Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Seguim amb les nostres meditacions pasquals acompanyats entorn la parròquia de Crist Esperança del Món  (Veure meditacions de Diumenge de Rams i Dijous Sant) i ens endinsem en el misteri de la creu que celebrem aquest Divendres Sant.

Llegim en la primera lectura: “Era menyspreat, rebuig entre els homes, home fet al dolor i acostumat a la malaltia. Semblant a aquells que ens repugna de mirar, el menyspreàvem i el teníem per no res.” Semblantment passa amb la visió externa d’aquest edifici. La seva aparent negror proporcionada per les xapes de crom, la seva hermeticitat, la seva insignificança volumètrica respecte l’entorn i la seva duresa no el fan amable ni significatiu. Com a únic ornament hi ha una creu blanca enlairada a la façana d’accés. Una creu que, com ja hem vist, es repeteix formalment des de la planta de coberta de l’edifici, que és la visió més comuna de l’església des dels gratacels de l’entorn. No deixa de ser significatiu que l’edifici estigui als peus del gratacels de les oficines de la ONU, com un nou “Ecce Homo” que recorda les víctimes del món i els justos sofrents de la història a aquells que tenen poder.

Tot i que l’arquitecte Heinz Tesar es refereix a aquest edifici com un vaixell amarrat al Danuvi - fet que queda confirmat per les obertures circulars que recorden als “ulls de bou” de les embarcacions o el clavetejat de les xapes en la pell externa de l’edifici, fent referència al mètode constructiu de Otto Wagner a l’Església del Sanatori de Steinhof de Viena. Imatge de la dreta - la seva aparença tel·lúrica recorda a un monument funerari, al davallament d’aquell que, com diem en el Credo, “Patí sota el poder Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat, i davallà als inferns”. Aquesta imatge queda reforçada quan un s’hi atansa i comprova que hi ha un lluernari perimetral arran de terra que voreja l’edifici en el seu encastament al turó circumdant i que dóna llum a la planta soterrada.
 

 
Per altra banda, així com en la façana de la passió de la Basílica de la Sagrada Família de Gaudí en Subirachs va fer que el llancer ferís el temple, simbolitzant que el Cos de Crist es perllonga en la comunitat de creients, aquest edifici està presidit en la coberta per una nafra que il·lumina l’espai central interior a mode de llanterna, donant a entendre que el Cos de Crist actual, l’assemblea que participa en l’eucaristia, també està marcada per la mateixa sort.
 
Entrar en l’església és entrar en un recinte sagrat i aquest, antropològicament, des dels seus inicis megalítics, ha anat lligat amb ritus funeraris i la relació de l’home amb el més-enllà. Un cop a dintre ens trobem amb un canvi radical de pell. Hem passat el metall a un recobriment total en fusta. Potser no cal ser tant literals com Sant Francesc de Borja, que es va fer una capella personal al seu Palau Ducal de Gandia en forma de taüt (imatge de la dreta), però en certa manera accedim a l’interior d’aquest en el temple. Al mig de l’espai interior, al costat de l’altar i presidint l’espai, hi ha una única escultura: el crucifix. L’arquitecte, per altra part, no s’oblida de la tradició de les imatges del viacrucis en les esglésies i ell mateix va dissenyar-ne un en diferents plafons que es disposen al llarg d’una de les parets perimetrals.

Lectures pel divendres sant, 29 de març: Is 52,13-53,12; Sl 30; He 4,14-16;5,7-9; Jn 18,1-19,42.