hebrea, la vinya també és símbol de la dona estimada. Al Càntic dels Càntics es parla de l’esposa com de la “meva vinya en flor”. La vinya estimada és l’esposa del Senyor.
 
De manera que aquest cant tan bonic d’Isaïes: “Dedico el meu cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya”, és un cant d’amor a l’esposa..., un cant d’amor desenganyat. “Què més podia fer per la meva vinya que no hagi ja fet?”. Recorda aquell text tan bell d’Ezequiel 16 on Déu es troba una dona al desert, plena de sang, i la cuida, la neteja, l’embelleix, l’omple de joies i diu: “Quan va arribar el temps dels teus amors, et vaig fer la meva esposa, Israel. Però tu t’has apropiat de la bellesa que jo et vaig donar i t’has prostituït amb els teus amants. Què més podia haver fet per tu que no hagi fet? I tu m’ho agraeixes d’aquesta manera?”. Aquest és el drama de Déu amb el seu poble i també és el drama de Jesús plorant a les portes de Jerusalem abans de la Passió: “Jerusalem, Jerusalem, que mates als profetes... Jo que et volia aplegar com una lloca als seus pollets, i no has volgut”. El dolor de Déu, el dolor de Jesús és que ho ha donat tot pel seu poble, per la seva esposa, i el seu poble l’ha traït, el seu poble no li correspon.
 
I què farà Déu quan el seu poble no dóna fruit, quan la seva vinya dóna raïms agres? Què farà Déu? Passarà la vinya a un altre poble –així de senzill–, a un altre poble que li doni fruits. Recordeu sant Pau, que va començar a predicar a les sinagogues dels jueus de l’Àsia Menor, i no li van fer cas, i a sobre el van maltractar i el van expulsar de les sinagogues. Què va fer Pau? Se’n va anar amb els pagans. I l’església cristiana va començar a estendre’s amb els pagans que es van fer cristians. Què farà Déu? Buscar un altre poble. Si el seu poble no el vol buscarà un altre poble que doni fruits.
 
I no oblidem que aquest Israel som nosaltres. El perill de les persones cristianes, el perill que tenim és que ens podem creure que som bons pel fet que anem a missa, que fem caritat, que fem activitats pastorals, que tenim cura dels pobres... El Senyor vol que donem fruits d’amor, i no actes externs de pietat o de servei. Actes d’amor! I, a vegades, això es dóna en els de fora. Les lloances més grans que fa Jesús a l’evangeli són per a dos pagans: el centurió i la sirofenícia. I d’aquella dona prostituta que plorava i eixugava els peus de Jesús amb el seus cabells a la casa de Simó, d’aquella dona prostituta diu Jesús: “estima molt perquè se li ha perdonat molt”. Aquesta és la nostra vocació i l’únic criteri de discerniment que la nostra vida vagi bé: Estima molt, dóna fruits d’amor cristià.

En l’Eucaristia, que és el sagrament de l’amor, combregant a la taula del Senyor combreguem amb el seu amor, amb la seva manera d’estimar. Que el Senyor faci que accedim a assimilar la seva manera d’estimar perquè se’ns conegui pel món com aquells que s’estimen.