Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El retaule gòtic dels goigs de la Verge d’Abella de la Conca (Pallars Jussà), obra mestre d’en Pere Serra, creat cap a l’any 1375, constitueix un dels exponents més rellevants de la pintura gòtica catalana. Es pot contemplar al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. Pintura sobre taula de 225 centímetres per 160. Va ser una de les obres mostrades a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, va ser robat de l’Església de Sant Esteve d’Abella de la Conca en 1972 i recuperat a Nova York en 1977, després d’una novel•lesca actuació de la policia espanyola, l’FBI i el bisbat d’Urgell.

De tot el conjunt d’obres d’en Pere Serra, aquest retaule, fruit d’una maduresa ja consolidada, n’és el veritable joiell. La finor i l’elegància amb què va ser realitzat li donen un encís irresistible... La conservació de la peça és bastant bona, i les restauracions permeten contemplar la seva bellesa policromada en tots els seus matisos. El que més destaca és el seu brillant color daurat. L’or predomina en tota l’obra, pràcticament com a fons uniforme dels diferents quadres. En la major part de les escenes dels goigs el mantell de la Verge apareix ricament estelat amb la lletra “essa”, signatura d’en Pere Serra.

¿Què són i que representen els goigs de la Verge? L’Evangeli ens relata com amb el naixement de Jesús, a Maria li és anunciada la importància i el paper salvador del seu fill, però també se li anuncia que patirà en veure els patiments de Jesús. Més enllà dels moments de dolor que tota vida comporta, la vida de Maria és una vida plena de joia que s’expressa d’una manera especial en alguns episodis, que la tradició, especialment la que imperava a la Catalunya del segle XIV, resumeix en set moments molt especials, set moments de profunda joia: els set goigs de la verge. En la nostra obra aquests goigs són els següents: l’Anunciació, el naixement, l’Adoració dels mags, la mort en creu de Jesús, la resurrecció, la Pentecosta i la seva coronació al cel. Tot el retaule ens convida a una contemplació profunda del misteri de la redempció, vist des dels ulls de Maria. Maria n’és la figura central i destacada.

La part principal de retaule està format per una taula dividida en tres parts verticals, a manera de tríptic. Les tres parts estan coronades en la part superior per sengles arcs gòtics apuntats, tallats en fusta i daurats amb pintura d’or, sobre un fons fosc guarnit amb florilegis daurats. Cada una de les tres parts esta dividida alhora en tres quadres verticals, a excepció del quadre central on els dos espais inferiors s’ha unit en una única pintura, la que constitueix la part principal del retaule. Anem a veure el quadre central.

Aquesta escena, plena de dolcesa i pietat, expressa perfectament els motius teològics per a confiar-nos a la intercessió de Maria. El preciós mantell blau ens suggereix el cel, i la lletra S, més que en la inicial del nom del pintor, ens fa pensar en la Santedat de la Verge, Santa per damunt de totes les criatures, «Santíssima», com li diem tantes vegades. Sobre l’acostumat fons daurat, se’ns mostra Maria, amb corona reial, asseguda en un tron treballat en formes gòtiques, amb un paral•lelisme clar amb els arcs que coronen el retaule. El soli està pintat en bonics tons verds i s’alça sobre un terra vermell; la Verge està asseguda sobre un coixí de color carn. La Mare de Déu està vestida de color groc lluent i porta a sobre un mantell de color blau guarnit amb les ja descrites esses daurades i rematat per una vora també en el mateix color. Porta el nen a la falda, vestit de vermell amb una faixa verda. A la mà de la Mare es troba un colom vermell, referència a l’Esperit Sant, al qual el fill també acaricia. Acompanyen l’escena dos àngels blaus, un tocant l’arpa i l’altre el violí.

Maria ens mostra el Crist. Tota la grandesa de Maria —«em diran benaurada totes les generacions»¬— en la seva maternitat divina. La seva reialesa —duu corona de Reina i està asseguda en un tron reial— es fonamenta tota en la del Fill. Els àngels músics la lloen en el cel, i en la terra la invoquem, agenollats humilment —com el donant del quadre, que apareix dibuixat en aquesta actitud al costat de la Mare de Déu. Mare i fill dirigeixen la seva mirada cap a la figura de l’home agenollat als seus peus; des del seu tron gloriós no deixen de vetllar pels qui els invoquen.

Iniciant ara el recorregut pels quadres del que són pròpiament els goigs, comencem per l’Anunciació, a la part superior esquerra del retaule. L’àngel, amb vestimentes de color carn, s’agenolla davant la Verge. El mantell es mou en l’aire sota les seves ales, creant un efecte dinàmic de moviment. L’Àngel estén la seva mà vers un llibre obert, assenyalant a Maria les paraules de l’escriptura. La Mare de Déu apareix també agenollada, en actitud d’acceptació. Entre ambdues figures, un gerro amb flors simbolitza la fecunditat. A dalt del quadre, en un medalló apareix la figura del Pare celestial; des d’allà baixa un raig de llum que il•lumina Maria. Tot això s’emmarca dins d’una construcció geomètrica de suaus tons rosats, aconseguint un bon efecte de profunditat en l’escena.

L’Anunci de l’Àngel és el moment en què a la senzilla noia de Natzaret se li presenten els plans que Déu tenia per a la humanitat, comptant amb ella per a ser la Mare del Fill de Déu. L’Encarnació del Verb de Déu és l’inici de la Redempció. La iniciativa ve de Déu i Maria hi col•labora amb el seu Sí. I aquest acte fou essencial per a la salvació. Ella es posa a les mans de Déu amb les paraules “Heus ací l’esclava del Senyor, que es faci en mi segons les vostres paraules”, i Déu obra les seves meravelles en la petitesa d’aquella noia.

Baixem la mirada cap al segon goig, que és el Naixement de Jesús a l’establia de Betlem. Sota un humil sostre de fusta verda la Mare amanyaga el nen faixat amb bolquers, que jeu a la menjadora. A l’altre costat, Josep, amb el bastó a la mà, s’inclina vers el nadó. Darrera Josep dos pastors adoren el nen, darrera Maria l’àngel contempla en pregària l’escena. No falten el bou i la mula, que completen l’escena, mentre l’estel de Nadal, sobre el sostre de l’establia, assenyala el Salvador amb un raig de llum. Tothom l’adora: l’àngel, Maria, Josep, els dos pastors i fins la mula i el bou. La mateixa columna central de l’estable ens recorda un arbre, la soca de Jessè que ha rebrotat. Tota la creació apareix prostrada entorn de Crist.

Passem al tercer dels goigs: l’Adoració dels mags. Es repeteix l’estança de l’establia, ara però la Mare està asseguda amb el nen a la falda. L’estel continua il•luminant l’infant. Els tres reis presenten les seves ofrenes; en adorar deixen la corona als peus de Jesús. Ell és el Rei de reis. Tots els poders del món el reconeixen. Els simbolismes de les tres races o dels dons no hi són directament representats. L’or ens recorda la riquesa i el poder reial; l’encens, la pregària a la divinitat; la mirra, la humanitat sofrent del Salvador.

El quart goig representat a la taula és la mort en creu de Jesús; es troba a la part superior central. Curiosament s’inclou aquesta escena en el quadre, quan tradicionalment no pertany als goigs, i en canvi no apareix l’Ascensió de Jesús, que si que s’acostuma a incloure. Crist ha rebut ja la llançada i ha donat l’última gota de sang per tots nosaltres. Aquest quadre presenta un gran equilibri plàstic, mantenint la simetria de tota l’obra. Al centre, Jesús a la creu; sobre, la calavera, símbol de la tomba d’Adam, significant que la falta original era ja redimida. A la seva dreta, les dones consolen Maria; a l’esquerra, Joan, en una actitud i imatge idèntica a la que es reprodueix a la predel•la; al darrera, els soldats romans, en el moment en què el centurió sembla proclamar la filiació divina d’aquell que era mort. El blau mantell de la Mare de Déu no apareix guarnit amb les esses daurades. Justament en els dos moments de dolor del retaule passa això: aquí i en la predel•la en què apareix Maria al costat de Crist sofrent.

Tot just a la dreta trobem un dels quadres més sorprenents, originals i tendres del retaule: la Resurrecció, és l’altra cara del tràngol pasqual. Jesús surt triomfant del sepulcre, mentre els soldats cauen per terra esporuguits. L’escena s’esdevé dins d’un jardí clos, on algun arbre ha fruitat, el nou jardí de l’edèn restaurat. El més original i sorprenent de la composició és la presència de Maria. Més enllà del que relaten els textos evangèlics, però seguint els relats de la devoció popular de l’època, se’ns mostra Maria contemplant la resurrecció des d’una finestra. La mirada del fill victoriós i de la mare, plena de joia, s’entrecreuen.

Continuant amb els goigs arribem al sisè: la Pentecosta. El quadre que en fa sis reprodueix l’escena de la casa de Pentecosta; de sota unes arcuacions es troben els apòstols i les dones amb Maria al centre. És de les poques vegades on trobem representada l’escena de Pentecosta amb altres dones, a més de Maria, tal i com molt probablement va succeir. Un colom baixa sobre el cap de Maria, mentre un raig de llum baixa des del cel sobre cada un dels caps dels que allí eren presents (15). “Us convé que me’n vagi. Us enviaré l’Esperit Consolador.”, havia dit Jesús. Aquell dia de Pentecosta, reunits a la casa, van rebre la plenitud dels dons de l’Esperit Sant, representat per un colom volant: tots són il•luminats pels raigs (fins a 20) de llum que arriben des de dalt.

El darrer dels goigs es tracta de la Coronació de Maria. Al cel, Crist li imposa la Corona. Un doble tron daurat i quatre àngels emmarquen l’escena. Al fons, el cel, blau com el mantell marià, ple d’estels daurats brillants, que ens donen la profunditat de l’Univers, del qual Maria és coronada reina.

El retaule es remata per la base amb una predel•la on s’afileren set personatges a mitja figura: en el centre, el tríptic habitual: el Crist sofrent i a ambdós costats Maria i Joan en actitud adolorida; a la banda dreta, sant Pere (patronímic de l’autor del retaule) i sant Antoni Abat (objecte de gran devoció al país); a la banda esquerra, sant Jordi (patró de Catalunya) i sant Esteve (titular de la parròquia d’Abella). El Crist apareix dret, amb mig cos, dins d’un sepulcre de marbre verd, els braços descansant, creuats sobre el ventre, destacant el viu color vermell de la sang de les ferides dels claus a les mans, i de la llançada al costat dret. Es troba amb els ulls tancats, és mort. Al seu darrera es poden contemplar els estris de la Passió: la corona d’espines, l’esponja i la barreja de fel i vinagre que li donaren a beure, els claus... Maria, a la dreta de Jesús, el contempla amb posició adolorida. El seu mantell és blau, com en els altres quadres del retaule, però, com a l’escena de la crucifixió, en el mantell no apareixen les esses daurades.

En definitiva, aquest preciós retaule és una gran síntesi plàstica de les experiències de la Salvació de Jesús. Més enllà de fredes i esquemàtiques exposicions teològiques, l’obra ens vol atansar mitjançant els efectes i els afectes estètics al misteri des dels ulls de l’experiència de Maria, experiència model per a tota l’Església, que contempla la Mare per a conèixer millor el Fill.

 

Carles Rivas, prevere d’Urgell